Eleccions espanyoles.

El proppassat diumenge 20 de desembre del 2015 se celebraren a l’estat espanyol unes eleccions novedoses per una sèrie d’aspectes. El primer d’ells és que per primera volta des de l’adveniment de la democràcia, val a dir des que no concorria als comicis l’únic partit governant, el franquista, s’ha acabat amb l’alternància bipartidista que era habitual.

A la fi del règim franquista, Espanya accedí a la democràcia i a la pluralitat de partits. La majoria d’ells però, no resistiren el pas del temps. Qualsevol ciutadà espanyol de les últimes dècades s’ha acostumat a dos partits majoritaris, PP o PSOE, representant respectivament les tendències conservadores o socialdemòcratico-progressistes anàlegues en la resta de països de l’Europa Occidental. Com a residual però encara amb una força que en determinats moments li va fer somiar la disputa del poder de l’esquerra al PSOE, EU, un conglomerat de partits liderats per l’antic Partit Comunista. Per altra banda, i com a especificitat espanyola, una miríada de partits regionalistes de molt alta implantació al seu territori, com ara el PNV o CiU i ERC. Dits partits, en moltes ocasions han esdevingut autèntiques alternatives de govern, la clau de volta de l’accés al poder.

Les eleccions podien ser guanyades pel PP o pel PSOE, però després, incapaços de formar govern per si mateixos, es veien obligats a pactar amb partits regionalistes com el basc o el català, que amb el seu recolzament puntual, permetien governar. Aquesta situació creava una mena de federalisme de facto, en un país que no ho contemplava de manera oberta. Si un partit majoritari a escala nacional volia formar govern, tenia que pactar amb els regionalistes, que obtenien així beneficis puntuals. Aquest sistema començà a esmicolar-se a l’anterior legislatura amb l’arribada de la crisi econòmica. El PP de Rajoy va començar a atacar sense pietat al PSOE de Rodríguez Zapatero, al que acusava de tots els mals del país i de la mateixa crisi. Aquesta estratègia semblà funcionar, car a les eleccions del 2011 el PSOE de ZP va perdre, éssent les eleccions guanyades pel PP encapçalat per Mariano Rajoy, amb majoria absoluta.

Les conseqüències d’aquesta amplíssima victòria abosulta no es van fer esperar. Rajoy, avalat per una quantitat de vots que li permetia renegar del pactisme, es va dedicar a governar de manera autocràtica, passant les lleis sense comptar amb l’opinió de la resta de grups polítics, atès que no necessitava el seu vot. Això tingué com a resultat la radicalització de gran dels partits minoritaris o perifèrics a nivell regional, com és observable en la situació de Catalunya ara mateix. Rajoy accedí al poder prometent acabar amb la crisi, una mena de càstig extern al seu parer al país, per culpa de ZP, per socialista. Per a Rajoy, una volta que ell accedira al poder i comptant amb el fet que la resta de la major part de dirigents europeus eren també conservadors, l’ajudarien i es restauraria el benestar. El problema però és que Merkel ha governat per a Alemanya i no per a Espanya, així com també ho ha fet Cameron per al Regne Unit, mentre que a Itàlia o França ja no hi ha Berlusconi o Sarkozy... Ras i curt, conservadors a titol individual i nacional. 

Seguint amb les receptes neoliberals emanades dels seus companys conservadors europeus i dotat d’ampla majoria parlamentària, Rajoy es dedicà a desmontar el sistema de protecció social tan preat per la majoria de ciutadans espanyols que es criaren amb la dictadura i que el van veure néixer i consideraven  per tant, com quelcom de seu.

Les recents eleccions mostren un empat tècnic entre conservadors i progressistes. El PP de Rajoy ha estat el partit més votat i per tant el vencedor de les eleccions, tot i que ha perdut la majoria absoluta que tenia i es veurà obligat a pactar. El seu únic aliat “natural” seria C’S, un partit de nova encunya i al qual el PP atacà fins i tot més que als progressistes a la fi de la campanya electoral, en constatar que era qui més podia robar-li vots (com així acabà succeïnt). El PSOE, en canvi, malgrat haver perdut vots respecte al 2011, no es veu tan amenaçat, car la pèrdua de vots deguda a l’ascens d’un altre partit també de nova encunya com PODEMOS, que li pot haver restat vots abans dels comicis, li’ls pot tornar a restituir posteriorment en forma d’aliança poselectoral. Un tipus d’aliança que en certa manera es dóna per descomptada i no sorprendria a ningú. 

Resum: Conservadors (PP + C’S) = 163 escons versus Progressistes (PSOE + PODEMOS) = 159 escons.

Sembla haver un lleuger avantatge a favor del PP encara que només siga per quatre escons, que li permetria tot i així formar govern. Un govern feble però... Ara bé, cap pensar que també altres partits han obtingut representació parlamentària. Ahir mateix per la nit, tot just finalitzat el recompte de vots, el representant d’EU es declarava disposat a atorgar els seus escons, dos, a la probable coalició progressista. Tot i així i per dos escons, 161 a 163, seguiria guanyant la coalició conservadora però... ATENCIÓ! Com tantes altres voltes abans, cal sumar també el vot dels importants partits regionals. I això sí que sembla que serà un vertader problema per al bloc conservador.

El mode de governar autocràtic de Mariano Rajoy, avalat per la seua majoria absoluta del 2011, ha aconseguit alienar el recolzament de gran part dels ciutadans d’altres regions com ara la catalana o la basca, que somien amb major autonomia o fins i tot amb la independència. Un fet al qual s’oposa el partit de Rajoy. El PSOE tampoc ha parlat d’acceptar la independència de Catalunya o el País Basc, però sí d’una mena de major federalisme interregional o majors cotes d’autogovern a les regions. I això sí pot determinar el recolzament dels regionalistes, amb 9 escons per a ERC i DiLl (antiga CiU) o 6 per al PNV, als quals caldria sumar els 2 d’EH Bildu.

Així les coses, el PP de Rajoy només pot esperar els vots de C’S mentre que el PSOE pot concitar els de PODEMOS i els de EU, als quals podria sumar els dels partits catalans ERC i CiU o els bascos del PNV + Bildu.

Possible previssió:

a)                  PP (123) + C’S (40) = 163 escons

b)                 PSOE (90) + PODEMOS (69) + EU (2) + ERC (9) + DiLl (9) + PNV (6) + EH Bildu (2) = 187

Òbviament tot açò és una entelèquia i he col·locat per ordre decreixent la possibilitat de recolzament de partits al PSOE de major a menor. Dit això, qui sí sembla altament improbable que compte amb qualsevol tipus de recolzament fora del de C’S és el PP. Així les coses, tot sembla indicar que el poder tornarà al PSOE aliat amb algun -improbable tots- dels partits ací enumerats.

·         El present escrit és una traducció d’un article publicat inicialment en premsa a Qmagazine en romanès, com es podrà observar per l’enllaç adjunt. En el cas de que algú vulga llegir ambdós, veurà que la traducció no és exactament fidedigna al 100%, i és que havia certes coses sobre la política espanyola, que calia explicar a ciutadans d’un país estranger però no a nacionals de l’estat espanyol.

http://qmagazine.ro/un-egal-fals_272114.html

Lluís Alemany Giner

*Text original escrit a Pego el 21 de desembre del 2015

*Traducció al català al tren Brasov/Bucarest el 15 de gener del 2016.

UN GRAN CANVI PERQUÈ RES CANVIE

D’ací a poc hi ha eleccions generales i es nota perquè hi ha mil sondatges, entrevistes a la tele, la ràdio i la premsa, a més de les conegudes tertúlies. Diuen que el bipartidisme s’ha acabat i que entren en joc altres formacions que sol·liciten pas i reformes perquè la renovació és imminent i necessària front a la corrupció i el monolitisme ideològic imperant. La regeneració ha de ser, per tant, des de les noves agrupacions ―on només considere Podemos, perquè Ciudadanos ja fa anys que s’hi presenta― així com des de les noves generacions, on s’apunta, també, el PSOE.

Com que ja he escrit sobre les noves generacions i sobre la impossibilitat que tenen de canviar res d’importància, ara ho faré sobre els dos partits que volen trencar el bipartidisme. D’ells, Ciudadanos és un cas ben clar d’una formació que promet el canvi perquè res canvie. El seu vot és una barreja de PSOE i PP, sense entrar en els percentatges, i la seua funció és la d’equilibrar la futura legislatura, donant suport a qualsevol dels partits hegemònics per assegurar que Podemos es quede sense assolir en cap pacte. Ni en la política geogràfica, ni en l’econòmica, ni en la participació: no hi haurà cap canvi, més enllà del moviment natural de les coses, si Ciudadanos pacta.

Podemos, acusat de revolucionari, per aspirar a entrar en qualsevol acord, ha hagut de moure la seua posició maximalista cap al centre dels tauler, on res és el que es volia dir a priori i on qualsevol modificació és relativa i s’ha de fer només si es donen les condicions adequades per realitzar-se; o siga, res! Per tant, jo, com a simple ciutadà, em pregunte quin canvi ens volen vendre si ja s’ha dit que tot canviarà perquè res canvie? I em conteste que, l’únic canvi ―d’haver-ne algun― es donarà des de la perifèria de l’estat. Doncs, tampoc! Els partits perifèrics de Galicia i de València i de Navarra, per exemple, ja han assumit que no canviaran res perquè han acceptat pactar amb Podemos mentre que este, a l’hora, va diluint el seu missatge.  A Euskadi no volen moure fitxa perquè s’hi senten còmodes, els del PNB, com estan. A Catalunya, és altre tema i, a més, molt personal.

Però, què passaria si Anova, Compromís i EH Bildu es feren amb el poder del grup de Podemos al Congreso? Un bon resultat i un bon pacte electoral significaria, per tant, que la perifèria podria tindre alguna cosa a dir si, des del meu punt de vista ―i pensant que el cap de llista per Alacant, i alguns de Galicia, ha estat una jugada molt bona de Podemos― no s’aturaren a demanar, cada u, el grup propi sinó que se centraren a fotre fora l’Iglesias i prengueren el comandament de la totalitat del grup parlamentari. Però, ja dic: açò seria si hi haguera una possibilitat d’afeblir Ciudadanos i si es donara la situació que els perifèrics entraren a jugar de debò a la política i no a passar el temps. L’esperança, per tant, és tan remota com impossible i res canviarà.

 

Salvador Sendra Perelló