TREMOLA MÓN: OBAMA DESPERTA!

Abans de començar a escriure este article, vull que el lector sàpia que, com en les grans obres clàssiques, jo, Salvador, agraïsc la inspiració creadora a les musses de l’Albufera. Lloar Obama, mai ha estat tan fàcil com hui i, a més, la genialitat d’este gran ídol és ja, per si sola, una font d’inspiració per a qualsevol poeta-narrador. Només queda donar gràcies al Senyor per haver-me permés viure un moment tan especial que passarà a la història del món mundial.

El primer article que vaig escriure en este blog, «Ucrania y el efecto placebo», ja apuntava per on anaven els trets respecte a la nova Guerra Freda. La situació de Putin ―el dolent, per entendre’ns― era forta perquè estava assetjant Ucraïna i intentant tancar el bloc de l’Est. Quasi tot el món s’oposava però Putin, el dolent, va participar de la pressió i de la invasió. Mentre, Obama ―el bo, per entendre’ns―, impassible, esperava el seu torn. La darrera reunió del G20 va ser semblant i Putin, el dolent, treia pit mentre, la resta, tremolava i intentava sancionar-lo. Obama, el bo, controlava els temps.

Quan em preocupe per una persona, el primer que mesure és la seua intel·ligència; i Obama, el bo, en té. Això comporta que les accions que s’hi deriven es puguen analitzar o, si més no, que em capten l’atenció. Obama, el bo, controla els temps, com qualsevol persona de coeficient normal-alt. Els impulsius, molt més comuns, ho tenen difícil per eixir de la mediocritat i se solen moure per premisses molt més bàsiques com bo/dolent, per exemple.

Rússia ho té difícil perquè el petroli està per terra; els seus preus estan a nivells del 2000! Venezuela, també ho està passant malament perquè el cru és un dels seus actius més potents. L’Estat Islàmic, que fa poc es mullava per aconseguir les millors explotacions, ara no trau benefici, com li passa a Iran i companyia. Argentina estarà cagant-se amb tots els santets perquè els pous expropiats ara no són rendibles. I així podria seguir més línies... Si la competència extrau el petroli a un preu superior, automàticament perd quota de mercat perquè hi ha la denominada llei de la competència.

Una jugada mestra, com ho és abaixar el preu del cru per sota del preu de cost, en alguns casos, augmentant i mantenint la producció, ha acabat amb els dolents ―abans Eje del Mal. A Obama, el bo, no li ha calgut disparar ni un sol tret per posar-los a tots contra les cordes però ―clar―, ningú escriurà les seues lloances en els llibres d’història per esta raó: perquè no hi ha hagut cap dispar. No obstant això, jo, el poeta-narrador, si les musses m’ho permeten, seguiré escrivint amb lletres daurades cada acció del gran heroi: Obama, el bo!

I el lector es preguntarà: «per què tant d’èmfasi i tanta lloança?» I l’escriptor contestarà: «perquè m’he guanyar 50 euros este mes omplint el dipòsit!»

Salvador Sendra Perelló

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Aquest article està escrit per l'amic Salvador Sendra Perelló. Està escrit en castellà  perquè el va enviar a El País, on li van dir que per publicar-lo l'hauria de retallar. Com l'article si es retalla perd l'esència i com que paga la pena llegir-lo, el publique al blog.

 

 

UCRANIA Y EL EFECTO PLACEBO

Detesto las teorías que apuntan a que el conocimiento de la historia nos puede servir para evitar repetir los errores ya cometidos porque estas situaciones se repiten constantemente y, por qué no, en períodos cíclicos. Más bien, se me puede considerar como próximo a las otras, a las que, como Nietzsche, nos recuerdan eso que él anunciaba como el «eterno retorno» o la constante vuelta atrás.

La espiral como efecto óptico, la propuesta por este filólogo-filósofo, resulta adecuada para resolver unas situaciones que, aunque nuevas, nos resultan previsibles y familiares: la crisis, la pérdida de valores, la decadencia... La historia, por tanto, se puede repetir porque las causas de cada ciclo son humanas y, hasta ahora, que sepa yo, humanos somos los que las estudiamos y analizamos.

Leyendo a Salustio, en uno de sus libros que trata sobre la guerra contra Jugurta,  el político e historiador romano atribuía las causas de los males de Roma a la corrupción del final de la República. Las causas personales que lo llevaron a hacer este juicio no las voy a analizar pero sí que diré el resultado de su indagación: la pérdida del enemigo externo.

Aplicando estas premisas a nuestra situación actual, y haciendo el ejercicio mental que supone vestir de cartagineses a los soviéticos, se podría decir que la caída del muro, o sea, la victoria del capitalismo que se tiene como el gran triunfo del final de siglo, más que un triunfo fue un indicador del declive occidental que, sin un enemigo en el que proyectarse, anunciaba el predecible final del ciclo; pero del ciclo capitalista.

Las maniobras rusas para levantar (de nuevo) el muro pueden ser analizadas como una vuelta al orden preestablecido del equilibrio. La Guerra Fría y la nostalgia de la URSS, el conflicto de Ucrania y el engaño que han sufrido los países del Este, un liberalismo tutelado ruso y los recursos nacionalizados… Parece que hoy la historia se tiene más en cuenta y, de momento, a nadie le interesa la vuelta al imperio ni al feudalismo.

El fracaso del bloque soviético no es otra cosa que el fracaso del bloque occidental. El conflicto sin conflicto, el equilibrio entre ambas partes, la Guerra Fría, fue un espejo en el que se miraron ambos grupos pero que, en realidad, reflejaba a cada uno: Narcisos enamorados. Ucrania, por tanto, si se ve desde esta perspectiva, no es más que un pequeño (des)acuerdo en el que nadie va a intervenir porque su resultado, sea el que sea, interesa a todos aunque, al final, y para ser coherente con mi punto de vista, se trate de un placebo: una pastilla de calcio para un enfermo grave.

Salvador Sendra Perelló