Llig un article de Salvador Sostres que tracta sobre la necessitat d’escriure. A banda de ser una mica polèmic i de vanagloriar-se del poc temps que dedica a la lectura, s’ha de reconéixer que escriu bé, i que ho fa amb gràcia; fins i tot quan brofega! Diu que la informació de què es nodrix l’extrau de les converses de sobretaula amb un seguit d’amistats ben escollides. Per a fer-ne cinc cèntims, el text a què em referisc tractava sobre que les personetes més jovenetes haurien d’escriure per a aprendre a pensar i per a expressar-se, alhora que, a partir dels escrits, podrien entendre millor què són i com millorar la seua vida.
Però, si de Sostres passem a Wittgenstein, este segon escriuria que «els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món», i per a un infant el món és més intern que extern. Eixe món extern, ja que encara és difícil relacionar-lo amb l’experiència, a causa de la joventut, s’hauria de vincular també a la lectura com a la millor opció per a adquirir vocabulari o de, fins i tot, disposar de la capacitat per a ubicar les paraules i de distribuir-les en una oració.
S’ha d’escriure, però també s’ha de llegir, mes que siga perquè no els passe com al mateix Sostres que, en un intent de promocionar-se com una persona culta i sensible, escrivia sobre un encontre amb algú al Liceu, durant una òpera de què havia gaudit: una tal Casta diva. La resta del text que hi ubica perd qualsevol valor si la persona lectora s’adona que eixa Casta diva no existix i que, si estirem la referència, així s’anomena una ària de l’òpera de Bellini de nom Norma –potser, en altra ocasió vos escriuré sobre la manera en què Norma concentra tota la sensualitat en un dit.
Escriure és treballar la morfologia, la sintaxi i, amb elles, la ment i el raonament, com escriuria Sostres, però també s’hi troba la semàntica i altra cosa que ens pot sorprendre tant com la versemblança; i ací és on s’hi troba la capacitat d’interpretació d’allò que entenem com a «realitat» que, a la fi, no deixa de ser un camp de joc comú. Ara bé, una errada com la de Norma pot aconseguir que tot un text se’n vaja en orris.
Apuntador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada