Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris kafkià. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris kafkià. Mostrar tots els missatges

dijous, 13 de juny del 2019

MATAMÒRTIA!



The world was on fire,
no one could save me but you...

Chris Isaak - Wicked Game

“Cal honorar la poma sagrada i la Pachamama, i donar-li nines als xiquets (mascles) per a que de majors no facen guerres”. Això argumentava el senyor Celoni, que tot i haver nascut com a Encarna i tindre això, poma, ara continuava tenint la poma, però ja no era Encarna ni s’identificava com a dona. Bé. Res a objectar al seu lliure albir i a la seua llibertat per identificar-se com a home i ingressar al grup dels opressors patriarcals, tot i que encara mancat de fal·lus. En francès, a una dona amb trets homenencs se li anomena “garçon manqué”, ço és, xicot mancat (que li manca quelcom). El terme en sí és bastant ofensiu, sens dubte, però no és eixa la qüestió. Es tracta de que, a la seua afirmació sobre això de que calia donar-li nines als xiquets, per a que de majors no feren guerres, hi vaig fer una sèrie d’observacions al seu mur de Facebook, totes elles educades, respectuoses i argumentades. No va haver-hi resposta, per la seua part: em va blocar ipso facto, desprès de llençar-me algunes paraules de control mental, d’eixes que es fan servir per paralitzar-te i de pas ensinistrar a qui ho puga llegir. Pura màgia negra.

Temps desprès, a un polític de l’esquerra antisemita nostrada, aficionat al soroll mediàtic (i al soroll musical, en particular), se’m va ocórrer de fer-li saber que els gais palestins fugien tots a l’Estat d’Israel, cames ajudeu-me, per salvar la pell, i que això era un fet contrastat. En aquest cas, tot i haver mantingut una certa antiga amistat, no va haver-hi ni tan sols mots de control mental, o mots policia, ni encara menys cap contraargumentació: em va borrar el meu comentarti ipso facto. Desprès, pel privat, quan li vaig demanar explicacions, l’home va arribar a gargotejar que és que s’havia equivocat de tecla i havia esborrat el meu comentari sense voler, i desprès no sabia com recuperar-lo i ja ho va deixar estar. En fi, un malentès. El cas és que des de llavors no he gosat comentar res més al seu mur de Facebook. Per a què?

Farà ara cosa d’un any, un altre polític, aquest d’extrem centre i d’extrema inanitat, conegut pel seu aclaparador fons d’armari, atapeït de milers de pantalons de coloraines i camises hawaianes, i també per relliscar en patinet hipsterià amb “salero” sobre els carrers de Castelló (ara crec que ja no baixa del cotxe oficial), tenia el costum de passar-se el dia escrivint al Facebook i al Twitter, fins i tot contant intimitats de la seua vida familiar, publicant fotos d’una menor que depèn d’ell, i que a ningú interessen. Només ho feia per semblar més “humà”, segons em va explicar temps desprès un altre polític, amic meu, del mateix partit, i així, teòricament, guanyar-se a la plebs (i els seus vots). Un dia, ja una mica fart de les seues estupiditats paulo-coelhianes i jorge-bucayistes, veritats absolutes de mots d’una fondària abissal, val a dir, vaig preguntar-li directament al seu mur de Facebook que QUAN TREBALLAVA, vist que es passava les hores del dia en les xarxes socials. O si realment la seua feina com a polític hípster (hípster granadet i amb calba, no penseu) consistia en això, en estar-se tot el sant dia a les xarxes socials, mostrant al món lo bona persona que era i usant la seua filla de 6 anys, de cara a entendrir el públic femení més maternalista –mares patidores, etc.- i alguns beta desconstruïts i entendrits. Bé, en un primer moment va tractar de justificar-se, dient que és que amb tant de viatge oficial, tenia molt de temps lliure per escriure a les xarxes, tot enriquint-les, amb les seues valuoses aportacions. Acte seguit ho va borrar tot i em va blocar. Desprès, vaig comprovar, des d’un altre compte secret que tinc, que l’home havia quedat malferit -o el seu orgull, o lo que entenguen els polítics-artistes narcisistes com a orgull- i que em va dedicar una de les seues publicacions, anomenant-me micro-personatge, que habitava un micro-mur de Facebook i que excretava micro-masculinitat tòxica. Tant de prefixe “micro” em va sobtar, al principi, jo que faig metre noranta d’alçada i que vaig per la vida de macrobiòtic. Desprès vaig pensar en Freud i ho vaig entendre tot. Probablement, el susdit polític-artiste, tenia un micropenis d’eixos, que quan es suma a una pronunciada panxolina, com era el cas, deriva en drama. A banda, aquest unicorni de colors caigut a la Terra, tenia –i encara té- un micro-cervell, sembla. El cervell de magrana, que diguem per La Marina Alta. El seu cap, però, semblava inflat, tot i que degut més a l’efecte d’oxidació accelerat de les neurones mortes, que a cap densitat mínima de matèria gris. Però no fem sang, tampoc. De fet, avui dia tindre un micro-cervell o cervell de magrana en política, mentre recites tots els mantres que t’han abocat al sistema operatiu, no és obstacle per fer carrera. Ans al contrari. Ho veiem a diari a la tele (no veig tele, però tinc amics molt sàdics que van passant-me les mamarratxades del dia). Doncs això, un altre que no va estimar pertinent d’argumentar, i va optar per blocar-me. I una vegada blocat, i sense possibilitat de rèplica per part meua, dir mal de mi. Tot un gentleman.


I anem amb l’últim cas, el d’un veritable lloro humà, desconegut per quasi tothom, i que en teoria no mereixeria gaire atenció, però és que he fet una ullada al seu perfil de Facebook, i m’ha semblat l’epítom de la correcció política i de la diarrea mental aguda. La il·lustració just amunt d’aquest paràgraf, il·lustra al susdit meló de matamorta. I sí, ja avance que també m’ha blocat, cosa que conforme està el pati m’enorgulleix. Vaig pel bon camí. Però anem a pams. El paio ha explicat en una publicació recent que escrivia en valencià i en castellà cada post (en bilingüe, vaja), per a no discriminar ningú. Llavors li he escrit al fil que jo feia servir només el valencià, a les meues publicacions, i que si això em feia un “discriminador”. Desprès he afegit si considerava també “discriminadors” (i “discriminadores” –ell s’expressa així-) als castellanoparlants que només escrivien en castellà. La seua resposta? Un home de palla com un campanar, que res tenia a veure amb els meus comentaris (“Jo al meu mur tinc dret a fer el que vullga i a expressar-me com vullga..bla bla bla....”). Li he fet saber que eixe dret jo no l’havia posat en qüestió, i que no havia respost a la pregunta de si per a ell jo era un “discriminador”, perquè sols escric en valencià al meu mur. Com que no contestava, he aprofitat per fer-me un cafè amb la cafetera italiana que manté les meues neurones alegres, als matins. Quan he tornat a entrar-hi a la cosa, he vist que m’havia blocat. Des del meu compte secret he comprovat que l’home havia esborrat el nostre intercanvi. Bé, intercanvi per dir alguna cosa.

I ara passem de l’anècdota (en són uns pocs exemples, que ara em venen al cap, evidentment n’hi ha molts més) a la categoria. He observat que tots aquests perfils que he esmentat, tenen una sèrie de trets en comú: escriuen com si s’adreçaren a retardats mentals, incloent icones de corets, cares somrients, animalons simpàtics, floretes, i algun arc de Sant Martí. Açò casa prou amb la infantilització de la societat en els darrers anys. També diuen els xiquets i les xiquetes, tots i totes, els valencians i les valencianes, i collonades per l’estil, fent de la lectura dels seus textos una experiència feixuga, quan no directament llefiscosa. Ningú no parla així en el món real (polítics i amebes humanes a banda), perquè hi ha una cosa que es diu economia del llenguatge, que bàsicament consisteix a estalviar-se de dir tot allò redundant o sobrer.

Altra característica comuna és la nul·la capacitat argumental, o desig d’intercanviar idees no ben bé iguals a les seues. Al principi pensava que potser és que eren persones molt saberudes i amb poc temps. Allò que deia l’Hugo Chávez: “Águila no caza moscas”, i tal. Desprès, amb el temps, m’he adonat que és més fàcil que tot això, i és que són persones que reciten coses que no entenen, però que saben que són la veritat. Una mica com el misteri de la Santíssima Trinitat, la comprensió del qual estava restringida a uns pocs sants barons i doctors de l’Església, no a la plebs. Això sí, la plebs, ho entenguera o no, hi havia de creure i combregar-hi. Una mica com avui dia amb els mantres moderns: feminisme tronat, relativisme cultural on tindria la mateixa qualitat el so del tam-tam d’un pigmeu i la Simfonia del Nou Món de Dvorak, multiculturalisme unicultural, és a dir, islamòfil, magufisme generalitzat i venut mitjançant teràpies alternatives i New Age, deconstrucció dels mascles alfa en betes ensinistrats i submisos al Nou Ordre, “Obamisme” ( = Killarianisme) de mata morta versus anti-trumpisme descocat, sentimentalisme empudegador que reemplaça la raó i la lògica, el Mithos per damunt del Logos, venut en suposats programes d’humor i sèries estil sit-com. En resum, i com diria l’Escohotado, el No-ser per damunt del Ser. Rebuig de la realitat. Ara tot és opinable, i contra un bon argument sempre et trobaràs una paret en forma de “Eixa és la teua opinió”, per ser rematat amb un “No vas a convèncer-me, Joan”. Això darrer quan són amics o amigables. Si no ho són, llavors t’hauràs d’aixoplugar bé, a recer dels mots de control i els insults. Finalment el blocatge i el silenci. Estàs fora. Ells i elles, però, continuaran la seua croada, en la seua bombolla on tothom pensa igual o paregut, i per tant amb una falsa il·lusió de realitat, esperonada per uns mitjans de comunicació que volen fer creure que hi ha manera d’agafar un cagalló pel costat net.

Vivim una època d’haver de viure com si tot açò fóra d’allò més normal, simplement perquè d’altra manera et quedes fora del ramat. I a fora fa fred, hi ha escorpins i aranyes violinistes. De sobte, tu mateix t’has convertit en la panderola Gregori Samsa. Horror.

Vivim una època en que tothom té la pell molt fina. I ja dic, no és un tema de formes -jo sempre he estat respectuós i educat amb tothom-, es tracta que aquesta gent, si els fas veure cap contradicció flagrant, no tan sols no rectifiquen o almenys et contraargumenten, sinó que et bloquen ràpidament per tal que ningú s’adone de la seua inconsistència. No senten un impuls particular cap a la recerca de dades i el coneixement. Més bé defugeixen tot allò que no estiga dins del Dogma. I cada època té uns dogmes, però els venedors de “cresepelo” te’l venen de manera diferent. Avui dia, amb les noves tecnologies, es fa més fàcil que mai desconnectar les persones d’elles mateixes, i per tant poder manipular-les a cor que vols. Fins i tot convèncer-les que caven la seua pròpia tomba, cosa que faran cofois, amb esperit gregari, i sempre al caliu del ramat i els tele-predicadors. Es menyspreen les dades, si aquestes els van a la contra. Als “gregaris-bonifacis-panxa-contents-beta-onanistes” de la vida la realitat els importa un rave. Importa la fe, no les dades ni el coneixement. I no apartar-se d’eixa fe, sempre cega. Són, en definitiva, i malgrat la suposada bonhomia d’alguns elements solts, una nova Inquisició. I sí, dic que hi ha elements fins i tot simpàtics. En farem un breu recull, si us sembla.

La borregueta ludicofestiva. Ai, C., per on pararàs a hores d’ara. Fa anys et divertires de valent amb mi. I jo amb tu. Ara em ve al record aquell matí que vaig errar el forat, i el moment posterior d’anar a cercar vaselina, perquè deies que t’havia agradat una mica, i que calia provar-ho tot. Al final Nivea.

La filla d’Algenor. És a dir, la filla del senyor Matanzas. És a dir, la filla del Passiego de cada poble i ciutat. La pubilla de bona casa, però rebordonida, el xaiet negre que vol fer la revolució i no sap com. Ara està d’okupa a Barna, fumant petes i cardant com si no existirà un demà. Això sí, només amb “manteros” i algun “malote” del Tinder. Els seus amics okupes només miren, a força de deconstruir-se han esdevingut betes inservibles per a l’activitat sexual. El haixix com a conhort.

Qualsevol tros de carn filisteu. Res a afegir, en aquest subgrup. O sí. Somnis de joventut (solidaris, sempre solidaris). Rebuig del Ser. Rebuig de l’èxit i els exitosos. Ressentiment social sense aturador. Alguns d’ells acumulen més de trenta anys d’èpica lectora, ço és, conegueren Madame Literature, fins i tot sostingueren un enriquidor diàleg amb ella. Ara van de la mà de Madame Guillotine. Però és tot broma. Com eixos del llacet groc, per posar un exemple de gos que lladra, però no mossega. Diferents formes de restar inacabat. I mira que alguns començaren bé. Homens i dones, ombres espectrals i ulls: no es veuran mai. No ens veuran mai. Osmosi i fi.


Joan Soler

dimarts, 19 de maig del 2015

La Campanya Electoral.

Una de les coses que et permet la distància de la política és que pots veure que les campanyes electorals no són més que un esperpent “valleinclanés”. Un observador neutral arriba a sentir fàstic i a vegades arcades de veure el que fan els polítics durant aquests dies. Aquest observador no podria més que sentir menyspreu per tots aquells súbdits que bavegen justament quan els tracten més com babaus.
Fa vergonya aliena veure un president del Govern anar en bicicleta amb dos... (poseu vosaltres l'adjectiu que a mi em tractaran de masclista pel fet de qualificar dones), i després fer unes declaracions tan profundes com: "Estoy convencido de que, cuando acabe esta legislatura, en Madrid se usará más la bicicleta, el medio ambiente será mucho mejor y la gente será más feliz, que al fin y a la postre es de lo que se trata". Mai he sentit un missatge que m’haja deixat cavil·lant tant. Si no teniu prou amb això, podeu vorer a l’alcalde de Gandia i aspirant a la reelecció, fer paelles i amb la pebrera roja escriure “Torró Alcalde”. Eah, que no falte estultícia a la paella tampoc.
Els anteriors són dos exemples d’un partit, però és que no se’n lliura cap. A vegades em pense que no es veritat tot això, que la televisió ens ofereix una obra de ficció. Si House of cards és un drama/thriller sobre la política americana, on les ganivetades volen per tots els costats, la sèrie que se’ns ofereixen ací, a l’Estat espanyol, és una tragicomèdia. Els guionistes són genials i volent homenatjar a Valle-Inclán, Kafka, el surrealisme, el dadaisme, els Monty Pyton, etc., ens diverteixen amb aquesta sèrie, que podríem anomenar “Cambio/Canvi” –paraula molt original que ningú fa servir a les campanyes- per fer-nos passar una bona estoneta durant els espectacles noticiaris.
El problema d’aquesta tragicomèdia, és que falten bons actors. No hi ha cap Kevin Spacey per ahí que te’l cregues. Ara bé, té tots els elements simbòlics parodiats, i per no fer-ho massa llarg ens cenyirem a la Comunidad Valenciana i a uns quants dels personatges principals. A saber:
-          Alberto Fabra, paròdia el líder del clan mafiós “rechional” que després d’haver arribat al poder vol aparentar ser un home de negocis. La caricatura de Michael Corleone de El Padrí III.
-          Ximo Puig, l’home invisible de la política, el que mai no es sap si és carn o peix, si va o si torna. És com un gallec mediterrani. Fa el paper de mediocre a la política, és el canvi de “Il gattopardo”.
-          Mònica Oltra, la princesa guerrera, repartit “mandobles” a tort i dret. Lluitant contra les adversitats, acompanyada pel predicador Enric Morera. Personatges que parodien la llegenda de Robin Hood i tota la colla de fugitius.
-          Antonio Montiel, encarregat de portar a terme la missió alliberadora de Pablo “Espàrtac” Iglesias, líder de la revolta servil contra la casta que s’ha donat a la Nova Hispania. Montiel, com a capità general dels territoris de l’Est del Comandant “Espàrtac” Iglesias, està totalment eclipsat per l’aura d’aquell. Fidel servidor, transmet el missatge que li han encarregat per alliberar al poble de la casta.
-          Carolina Punset, assumeix el paper de secundari que li ofereix “l’il·luminat” Albert Ribera. Es consideren portadors de la veritat política absoluta centrística, equidistant de tots els punts. Són “la raó”, “la sensatesa” i “el camí just” del no-res. El buit que aparenta estar ple. Albert Rivera paròdia a San Josemaría Escrivá de Balaguer, Carolina Punset és una supernumerària.
-          Alfonso Rus, capo secundari mafiós, és la paròdia Nicholas "Nicky" Santoro, interpretat per Joe Pesci a Casino, la pel·lícula de Martin Scorsese.
-          Rita Barberà, també coneguda com “El Monstre de la Cassalla”, no paròdia a ningú, és un personatge de creació pròpia. Com diu el gran Xavi Castillo: “qualsevol cosa que tu pugues pensar, ella va i ho supera”.
El més trist és que aquests personatges no són una ficció, són una paròdia però real. Són tragicòmics, són esperpèntics, són kafkians..., i són reals. I el pitjor de tot, seran votats i alguns d’ells manaran.
Trista puta realitat...!!!

Òskar "Rabosa".