LA MÚSICA I LA TERCERA CRÍTICA

Tots no som iguals i, per això, jo sí que cite d’on trec la idea, per ínfima que siga, i encara que no tinga quasi res a vore amb l’argumentari que hi seguirà, perquè, llegint el llibre de Dugin, vaig observar una pinzellada interessant, tot i que del tot anacrònica. Però, per això estic jo: per posar al dia les coses –soc una persona moderna!

En una línia, Dugin esmentava la música i la lligava al temps. Deia que la música s’expressava en el temps (una idea, de moment, poc original perquè ja l’ha tractada mig món) i que el temps passat era allò que es pensava des del present quan s’anticipava el futur. Realment, el cas del futur en la música el coneix a la perfecció el meu amic Calle i l’explica de manera molt senzilla: La persona s’anticipa a allò que sonarà, però deu encertar només un percentatge: si és molt alt, significa que la cançó és comercial; si és de la meitat, significa que et pot atrapar, cosa que depén de la qualitat i del gust; si és més baix, es tracta d’una música estranya, arriscada i apta per entesos. I tot això pensant que la música ha de tindre qualitat.

Jo, però, fet el pertinent aclariment, ho deixe ací i entre en altra dinàmica: la temporal. Perquè, si explique mitjançant la música que el futur es pot anticipar atenent allò que ha passat –a partir dels compassos anteriors— , només es pot entendre des de la idea nietzscheana del retorn, i resulta aplicable fins a certa data, del tot anacrònica, de la música tonal, per exemple. Què passa si escolte Schönberg? O Berg?

Ara, si intente seguir l’argumentari de Dugin entre en un dilema ja que, si continue amb la seua idea he d’admetre que, des del present, el futur és del tot imprevisible, i que del passat no entenc res. Si adapte l’argumentari a la realitat he d’admetre que la Relativitat afecta el temps –i el temps de la música— i que, per tant, des d’Einstein cap ací han quedat obsoletes les anticipacions històriques, i que si no es pot anticipar el temps és perquè no hi ha temps, i em quede en el punt de què Dugin intenta fugir a tota pressa: la teoria de Fukuyama del final de la història.

Perquè Dugin vol explicar el futur des de l’Edat Mitjana i el temps des de la música barroca o folklòrica, sense adonar-se que sí que hi ha hagut un recorregut, tant històric com musical, en els darrers segles, del qual no se n’ha assabentat.

Fi

Salvador Sendra

Neocolonialisme cultural rus.

Un antropòleg nord-americà consigna que a un poblet de la selva ecuatoriana arribà un dirigent d’eixos migblanc i urbanita declamant la necessitat d’oblidar el passat, de mirar al futur a la recerca d’una nova germanor. En anar-se’n els vells del poble digueren que l’home aquell –afortunadament de pas- no havia dit més que collonades; el passat és allò que sabem i que vol que oblidem per esguardar allò que no sabem!

Valga la cosa per enquadrar quelcom de semblant. De manera fortuïta (o no), s’ha passat recentment per Bucarest Alexander Dulghin, un dels ideòlegs de Putin. Com que la història entres els pobles romanés i rus ha estat tumultuosa en els últims segles, cal segons ell, mirar endavant oblidant els errors del passat. Cal cercar allò que uneix i no allò que separa, i allò que uneix a un poble llatí i a un poble eslau és la religió...

I “con la iglesia hemos topado, Sancho”. Cervantes, malgrat el que creu la gent no ho va posar amb majúscules indicant la institució eclesiàstica en general sinó l’església del poble, un edifici que indicava que el palau de Dulcinea, com l’ajuntament, no podia estar lluny. Tots però, copsaren la intenció des del principi. Aquest mateix principi de l’agermanament per la religió el defén ara mateix l’Estat Islàmic. No és nou, l’islamisme com a moviment es reclama universalista. No som àrabs, perses, kurds o turcs sinó musulmans. No som egipcis, libis, tunisians o jordans, som musulmans. No som, per tant, llatins o eslaus, sinó germans ortodoxos i la lluita no pot ni deu ser entre nosaltres sinó contra els nostres enemics; val a dir, Soros o el capitalisme.

Segons Dulghin, i Putin n’està d’acord, val a dir posarà els mitjans d’un gran estat com el rus per fer-ho possible, el capitalisme com a defensor de les llibertats individuals, només duu a la implosió dels pobles, al seu anihilament. Exactament eixes mateixes paraules, implosió i anihilament les fa servir per a la desaparició de l’extinta URSS. Sabem també què en pensa Putin al respecte, que qui no se’n alegra no té cap però que qui no ho lamenta no té cor. És hora de tornar a creure en la família i la pàtria, cosa que molts conservadors catòlics també subscriurien i allí estan ells per mostrar un nou camí, beneït, a més, per la sacrosanta Mare Església ortodoxa.

Els mitjans de comunicació romanesos recullen la visita de Dulghin de manera certament irònica, com la d’un tronat d’altres èpoques. Els periodistes joves reien obertament en moltes de les intervencions de l’ideòleg rus, però molts, gent de mitjana edat si escoltaven o intervenien amb preguntats, amb major atenció.

Es tracta només d’una goteta, un exemple, anar sembrant per collir. Qui vulga, que veja, torna a haver un model alternatiu al capitalisme lliberal occidental, torna a ser rus i compta amb aprovació (se suposa) divina, sinó com a mínim, dels seus representants a la Terra.

Lluís Alemany Giner

Bucarest a 3 de juny del 2017. 

Noves teories polítiques.

Debemos inventarnos un nuevo sistema histórico sin estar seguros de salir victoriosos. Debemos hacerlo porque existe la oportunidad de reinventar el mundo, pero repito, sin la certeza de que vayamos a triunfar.

Immanuel Wallerstein - [en recibiendo el doctorado honoris causa de la Benemérita Universidad Autónoma de Puebla, 23/09/99]

Ja vaig avançar als posts La fi de la democràcia liberal i El canvi d’un model per un altre, que vaig escriure a La Dansa de la Mort i vaig tornar a posar ací per donar contingut, que estàvem acabant l’època del liberalisme, inici que podem situar a la Revolució francesa. En el primer dels posts posàvem de manifest el fet que les democràcies liberals ja no ho són, els centres de decisió ja són elegits pels ciutadans. En el segon post, analitzaven que no és tràgic que hi haja un canvi de model, en la història a passat constantment, i tractava de jugar a ser futuròleg sobre com serà el pròxim model, on porta la inèrcia d’aquest model.

Rellegint el post sobre el canvi de model, mantinc el que vaig dir allí, però és això una fatalitat? Tendim inevitablement cap a una corporocràcia amb gestors tecnòcrates? Val a dir que no, no hi ha res que siga una fatalitat. Ara bé, per no acabar allà necessitem noves teories polítiques i econòmiques. Noves teories que s’oposen al neoliberalisme i a la globalització. Noves teories que acaben amb la visió d’un món unipolar dominat per l’Imperi americà, pels interessos de les elits econòmic-financeres occidentals, i que siguen respectuoses amb les altres formes d'entendre el Món, amb les altres civilitzacions, si es vol. Però cal també que aquestes noves teories siguen també construides amb Occident.

Des de fora d’Occident si estan sorgint plantejaments alternatius. Al món musulmà hi ha un retorn a visions islamistes, no necessàriament fonamentalistes encara que des d'Occident tot lo políticament islàmic es relaciona amb el fonamentalisme.  A Amèrica-llatina ha sorgit el Socialisme del s. XXI, i des de Rússia es planteja La Quarta Teoria Política (QTP) lligat a l’Eurosianisme, creada per Alexander Duguin (molt sovint el veureu escrit com Dugin) i que ha sigut assumida per Putin. La primera es planteja des d’un posicionament d’esquerres i reformula el socialisme. La segona es fa des d’un plantejament de dreta, amb determinats aspectes interessants i d’altres un tant retrògrads, pensem que volen un retorn a la tradició. La QTP està influenciada per un moviment que exercís la metapolítica nascut a França, anomenat la Nova Dreta (Nouvelle Droite), que els crítics consideren neofeixista, cosa de la que també es taca a La Quarta Teoria Política. No obstant això, encara que la QPT estan amb un nacionalisme, el subjecte de la QTP és el ethnos, però rebutja el feixisme i el nazisme. Duguin diu:

por último el Estado es el sujeto del fascismo y la raza del nacionalsocialismo: en el fascismo, todo está basado en una versión derechista del hegelianismo elaborada por Giovanni Gentile; en el nacionalsocialismo, es la superioridad de la raza aria sobre las razas subhumanas, cuyas terribles consecuencias de esta ideología son demasiado bien conocidas para que nosotros insistamos en ellas.

Ara bé, si assumim les tesis que situen Occident (EEUU i Europa occidental) al centre el Món, veiem que les tesis que es posicionen contra i preparen el postliberalisme, provenen de la perifèria. Les tesis Occidentals no deixen de ser meres modificacions, rectificacions, de propostes polítiques ja superades, decimonòniques, i no deixen de tenir grans dosis d'eurocentrisme, són moviment propis occidentals que tenen poca o molt poca acollida més enllà d’Occident, només cal mirar els moviments antiglobalització o altermundistes.

Certament, cal inventar, com diu Wallerstein, un nou sistema històric. Cal des del punt de vista teòric construir un nou sistema ideològic des d’un nou paradigma, que supere tots els que tenen arrels al s. XIX, que deu ser portat a la política. Cal que a l’àmbit polític es prepare el terreny per a quan arribe la fi del liberalisme no acaben en una corporocràcia, que és el camí cap on anem. Rússia ha pres posició. Nosaltres també deuriem, i no la d'ells.

Oskar "Rabosa"