Des de fa pocs
dies, em dedique a la teràpia. He decidit fer-ho després de comprovar la
incompetència de la gent que s’hi dedica i m’he adonat de la necessitat humana de
poder confiar amb gent competent i capaç. Ho dic per si a algú li interessen
els meus sercicis... Les tarifes i les sessions les haureu de contractar amb un
privat, tot i que vos informe que l’ocasió és única i no vos en penedireu.
La primera
persona pacient em va narrar una història de penombres i turbulències que, de
seguida, vaig esbrinar. Tot el patiment estava causat per la fatal inclinació a
racionalitzar la vida, i d’això em vaig adonar al moment. Com a bon terapeuta,
em va acudir a la ment la possibilitat de proposar-li el meu amor però, el
simple fet de no conéixer-lo/a em va fer desistir. Aleshores, carregat de
coneixements innats i revelats, em vaig centrar a contrarestar la visió
científica amb la teràpia adequada: la música.
Dos sessions
diàries de Debussy, després de dinar amb Prélude
à l’aprés-midi du faune i, de
nit, amb el Nocturne, per començar, i
durant una setmana. La següent, ja més avançat el tractament, he incorporat
Saint-Saëns, amb Le carnaval des animaux,
de dia, i la Danse macabre, a la nit.
Amb la Danse, la intenció ha estat
sempre la de donar una mica més de vida i tot això que ja se sap. El/la
pacient, però, ha pres el propi vol perquè ja sent la il·luminació dels
semidéus; ara ja es recepta els seus medicaments!
Glaçat m’he
quedat quan m’ha intentat canviar Debussy per Chopin; en ma vida havia escoltat
una barbaritat semblant! Pense si esta persona deu ser naturalista o alguna
cosa pareguda perquè, per voler anul·lar l’excés de racionalitat amb Chopin, o
eres naturalista o eres un inconscient. Jo no crec en l’homeopatia, redéu! I
Chopin és això, aigua amb sucre. L’excés de racionalitat és una malaltia molt
greu i no es pot jugar amb ella perquè la salut és important. Ja voldria jo
poder-la operar i au, però no és tan fàcil la solució una volta fet el
diagnòstic.
Chopin, Chopin,
Chopin...; això em faltava sentir, i més encara de la boca d’un malalt, o
malalta. El terapeuta sóc jo i per això done les ordres, i este és el suport
per entendre la ciència induïda. Realment, els meus tractaments no són cars
―vos atendré gustosament pel privat― si es tenen en compte els resultats que
arribe a assolir. Ara bé, el pacient ha de ser rigorós i cenyir-se al
tractament, sense aportar res pel seu compte. El primer pas per a la desitjada
recuperació és, simplement, assumir el mal que ha provocat eixe febre racional
i, el segon, abandonar l’homeopatia per entrar a les vertaderes teràpies de
curació. El telèfon, el podreu aconseguir en el primer contacte i, recordeu que
esteu malalts; molt malats.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada