FERRAN

Em va impressionar la vitalitat de Ferran. Sincerament, encara m’impressiona, tot i que ja fa un parell d’anys que no el veig. Però, tot i que ja l’havia tractat a Orba, em va impactar la primera visita que li vaig fer a València. Vivia prop de la plaça na Jordana; entre la plaça i l’IVAM, en un bonic pis sense ascensor, lluminós, que feia servir per viure i, altre ocupat que utilitzava per treballar i emmagatzemar les peces. A Orba, vivia en una casa preciosa, als afores, que no va tindre problemes de deixar-me quan li la vaig demanar una volta que volíem enregistrar una entrevista per a un documental sobre els represaliats de la República. Semblava un monestir, simplement. Ell, de jove, va ser frare una temporada.

El seu ateisme era això que més l’identificava, tant la seua persona com la seua creació, tot i que més que ateisme, m’atreviria a dir que era irreverència: irreverència superlativa! Tant que, fins i tot a mi, els seus quadres m’incomodaven perquè els veia massa explícits. Després, quan te’ls explicava, t’adonaves que hi havia profunditat entre tant de sexe i tant de símbol religiós perquè, realment, el no en què es basen les religions derivades del judaisme es trobava capgirat en un sí. A primera vista, tot apuntava a una gran profunditat anal i vaginal.

Els argument eren sòlids i el producte explícit; segurament massa explícit. I ara, per a coses explícites, ja hi ha Internet, on s’hi pot trobar gairebé de tot. Ell no l’utilitzava... Realment, composava per a si mateix, per afirmar tota eixa negació que arrossegava de temps enrere i de què no se’n podia desprendre ni amb les més bèsties bacanals pornoreligioses que reconstruïa a partir de retalls de revistes, els darrers anys. Allò que haguera pogut ser, per a ell, haguera servit per a la pau i l’enteniment, segurament per fatiga física, que ja és molt.

Positiu i de bon humor, així el recorde. Jove i desimbolt. No conec gaire la seua vida i, si exceptue els darrers anys, no m’importa. No m’interessa afegir ni restar cap informació a la que acabe de detallar i que complemente amb visions, sabors, passejos, colors, frases i converses. Amb vora huitanta-cinc anys, segur que, a més de a mi, hauria captivat moltes altres persones que podrien completar este relat que ara comence i acabe. Ma mare em va telefonar per dir-me que li anaven a fer una missa.

 

Salvador Sendra Perelló

Déu existeix: La prova definitiva.

Cau a l'ordinador, per error supose, un article que sobre l’ateisme. No puc citar l’autor doncs no ve. Però bé, no crec que siga tan important donat que per a mi, manca d'importància qui siga l’autor. Més enllà d’un resum de sobre les posicions filosòfiques que tracten de demostrar la inexistència de Déu, no diu res que valga la pena.

En el fons em sembla que és una “prova diabòlica”. Com proves que una cosa no existeix? Això ho va posar de manifest Bretrand Russell amb la seua tetera. Totes les suposades proves de l’existència de Déu, o de no existència, es basen en arguments. No hi ha cap prova física de l'existència de Déu, per tant no pot haver-hi cap prova física de la no existència de Déu. Així, saben que no hi ha grans dinosaures perquè no en veien cap, com passa amb Déu que tampoc el veien enlloc, però sabem que va existir perquè trobem restes fossilitzades d’ells, però no hem trobat cap fòssil de Déu ni cap resta. És absurd dedicar-se a provar la no existència de Déu.

A més a més, quan a un creient li contra-argumentes els seus arguments sobre l’existència de Déu, sempre acaba apareixent la fe. Una cosa tan subjectiva que no pot ser provada sinó que ha de ser viscuda. Així, com diu Feuerbach a “La esencia del cristianismo”:

No existe para mí si yo no existo para él; si yo no creo o pienso en Dios, entonces Dios para mí no existe. Luego sólo existe en cuanto es pensado o creído -no es necesario agregar: para mí.

O el que és el mateix, Déu és el que hom creu o pensa que és. Per tant, hi haurà tant Deus com persones creguen i no tot el món creu en mateix Déu, perquè cadascú té una experiència Déu única. Sovint, la gent pensa que creu en una mateixa religió, un conjunt de mites, creences, valors... que diuen compartits. Però no tothom viurà de la mateixa manera la relació amb tots eixos mites, creences, valors... No tot el món pot pensar a Déu de la mateixa forma.

La prova del que afirme, és que no hi ha religió, mireu la que vulgueu, que no tinga infinitat de corrents. Els cristians només els Evangèlics hi ha més 30.000 esglésies, això sense contar altres corrents com la copta, maronites, etc. Mireu els corrents tan diferents i oposades dins del catolicisme –des de la Teoria de l’alliberament fins a l’Opus Dei- quan en teoria només té un cap, una estructura, un grup de gent que vetlla per la veritat. Cada corrent agrupa a gent que comparteix una forma de veure el cristianisme però és totalment impossible que hi haja dues persones que pensen i visquen Déu de la mateixa forma, perquè no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix. Per tant, el que es comparteix és la forma externa d’expressar la creença, no la creença o pensament mateix.

Dit açò, sembla que el meu plantejament siga agnòstic, però és completament ateista. Els agnòstics afirmen que no hi ha elements racionals que justifiquen l’existència de Déu però tampoc la inexistència –provar la inexistència és un absurd, i qualsevol argument en eixe sentit serà una fal·làcia, i com a molt pots falsar els arguments sobre l’existència de Déu. El que jo dic difereix en quan no es tracta de donar arguments racionals, sinó creença o de fe, d’emocions que diria Bretrand Russell, d’una experiència interna i personal. L'existència de Déu no demostra per raonament sinó per sentiment. Cosa que no el fa menys real per a qui el sent.

En el cristianisme la fe és una gràcia, un do de Déu. Per tant, a mi quan em pregunten perquè sóc ateu, dic senzillament “perquè no tinc fe”, si són cristians qui m’ho pregunten els dic que “Déu no m’ha donat eixa gràcia” –més que res per fotre. La gent es sol quedar desencantada amb la resposta, esperen arguments, però és que no hi ha més. Sóc ateu perquè no crec, perquè no pense en Déu com una cosa real –com tampoc ho pense de Superman, Spiderman o La Massa com sers reals-, perquè no tinc fé, perquè cap emoció em mou això. Donar arguments suposa perdre el temps en fal·làcies.

Dit açò, quan parlem de l’existència de Déu, queda clar que parlem de creure que Déu és un Ésser que té una existència independent i més enllà del nostre pensament. Òbviament, com concepte abstracte és indubtable la seua existència, si no fos així, jo no haguera pogut fer aquest post.

Oskar “Rabosa”.