La política és
una tasca vocacional que aporta molta satisfacció a qui s’hi dedica. La feina
ben feta es reflectix en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. El
polític és una persona que es desviu perquè la societat prospere i, a més, ho
fa de manera desinteressada. Mai no es podrà pagar amb diners la tasca que
realitza un polític i, si és paga, segur que no s’ajusta a l’esforç i la
dedicació: sempre quedarà curta la quantitat que s’hi abone.
Però, a estes
personalitats tan altruistes se’ls demana molt més que a qualsevol dels
mortals, com, per exemple, que demostren el seu compromís explícit amb algun
dels aparells legals. Quan s’exercix un càrrec, es jura o es promet l’acatament
de la Constitución, o dels estatuts d’autonomia vinculats, així com la defensa
dels seus principis –i cal recordar que la Carta Magna té 169 articles!—, tot i
que hi ha gent que hi afegix la Bíblia... En alguns llocs, a més d’això, s’ha
hagut de dir, de manera clara, que es defugiran algunes conductes o, fins i
tot, s’ha hagut de demanar perdó per actes realitzats per alguna o algunes
persones vinculades al partit. Resulta curiós perquè, si no s’acaten els
requeriments assenyalats, et poden il·legalitzar i, per tant, es pot perdre la
possibilitat de presentar-se a unes eleccions per poder fer un món millor.
Una volta que el
poble ha votat i s’ha constituït la cambra de beneïts representants, hi ha la
moda de dir que una majoria silenciosa s’oposa a una determinada conducta, o
acció. Eixa majoria silenciosa se suposa que és la quantitat de gent que no ha
donat el suport explícit a una qüestió concreta. Per tant, la doble vara de
mesurar està servida ja que s’ha de fer explícita, de forma verbal –«i el verb
es va fer carn» (Joan 1:14)—, una adhesió perquè sinó es pot caure en desgràcia.
Però, a més, tots aquells que no han fet explícita una expressió concreta estan
adherint-se a la contraria! Qui no diu que no està dient que sí però, en altres
casos, qui no ha dit que sí, està dient que no. Ara bé, quan no et deixen dir
res de manera directa i clara, allò que passa és que els bondadosos polítics interpreten
què en penses.
I en el cas que
la proclamació passe des de les cambres de representants a la ciutadania, què
s’ha de dir? Perquè el Partit Popular va demanar als seus simpatitzants que, si
estaven d’acord en la defensa de la unitat d’España, havien de traure una
bandera al balcó. Ara que este partit que està competint amb Ciudadanos per
l’hegemonia pàtria i inquisitorial ha perdut la partida clamorosament perquè,
de cada mil habitatges, hi ha dos, o tres, que l’han treta; per tant, la
majoria silenciosa que ha parlat –perquè ara ja ho pot fer, sense por— està en
contra de la unitat d’España. I punt!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada