UN TOTAL DESENCERT A ‘LA FLAUTA MÀGICA’

Ja havia vist La flauta màgica en una ocasió i em va agradar. I no només això, sinó que, setmanes després, em va passar com en els comptats casos en què tornes i retornes a pensar-los i a extraure’n conclusions que excedixen el seu àmbit. Però, d’això ja fa molt de temps i pot ser que idealitze l’opera, o que haja desvirtuat el seu impacte.

A València, l’altre dia la vaig tornar a vore i escoltar. Creia que la sonoritat i l’espectacle haurien millorat després d’una quinzena d’anys; respecte a aquella primera volta al teatre Principal. Ara, si vos soc sincer, no puc encertar una mínima crítica seriosa. La posada en escena de La flauta màgica de València va ser, des del meu punt de vista, un disbarat. Una escena fixa, tot i que els actes canviaven no va ajudar en res a la funció perquè allò que no facilitava la comprensió s’enduia l’atenció!

Ni en les parts més cuitoses de la peça, en aquelles on s’ha de parar bé l’orella, em vaig poder concentrar, i és per esta raó que em sent incapaç de proposar la més mínima crítica musical que vaja més enllà de l’evident feblesa a l’inici de la famosa ària de la Reina de la Nit. I en este punt crucial de l’òpera –fins i tot en este punt— hi havia interferències, ja que, al costat de dita Reina, hi havia la protagonista canviant-se la roba.

Un ballet haguera estat més encertat. Un ballet tampoc haguera estropejat més una obra concebuda pel mateix autor per a l’entreteniment. Un ballet actuant en un sol espai haguera encaixat a la perfecció en el decorat, amb els personatges, amb les vestimentes i amb l’animació. I, posat a demanar, només voldria dir a aquella gent que creu això de la posada al dia de l’òpera per captar audiència que no cal ser ni més original ni més modern. Si no estem capacitats per superar un clàssic en la seua forma més usada, deixem-lo estar perquè més que captar nous seguidors, com en este cas, pot passar que els espantem.

A València volien estar en la primera divisió de la lírica mundial... No vull ni pensar què haguera passat si esta proposta d’escenografia s’haguera representat a qualsevol dels grans referents mundials, però segurament açò que estic escrivint ara s’haguera quedat ben curt.

Salvador Sendra

APRENDRE AL CARRER, COM ELS BONS

D’esportistes de la música, com recorde que deia Adorno, en van apareixent per tots els llocs. I ho dic jo que tinc un amic que es preocupava perquè ensenyaren jazz als conservatoris. Però, pensant-ho en gelat, és com quan ensenyen belles arts, no? Quan l’alumne acaba, se sent un artista, i jo me n’alegre , fins i tot, vaig a la seua exposició, o audició. Sense comentaris...

Penseu els grans músics de jazz. Ara, penseu-los anant a la facultat cada dia a les 8,15 del matí amb la borsa al coll i un Bollicao per al pati. De segur que allí s’hagueren ensenyat moltes coses, i bones, però, és això el que haguérem volgut els escoltants? La tècnica fa l’artista, vénen a dir, però, i la vida? Què fa la vida?

Potser, a l’edat en què qualsevol acaba el conservatori, amb capacitat per interpretar una peça qualsevol de mitjana dificultat, una d’estes figures que ara ens haguérem entossudit a domesticar ja tenia més recorregut fet que tota la promoció de llicenciats junta ―perdó: de graus. I són els que escoltem enregistrats o els que gaudim amb les seues partitures.

No obstant això, jo vull anat un pas més enllà perquè l’altre dia vaig estar escoltant un quartet de corda interpretant Mozart. No m’agrada Mozart o, millor dit, no puc perdre el temps escoltant-lo. No obstant això, de jove l’oïa, com tots, supose. El quartet tenia un bon currículum acadèmic i una tremenda mancança de rodatge. No em va agradar perquè era música acadèmica però, qui els diu a eixes xiques que callen? Qui els diu que no ens interessa el que toquen? I més quan no han fallat ni una sola nota.

Si seguixen tocant, potser, en uns anys, ho facen d’allò més bé i no em sàpiga mal gastar el meu temps escoltant-les però, de moment, no. I m’he adonat que, allò que m’interessa de la interpretació i de la creació és el que no es pot ensenyar a l’escola, o siga, la personalitat i la gràcia que em transmet l’autor o l’intèrpret. Quan el concert, o la pintura, o el poema, o el llibre... no em transmet res d’açò, passe a analitzar-ho de manera racional, com és costum en mi. Però, per salvar la meua imatge front a les acusacions de racionalista, pragmàtic o rigorós que se’m solen fer, he de dir que només aplique eixos criteris quan els altres sobren.

Ja voldria jo que un estudiant de filosofia esdevinguera un filòsof, que un de periodisme acabara sent periodista, que un d’història fóra historiador... Però això no passa i, per tant, els hem d’examinar fins que arriben al punt on se’ls permetra tot i, després, tot ho podran. Però, recordeu, això no s’ensenya a classe; s’aprén a altres llocs, però no em pregunteu on... Esta és la primera lliçó!

 

Salvador Sendra Perelló