MENGEU VERDURETES: SALVEU EL PLANETA

He escoltat a la ràdio que un col·lectiu d’economistes molt preocupats per la vida al planeta han tret unes conclusions del tot innovadores. Diuen que es pot salvar la Terra és si s’abandona el consum de carn roja i es canvien els hàbits cap a la ingesta de verdura. No han entrat en els detalls, que jo sàpiga, de la qualitat dels vegetals, ni en la possibilitat d’habilitar produccions encara més intensives. Però, ja vos dic: açò que escric és sobre un titular d’una notícia de premsa, o siga que la font no té ni el més mínim rigor. Jo no soc economista. A més, pot ser que les solucions que propose no siguen les més ortodoxes però, ho repetisc: no soc economista.

Una amiga, fa uns anys, va aprovar una oposició per a un lloc de treball. Quan vaig vore sa mare, la dona em va posar al corrent de la gesta i em va dir que havia passat unes setmanes molt intenses, resant molt i encenent-li ciris, a la Mare de Déu. Al final, la dona va aconseguir l’objectiu i la seua filla obtingué la desitjada plaça. Però, al poc de temps vaig coincidir amb la xica i em va contar una versió del tot diferent. Em digué que havia estat tancada a casa estudiant molt els darrers mesos i, al final, va aconseguir aprovar l’oposició. Va insistir dient que ningú no li havia regalat res i que estava molt contenta: era economista!

Com que ja he dit abans que jo no soc economista –i dos voltes seguides!—, ja vos podeu imaginar a quina versió done major credibilitat. Però, ja dic... no em deixaré portar per la comoditat d’escollir una sola opció per aconseguir una finalitat tan important com la d’arreglar el món i n’aportaré altra per si de cas. Ara bé, com que encara no he tingut temps de perfilar amb tots els detalls eixa segona teoria que podria rescatar la humanitat en el cas que fallara la primera, la guardaré per a altre article. Per cert: la carn humana és roja?

Salvador Sendra

Trump: Sense Por!

Per fi ha acabat el teatre de les eleccions americanes i ha guanyat: Trump! Si en aquestes eleccions la decisió dels americans era entre còlera i gonorrea –com va dir Julian Assange-, ha sigut el còlera el que ha eixit. No és que el còlera siga una cosa bona, ni desitjable, ans al contrari, però em tem que la gonorrea és molt pitjor. Lluny de les interpretacions negatives que fan tots els grans mass media a l'Estat espanyol, a la resta d'Europa i fins i tot als mateixos EUA, hi ha motius per ser optimista.

En primer lloc, s'haurà de veure si realment Trump pot fer tot el que ha dit que vol fer: - acostament a Rússia i no intervenció fora de les fronteres; - proteccionisme econòmic per evitar la deslocalització; - anul·lar o deixar de negociar tractats econòmics internacionals com el TTIP; etc. Perquè si fa això, s'haurà d'enfrontar a tots els poders fàctics dels EUA, des de l'anomenat complex industrial-militar, fins a les grans empreses tecnològiques com Apple, tot Wall Street, etc., etc., etc. Vorem si és capaç de fer-ho o no. En aquest aspecte no sóc tan optimista. Encara que pense que serien bones eixes mesures per acabar amb alguns dels dogmes neoliberals i acabar amb la tensió bèl·lica a la qual ens portaren Obama i Hillary Clinton (a Líbia, Síria, Ucraïna, etc.).

En segon lloc, el que em resulta interessant és que la gent ja no té por a plantar cara a l'establishment. Ni als EUA ni a Gran Bretanya amb el Brexit la gent s'ha deixat portar per la por que han intentat imposar-li. El fet que tots els grans mitjans de comunicació, les èlits financeres i econòmiques, les institucions internacionals com FMI, BM, etc., els acadèmics del sistema, i tota la tropa d'adalils del neoliberalisme anunciaren la vinguda de totes les plagues bíbliques, si guanyava Trump o el Brexit, no ha servit perquè la gent prenguera por. Ans sembla que al contrari, sembla que han vençut a la por, que s'han immunitzat a les estratègies de control social, de la propaganda sistèmica.

Com ja vaig exposar a alguns posts anteriors, com en Alguna cosa no va bé, la gent comença a estar-ne farta d’aquest sistema neoliberal, se n’adona de que el neoliberalisme li produeix un “malestar”. Malgrat els intents de vendre’ns que tot és meravellós, que no hi ha alternativa, la gent percep que calen alternatives, que deuen haver-hi d’alternatives. Això provoca, per primera vegada, que hi hagen badalls a la ideologia neoliberal, al sistema neoliberal. Òbviament, no és desitjable que siga Trump qui els pose de manifest. No és desitjable que es manifeste amb l’ascens del Front Nacional a França, o Orban a Hongria, o Vertaders Finlandesos a Finlàndia, etc. Però tot açò posa de manifest que hi ha un espai per als anti-sistema.

El més trist és que les esquerres no tinguen una alternativa, un paper a jugar, per a aquest nou escenari, on comencen a obrir-se escletxes al sistema neoliberal. Això és una cosa que també he tractat a altres posts, vegeu per exemple El paper de les esquerres a Europa després de Grècia o La feblesa de l'esquerra. La impossibilitat de les esquerres d'esdevenir una alternativa real estan limitades perquè les esquerres han acceptat el marc neoliberal i de la globalització. Aleshores no poden ser vistes com a element de ruptura amb ells. La ruptura suposa canvis estructurals, sistèmics, i no merament cosmètics. Les esquerres, totes, s'han quedat en pura cosmètica.

Si les esquerres aconseguiren deslliurar-se dels complexos que arrossega, si les esquerres aconseguiren establir un marc propi -no condicionat pels postulats neoliberals i globalitzadors-, si les esquerres perderen la por, aleshores hi ha un substrat social des del qual llançar alternatives per a fer canvis estructurals i no merament cosmètics. Eixa és la lliçó de la victòria de Trump. Eixos són els motius per ser optimista.

Trump ha sigut valent i no ha tingut por. Els ciutadans americans no han tingut por. Els britànics no van tenir por. Sense por el sistema neoliberal tremola. I així, sense por, poden haver obert un nou paradigma. Fins quan les esquerres tindran por?

Post scriptum: Veient els resultats de les darreres eleccions, veient la reacció de la gent a les xarxes socials després del Brexit i de la victòria de Trump, entenc que la gent de l'Estat espanyol encara no està preparada per a assumir canvis estructurals. Segueixen massa influenciats pels mass media. Segueixen vivint a la por. Els espanyols encara són carn de picadora del neoliberalisme.

Òskar "Rabosa".

EL PROBLEMA DELS PARTITS EMERGENTS

Ja sé que no em coneixeu de res més enllà de la imatge pública que m’he creat i que ―com no― pot ser enganyosa i intencionada. I és per esta raó que m’haureu de creure quan vos diga que sóc una persona intel·ligent i preparada. Clar està que vosaltres, com a persones menys intel·ligents que jo, però intuïtives, pensareu: ho hauràs de demostrar! Però jo sóc llest i conteste: ho faré quan em voteu; durant els quatre anys de legislatura. El problema a què s’enfronten els partits emergents, o els polítics emergents, a més de la societat en general, és simplement eixe.

Una persona pot demostrar la seua vàlua des de tres punts diferents. El primer és tan fàcil com aportar titulacions. Si s’és jove, segurament, tota eixa paperassa es vorà superada, sense problema, per les persones de més edat que han tingut més temps per formar-se. El segon és l’aportació d’experiència, que acaba com ha ocorregut en el punt primer. I, el tercer és la capacitat, que és tan simple com que cal omplir-la de cada una de les opcions dels punts primer i segon. Aleshores, comptat i debatut, este cuento se ha acabado. Però, l’última causa, i que no m’he atrevit a esmentar com a quarta, és la de la saviesa transmesa per il·luminació o per contacte, de la qual no vull dir res perquè pense que és l’única porta que roman oberta i de la qual desconec la seua essència.

L’empenta, a l’hora de realitzar accions, sí que es podria associar a la força de la joventut però, i d’açò hi ha molt escrit, està molt qüestionada la capacitat dels jóvens per encaixar derrotes, així com la seua intenció vertadera de canvi. De fet, ja en trauen editorials amb títols pejoratius al respecte, de la comoditat que els impregna. I la bogeria, o l’acció immediata sense avaluar-ne els danys, no és sempre bona consellera, tot i que pot ser interessant. Les persones majors i formades, quan fan accions d’este tipus és, simplement, perquè estan per damunt del bé i del mal a causa de la seua vida i del seu recorregut, cosa que també s’ha de ressenyar.

Tot açò, aplicat a la política, no és gaire encoratjador, quan els emergents venen, precisament, això: joventut. L’experiència que poden aportar, per tant, és mínima, entre altres coses, perquè no en tenen. La preparació, molt qüestionable quan, en moltes ocasions ―en quasi totes― és fàcilment superable. I la bogeria i la improvisació, quan toca el seu patrimoni, o el d’algú realment poderós, perquè els pot caure algun bolet, ràpidament s’esfuma. Per tant, la gran errada és la de vendre el canvi generacional com a positiu quan, realment, no està tan clar.

La paralització de la iniciativa pública és més que evident quan ensopeguem amb una adolescència que, hui dia, s’allarga fins als trenta-cinc anys, en el millor dels casos i que, a més, ha venut la renovació basada en l’edat com un factor de canvi. La mentida durarà els quatre anys que, si no passa res, s’allargarà la seua estada en les preses de decisió. Al cap d’este temps, ja voreu com, de canvis realment estructurals i d’importància, no n’hi haurà cap, o ben pocs. O, en el cas de la tasca opositora als governants, tret de la demagògia, tampoc s’aportarà cap raó de pes, ben fonamentada i de transcendència, fins avançada la legislatura.

Però jo no sóc pessimista ―i vos ho haureu de creure, com quan deia que era intel·ligent― i només vull apuntar que seran quatre anys de transició, en els indrets on governen els nouvinguts, per desgràcia; així que, podeu estar tranquils: tot canviarà perquè res canvie.

D’altra banda: viva la Revolusión!

Salvador Sendra Perelló