DOCTRINA

Coses que sorprenen, coses que alteren, coses que enerven, i, entre elles, l’ús que es fa de paraules entre les quals es troba la del títol.

La RAE diu:

doctrina

Del lat. doctrīna.

1. f. Enseñanza que se da para instrucción de alguien.

2. f. Norma científica, paradigma.

3. f. Conjunto de ideas u opiniones religiosas, filosóficas, políticas, etc.,sustentadas por una persona o grupo. Doctrina cristiana, tomista, socialista.

4. f. Transmisión de la doctrina cristiana en la catequesis. Los niños van a ladoctrina.

5. f. Plática dirigida al pueblo, explicándole la doctrina cristiana.

6. f. p. us. Grupo de personas que salía con los predicadores por las calles hasta el lugar en que se había de hacer la plática. Por esta calle pasa la doctrina.

7. f. En América, distrito eclesiástico servido por un sacerdote expresamentenombrado para adoctrinar a la población indígena.

8. f. En América, pueblo de indios recién convertidos, cuando todavía no se había establecido en él parroquialidad o curato.

adoctrinar 

1. tr. Inculcar a alguien determinadas ideas o creencias.

Fer classe, per tant, i segons la RAE, és adoctrinar. Altra cosa és que hi ha qui pensa que la paraula té altres connotacions, i segurament ho pensa perquè les fa servir, o les ha fetes servir en el seu temps. La relació de la doctrina amb la religió, no obstant, és evident perquè el lector (o la lectora) segur que ha associat ràpidament els termes. I és per això que, quan hi ha gent que diu que no s’ha d’adoctrinar a les escoles, he de dir que hi estic totalment d’acord. Per tant, no entenc perquè, quan passege per qualsevol ciutat, el 98% dels centres concertats tenen noms de sants, beats, verges o cristos.

Resulta curiós però el nas em diu que, en la gran majoria dels centres de referència, hi ha ensenyament religiós, o siga, doctrina. Estic totalment d’acord amb eliminar de l’ensenyament escolar totes les matèries que s’aparten de la causalitat racional. No entenc com l’alumnat pot estar rebent una classe de Física o d’Història i, de seguit, altra de religió sense que ningú es queixe, ni tan sols els pares i les mares que observen de manera crítica els continguts dels llibres de text i que opinen que el mal que es pot fer a un infant tan jove i tendre és irreparable. A més, això de l’Escolàstica ja fa més de 600 anys que ha passat, o allò que pot ocórrer és que encara romanga a la ment d’alguns progenitors o tutors, o polítics!

Salvador Sendra 

Déu existeix: La prova definitiva.

Cau a l'ordinador, per error supose, un article que sobre l’ateisme. No puc citar l’autor doncs no ve. Però bé, no crec que siga tan important donat que per a mi, manca d'importància qui siga l’autor. Més enllà d’un resum de sobre les posicions filosòfiques que tracten de demostrar la inexistència de Déu, no diu res que valga la pena.

En el fons em sembla que és una “prova diabòlica”. Com proves que una cosa no existeix? Això ho va posar de manifest Bretrand Russell amb la seua tetera. Totes les suposades proves de l’existència de Déu, o de no existència, es basen en arguments. No hi ha cap prova física de l'existència de Déu, per tant no pot haver-hi cap prova física de la no existència de Déu. Així, saben que no hi ha grans dinosaures perquè no en veien cap, com passa amb Déu que tampoc el veien enlloc, però sabem que va existir perquè trobem restes fossilitzades d’ells, però no hem trobat cap fòssil de Déu ni cap resta. És absurd dedicar-se a provar la no existència de Déu.

A més a més, quan a un creient li contra-argumentes els seus arguments sobre l’existència de Déu, sempre acaba apareixent la fe. Una cosa tan subjectiva que no pot ser provada sinó que ha de ser viscuda. Així, com diu Feuerbach a “La esencia del cristianismo”:

No existe para mí si yo no existo para él; si yo no creo o pienso en Dios, entonces Dios para mí no existe. Luego sólo existe en cuanto es pensado o creído -no es necesario agregar: para mí.

O el que és el mateix, Déu és el que hom creu o pensa que és. Per tant, hi haurà tant Deus com persones creguen i no tot el món creu en mateix Déu, perquè cadascú té una experiència Déu única. Sovint, la gent pensa que creu en una mateixa religió, un conjunt de mites, creences, valors... que diuen compartits. Però no tothom viurà de la mateixa manera la relació amb tots eixos mites, creences, valors... No tot el món pot pensar a Déu de la mateixa forma.

La prova del que afirme, és que no hi ha religió, mireu la que vulgueu, que no tinga infinitat de corrents. Els cristians només els Evangèlics hi ha més 30.000 esglésies, això sense contar altres corrents com la copta, maronites, etc. Mireu els corrents tan diferents i oposades dins del catolicisme –des de la Teoria de l’alliberament fins a l’Opus Dei- quan en teoria només té un cap, una estructura, un grup de gent que vetlla per la veritat. Cada corrent agrupa a gent que comparteix una forma de veure el cristianisme però és totalment impossible que hi haja dues persones que pensen i visquen Déu de la mateixa forma, perquè no hi ha dues persones que pensen exactament el mateix. Per tant, el que es comparteix és la forma externa d’expressar la creença, no la creença o pensament mateix.

Dit açò, sembla que el meu plantejament siga agnòstic, però és completament ateista. Els agnòstics afirmen que no hi ha elements racionals que justifiquen l’existència de Déu però tampoc la inexistència –provar la inexistència és un absurd, i qualsevol argument en eixe sentit serà una fal·làcia, i com a molt pots falsar els arguments sobre l’existència de Déu. El que jo dic difereix en quan no es tracta de donar arguments racionals, sinó creença o de fe, d’emocions que diria Bretrand Russell, d’una experiència interna i personal. L'existència de Déu no demostra per raonament sinó per sentiment. Cosa que no el fa menys real per a qui el sent.

En el cristianisme la fe és una gràcia, un do de Déu. Per tant, a mi quan em pregunten perquè sóc ateu, dic senzillament “perquè no tinc fe”, si són cristians qui m’ho pregunten els dic que “Déu no m’ha donat eixa gràcia” –més que res per fotre. La gent es sol quedar desencantada amb la resposta, esperen arguments, però és que no hi ha més. Sóc ateu perquè no crec, perquè no pense en Déu com una cosa real –com tampoc ho pense de Superman, Spiderman o La Massa com sers reals-, perquè no tinc fé, perquè cap emoció em mou això. Donar arguments suposa perdre el temps en fal·làcies.

Dit açò, quan parlem de l’existència de Déu, queda clar que parlem de creure que Déu és un Ésser que té una existència independent i més enllà del nostre pensament. Òbviament, com concepte abstracte és indubtable la seua existència, si no fos així, jo no haguera pogut fer aquest post.

Oskar “Rabosa”.

LLIBERTAT

La llibertat és allò que tota persona intel·ligent defuig perquè angoixa i perquè et posa sempre als peus dels cavalls, en cada presa de decisions i en cada instant, ja que t’obliga a assumir el passat, el present i el futur, sense cap possibilitat d’engany i sense pal·liatius. Fa por!

Per amagar-se, no hi ha res com posar-se a recer del més enllà, dels déus, del destí, dels altres... Cada una d’estes possibilitats aprofiten per protegir l’individu de si mateix. L’ego freudià es veu reflectit en cada una d’estes opcions, totes ells inventades, segurament de manera inconscient, per guarir-nos, envoltar-nos i, fins i tot, fer-nos immunes a la nostra pròpia i intrínseca por.

La llibertat, per exemple, d’escollir entre una o altra creença, és una falsa llibertat per dos motius. El primer és perquè la creença no l’escollim mai; ens ve donada. Si poguérem escollir-la de manera objectiva, no seria una creença sinó que seria una idea i, com a tal, la podríem analitzar racionalment, acabant de facto amb la seua raó de ser. El segon és perquè la mateixa raó que ens du a apropar-nos a una creença és, precisament, la por a la llibertat i a l’individu.

«L’ésser humà és fantàstic», en tots els sentits. Ho és perquè es capaç de sobreviure i de sobreviure’s, d’inventar i d’inventar-se, d’explorar i d’explorar-se, de pensar i de pensar-se. Però, també ho és per l‘ús que fa de la fantasia per crear l’atmosfera propícia per al seu desenvolupament, personal i social, de la manera més allunyada de la racionalitat i, fins i tot, substituint-la i fent-nos creure, als mateixos humans, que es fa amb total llibertat.

Si «l’infern són els altres», i nosaltres fem servir la convivència en forma de protecció del mateix individu en la mesura en què dissolem la nostra llibertat entre la resta, no per gust, sinó per necessitat i per pura supervivència, l’infern som nosaltres mateix: necessitem de l’infern per sobreviure’ns. Tot ve a causa d’estar dissenyats per a la vida, i per a no assumir la responsabilitat de l’individu ens hem hagut d’inventar un cel. Per recórrer l’infern passegem amb Virgili i només quan arribem al cel caminem sols. Caminar sols per l’infern és morir i, recordeu: «l’ésser humà és fantàstic», i un supervivent.

En les societats primitives, la vida fora de la tribu era breu perquè només es podia fer front a la natura des del grup. L’ésser individual no tenia lloc i era el grup qui tenia la identitat. La llibertat d’escollir i de viure no s’ha entés mai; ni abans ni ara! No sé per què tanta reflexió i tant de suposat individualisme, si sempre s’ha tractat de ciència ficció... No sé per què tanta reflexió i tanta suposada llibertat si «l’home és un llop per a l’home» o, millor dit, la llibertat seria el final mateix de l’espècie humana.

Salvador Sendra Perelló