L’habitatge amb totes les qüestions que arrossega, ha tornat a ser un tema central en el debat polític/mediàtic de cada dia. Tot arran del tema de Mari Carmen, una dona octogenària que va ser desnonada dies abans de morir. Cosa que hui en dia no es fa ni amb un gos. Si hom abandonara a un gos vell i morirà al carrer, segurament seria acusat d’un delicte de maltractament animal. Ho he dit moltes vegades, en el sistema capitalista es posa per davant les plusvàlues que genera el capital a la vida de les persones. No hi ha res per damunt del capital, no hi ha cap dret més absolut que el de la propietat privada, que porta associat el dret a extraure rendes de les propietats i això val més que una vida o 100.000.000.000 de vides.
Però hem d’esbrinar quina és la clau de volta. El motiu pel qual el tema de l’habitatge no té solució, ni topant rendes, ni construint més habitatge, ni deixant construir a mansalva i desfermar una altra bombolla com la del període 1998-2007. Els problemes de l’habitatge poden ser llistats i podem fer llargues llistes de: - causes que provoquen l’encariment de l’habitatge; - causes que provoquen que per a la gent jove siga inassolible comprar-se un habitatge; - causes per les quals manca a determinats llocs habitatge; - els desequilibris territorials; - causes demogràfiques; etc.
Però de res valdria. El problema jau en els valors. I això no és una cosa tan bona de canviar, caldrien algunes generacions. És clar, que donada la situació actual, on la gent jove no té cap opció a accedir a la propietat de l’habitatge, podrien donar-se noves formes de concebre la propietat que donara lloc a canvis en els valors. No és probable, entre altres coses perquè vivim en Occident un procés de crisi sistèmica. Estem en plena decadència del sistema occidental i la transformació que hi haurà serà la que done lloc a nous valors, que no tenim ni idea sobre quins principis es fonamentaran.
El que si que sabem, és que no té hi ha cap solució fins on podem albirar al futur, 15-20 anys, al problema de l’habitatge. Justament perquè el sistema capitalista imposa uns valors que fan impossible cap canvi. Els valors que hem dit que han portat a l’octogenària Mari Carmen a ser tractada pitjor que un gos. Els valors que fan que una persona siga tractada pitjor que un gos i a la major part de la societat tant li fa. Que fins i tot, una bona part diga que s’ho mereix i això siga rebut amb indiferència. El fonament es troba en com concebem els drets de propietat sobre el sòl, la transformació del sòl i el tractament del sòl i de l’habitatge com una mercaderia més.
Què pot ser concebuda d’una altra manera? Segur que molts es fareu aquesta pregunta. I òbviament, sí. En primer lloc, tots assumim que hi ha coses que estan fora del comerç, res extra commercium. Hi ha coses que no es poden comprar ni vendre. Per exemple, està absolutament prohibida la compravenda de sang i òrgans per trasplantament. I no passa res, ho tenim assumit. La sang es dona. La gent es fa donant d’òrgans. A l’Estat espanyol hi ha moltíssims donants d’òrgans i el sistema de donació i trasplantament és dels que millor funciona del món.
També hi ha béns en els quals el propietari no pot fer el que li vinga gana. Els Béns del Patrimoni Cultural tenen fortes restriccions i estan sotmesos a condicionants. Així, també les restes arqueològiques, ni que estiguen en una propietat privada, no són ni de qui se les troba ni del propietari dels terrenys on apareixen. I tampoc passa res.
A més a més, un dels articles més oblidats de la Constititución Española de 1978 és l’article 33:
1. Se reconoce el derecho a la propiedad privada y a la herencia.
2. La función social de estos derechos delimitará su contenido, de acuerdo con las leyes.
3. Nadie podrá ser privado de sus bienes y derechos sino por causa justificada de utilidad pública o interés social, mediante la correspondiente indemnización y de conformidad con lo dispuesto por las leyes.
En aquest article s’estableix clarament com s’ha d’exercir la propietat privada i que es pot limitar, la funció social determinarà el dret a la propietat privada. La funció social de l’habitatge li dona contingut als drets que ha de tenir la propietat sobre l’habitatge i, també, sobre el sòl i sobre la transformació del sòl.
A partir d’ahí es poden establir limitacions del tipus de prohibir o desincentivar tenir més d’un determinat nombre d’habitatges, per exemple més dos; limitar els drets del sòl; limitar els beneficis dels promotors, no cal que tinguen beneficis de dos dígits; prohibir la venda d’habitatges a estrangers i empreses estrangeres (com s’ha fet al Canadà, per exemple); etc.
A molts de vosaltres en llegir aquestes limitacions vos haurà explotat el cap. Des del marc mental del fet que l’habitatge és una mercaderia, vos semblaran inconcebibles aquestes propostes. I justament eixe és el problema, tenim massa integrat que l’habitatge és una mercaderia, per tant objecte d’especulació capitalista, i no és un bé que ha de romandre una res extra commercium o un bé sobre el qual el dret de propietat ha de ser restringit. Mentre que eixa mentalitat no canvie, fins que els valors que estan establits ara en la societat canvien, no hi haurà solució al tema de l’habitatge.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada