Francisco Franco és la imatge de la mediocritat superlativa. Va estar
comandant España durant quatre dècades i, al final, va morir d’una malaltia, ja
major i afeblit, després d’haver guanyat una guerra provocada per l’alçament
militar que va enderrocar un govern democràtic escollit pel poble. Després, una
volta acabada la guerra, eixe govern militar va continuar amb les represàlies
envers els ciutadans i l’exèrcit perdedor. A bona part de les víctimes de la
guerra se’ls ha d’afegir, per tant, les causades per la repressió, així com els
danys col·laterals que afectaren la majoria de la població i que també
provocaren baixes i sofriment. L’església li feu costat durant l’alçament, la
guerra i la repressió, i la seua comunió fou molt productiva per ambdós. Es pot
pecar —recordem-ho— de pensament, per acció i per omissió.
Ahir, 18 de juliol, es commemorava l’efemèride de l’alçament militar i el
cardenal Cañizares, el de València, li feu una missa a la catedral, a Franco. A
açò només vull afegir que, el 20 de novembre, se li ha fet sempre una missa a
l’església que hi ha enfront de Les Corts —porta amb porta— i no escolte massa
retrets al respecte; però ara sí, a causa de la rellevància dels actors. Alguns
mitjans estatals se n’han fet ressò i hi ha hagut qui ho ha criticat acusant monseñor Cañizares de feixista.
Per a un cristià, catòlic, la redempció de les ànimes és una finalitat vertaderament
important: una conditio sine qua non.
Si s’oposa a l’avortament, ho fa perquè una ànima que naix sempre es pot
capturar per a Déu, mentre que, si no naix, esta missió és impossible. Si eixa
ànima rep els sagraments i es manté pura, quan li arribe l’hora, anirà al cel,
al costat de Déu, i hi romandrà feliç per tota l’eternitat. Si no naix, res
d’açò pot succeir i haurà d’estar deambulant pel purgatori —cal recordar que el
papa Benedicto XVI, el gran teòleg, a més d’eliminar la vaca i la burra del
pessebre, també va liquidar els llimbs— tota l’eternitat. Aleshores, i salvant
algun excepcional exemple, les ànimes cristianes són a l’infern o al cel. Les
que estan a altres llocs, hi són de manera provisional, tot i que el referent
temporal és sempre l’eternitat.
Jo no sóc ningú per jutjar però, des de Moisés, tenim les Lleis per
guiar-nos. Els peròs, tampoc s’admeten en estos casos perquè ja sabem què passa
quan es fan servir. Aleshores, ja podem dir que la culpabilitat de Franco li
impedix d’anar al cel. Jo, amb els arguments de què dispose, el posaria a l’infern
sense dubtar-ho, perquè, honestament, no crec que se’n pedenira, de res. No
obstant això, i pels favors prestats a la causa, entenc que els religiosos
encara pensen de situar-lo al purgatori... I, en este cas, les misses i els
resos encara li poden salvar l’ànima.
Un bon cristià, catòlic, resaria perquè se salvara fins i tot l’ànima del
seu pitjor enemic, i ja no per ell —per l’enemic, dic— sinó perquè la seua
creença l’obliga i l’exemple de la vida de Jesús el guia. Cañizares, sabedor
com és dels pecats de Franco i de l’empudeïment de la seua ànima, això que fa
és el que li toca fer: resar per ell i fer-li misses, fins i tot gratis!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada