Això que comporta, entre altres coses, no disposar de televisió és que quan la veus, retens les coses que hi passen. Este cap de setmana, l’he poguda vore un parell de voltes, i no m’ha deixat indiferent. Passava i repassava els canals fins que en vaig deixar un en què hi havia hòmens i dones buscant parella. Semblava un concurs, però no vaig endevinar quin era el premi més enllà d’eixir a la televisió i, en el millor dels casos, conéixer algú igual o pitjor que tu. Em va captivar la manca d’educació que demostraven en el tracte personal i en la taula, sense entrar en el vestuari.
Al següent dia, hi va tocar una pel·lícula en què morien moltes persones i on el bo era quasi bo i el dolent era un dimoni a qui li havien extirpat els sentiments. El vestuari era espantós, per això pense que deuria ser nord-americana d’enmig, o siga, ni canadenca ni mexicana. Com a exemple, apuntaré que un dels protagonistes duia jaqueta, camisa blanca i baix –no us ho podreu creure, però us dic la veritat— duia camisola! Però, a banda d’un guió realment increïble i esperpèntic, uns papers on la major dificultat era la d’encarar la pistola mentre morien els rivals i un vestuari que no em deixava mastegar el sopar, hi vaig trobar la clau que obri tots els panys.
Un dels protagonistes li deia a un altre una dita que posava en boca de Buda en què l’il·luminat deia que quan has perdut el camí, i et resulta impossible retrobar-lo, la millor opció és la de tornar a l’inici: desfer el trajecte i tornar-lo a iniciar. Després, de gitat, em perseguien els dimonis dels vestits i dels guionistes, però per un moment vaig entendre la realitat de la proposta de Nietzsche respecte de «l’etern retorn», i el vaig relacionar amb l’aproximació asiàtica de Schopenhauer com a referent, tot i que açò últim no es pot provar. En eixe moment, vaig poder retrobar-me amb la via del son.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada