Índia.

Mai he tingut una tan potent sensació d’haver arribat a un lloc nou com m’ha succeït a la Índia. Era un lloc que pensava visitar des de feia temps però al que tampoc acordava la suficient atenció com a per a que anaren passant els anys i finalment prendre la decisió d’acostar-m’hi. Error, gran error per part meua, la Índia és un món propi, com si algú arribara als anells de Saturn, quelcom d’incomparable.

La causa en gran part d’aquesta novetat rau en el fet que la Índia com a estat rau en un subcontinent aïllat de la resta del món. Així les coses, tot allí té una semblança pròpia. Gran part de la Índia, tot l’enorme extrem nord, fita amb la més colossal barrera natural del planeta, la cordillera de l’Himalaia. Vegem-ho així, poblacionalment, el continent asiàtic es troba majorment representat per xinesos i indis. Ambdós països comparteixen frontera però no trets genètics, els xinesos no semblen indis i viceversa, queda per tant clara la potent barrera natural de l’Himalaia. Amb l’excepció d’alguns petits passos naturals accessibles només a gent avesada a l’alta muntanya, el punt d’accés històric al subcontinent indi és el pas del Khyber, a cavall entre l’Afganistan i el Pakistan. Per a accedir a la Índia, a les seues fèrtils planes, calia travessar altes muntanyes farcides de població bel·licosa. L’Afganistan ha estat considerat com el “cementiri d’imperis”, al·ludint al fet que ni britànics ni russos pogueren mai apoderar-se del territori, només l’Islam com a concepte ho feu. Per a demostrar la hostilitat amb que els locals acollien als invasors només cal veure les paraules que aquestos han encunyat per designar amb qui tenien a veure’s les cares, els musulmans els anomenaren “kufar”, que a les nostres llengües ha arribat com a cafres i els britànics per a referir-se a l’ètnia/tribu majoritària, els pastun, crearen allò que nosaltres diguem “patans”... El propi Alexandre Magne, en una brutal llampada que bé mereix un article apart, sí ho aconseguí, però per un curt periode de temps d’uns pocs anys. En travessar lluitant durament els passos de muntanya arriba un al temible desert del Rajastan, el qual una volta passat dóna accés a les planes agrícoles del subcontinent pròpiament dit. Els soldats d’Alexandre, cansats, pensant que cada passa avant era una passa més lluny de casa, es negaren a seguir combatent malgrat els èxits. Al sud, obert a dues bandes i en qualsevol direcció, el gegantí Oceà Indià, i cal tenir en compte que el domini de la navegació és un fenòmen relativament recent en la història de la humanitat. Quan finalment arriben marins perses, la flota imperial de la dinastia xinesa Ming o més tard portuguesos i britànics, els indis ja portaven mil·lennis de desenvolupament propi.

Les pròpies barreres naturals que dificultaren l’accés humà al subcontinent foren les que també crearen el seu aïllament. Una volta dins, ningú pensà en tornar enrere i una població primitiva creuria trobar-se en un paradís natural, fèrtils terres regades per  cabdalosos rius provinents de les faldes de l’Himalai, milers de kilòmetres de costa on pescar a esquerra o dreta.

La Índia que hom pot observar en l’actualitat és un vibrant país d’allò que anomenen Tercer Món, paraula que originalment significava no alineat ni amb russos ni americans, opció primera i segona, però que hui en dia designa països insuficientment desenvolupats econòmicament. A la Índia, tot es gran, en extensions un es sorprén viatjant i veient indicacions on les distàncies es mesuren en milers de quilòmetres i on les poblacions són enormes. No en va, el país té vora uns mil tres-cents milions d’habitants que, malgrat allò que se suposa, no parlen anglès. La seua evolució ha estat separada de la de la resta del món. L’analfabetisme és majoritari i qualsevol cosa que un podria pensar que “qualsevol persona” coneix, ací no s’aplica. Ací no podries preguntar-li a algú si li sonen Cèsar i Cleopatra, per no parlar de Napoleó, Hitler o Stalin, Michael Jackson, els Beatles, Picasso o Madonna... La Índia viu sota paràmetres propis i jo deuria haver-hi anat abans...

Bucarest a 3 de març del 2019.