L'economia real no pinta fava.

Ara fa 3 anys que a Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet va publicar un editorial que contenia una dada demolidora, que com sempre és obviada en els grans mitjans de desinformació. Ramonet diu el següent:

cada año, la economía real (empresas de bienes y de servicios) crea, en todo el mundo, una riqueza (PIB) estimada en unos 45 billones (1) de euros. Mientras que, en el mismo tiempo, a escala planetaria, en la esfera financiera, los “mercados” mueven capitales por un valor de 3.450 billones de euros. O sea, setenta y cinco veces lo que produce la economía real...

Els mercats financers movien 3.450 bilions d’euros, mentre que els béns i serveis consumits a tot el món no n'eren més del 45 bilions. A part que, com diu Ramonet, cap país per poderós que siga pot plantar cara als mercats –imagineu que el PIB d’Espanya és 1 bilió o la dels EUA és de 13’98 bilions, enfront de 3.400 bilions-, això ens revela que produir béns i serveis no surt és rendible. És més rendible especular sobre els diners.

Abans de continuar, cal dir que aquesta diferència entre economia real i especulació financera pot haver-se incrementat substancialment. Tres dels bancs centrals més potents del món, la FED, el Banc d’Anglaterra i el Banc Central Japonés, han portat a terme polítiques monetàries expansives (QE) brutals, és a dir, li han donat a la maquineta de fer diners del no-res “a tota pastilla”. La majoria d’aquests diners han acabat als mercats financers, cosa per la qual molts economistes parlen del fet que hi ha una o moltes bambolles a punt d’esclatar.

La conclusió per la qual arriben que produir béns i serveis no és rendible, és òbvia, produir bens i serveis requereix molt d’esforços per a obtenir uns beneficis molt minsos. L’especulació amb productes financers, més si es manipulen les divises o els tipus de referència (com el Libor, o l’Euribor) produeix molts més rendiments, rendiments bestials. I és que els diners han deixat de complir la seua funció primera.

La funció dels diners consisteix: (1) en servir de mesura de valor dels béns; i (2) facilitar l'intercanvi de mercaderies. Marx ho va establir amb la següent fórmula (M-D-M), és a dir, mercaderies que jo entregue a canvi de diners per obtenir altres mercaderies – p.e. venc tomaques a canvi de diners per comprar sabates-. Però com també va veure Marx, els diners han deixat de complir aquesta segona funció, els diners serveixen per obtenir més diners (D-M-D), els diners després de la fase de comprar i vendre s’han d'incrementar, per tant, si jo tinc 1.000 €, compre mercaderies i les venc per més diners, per 1.100 €, per tant la fórmula acaba sent (D-M-D’). Açò no té perquè ser dolent de per sí, si al meu poble no hi han tomaques jo tinc estalvis i vaig eal poble veí compre tomaques, les porte al meu poble i les venc i obtinc un benefici. Sí, ho faig en l'esquema (D-M-D'), però la gent del meu poble pot adquirir un producte, ells tenen accés a una millor alimentació. Però en l'actual fase del capitalisme les mercaderies són productes financers inventats que no aporten cap valor a la societat, són objectes d’especulació, no es produeix cap benefici al conjunt de la societat.

Les vendes d'accions, les vendes de bons públics, les vendes hipoteques titulitzades, CDO... als mercats secundaris ja no aporten valor a l'economia real, són objectes d’especulació perquè els estalviadors, els que ja tenen diners, normalment molts diners, facen rendir els diners. Ja ningú compra accions de Telefònica, ACS o Banc Santander, esperen que es repartisquen dividends, les compren esperant a veure si té beneficis, si tanca un gran contracte, o ixen dates de nous abonats, i si les accions comprades a 10 € pugen a 11 € guanyant en poc de temps un benefici del 10%. Tot això, assegut davant d’un ordinador i sense tenir problemes de gestió, de treballadors o de... el que siga. Però a més a més, els directius de les grans empreses no tenen solament bonus per obtenir beneficis, tenen grans bonus per fer pujar les accions de l'empresa, això si no els donen com part del pagament “stock options”, que també es revaloritzaran amb la pujada del preu de les accions. I per fer pujar les accions, si cal empren la contabilitat creativa, és a dir, falsifiquen els comptes, o el que calga.

En tot eixe procés d’especulació, l'economia real, les petites empreses que sí produeixen, les famílies que consumeixen, els treballadors, etc., ningú en surt beneficiat. Per fer-ho curt, la prova més gran és que l’any passat, per octubre del 2013, Botín va dir que “és un moment fantàstic per Espanya, perquè entren diners per a Borsa, deute públic i inversions directes”. Però el cert, és que la situació a nivell de carrer no ha millorat molt, ni molt ni gens. Això sí, ell, que no depenia de l'economia real, deguera fer els diners a feixos.

 

Oskar “Rabosa”

Links relacionats:

La gran regresión

http://www.monde-diplomatique.es/?url=editorial/0000856412872168186811102294251000/editorial//?articulo=1f197f01-9a45-4451-81b0-4ffe3a916e07

MARX Y LA FÓRMULA GENERAL DEL CAPITAL (última parte)

http://www.redaccionpopular.com/articulo/marx-y-la-formula-general-del-capital-ultima-parte

MALEÏDES COOPERATIVES

Les cooperatives no poden funcionar perquè són un reducte comunista a l’inici del segle XXI. Esta és una raó de pes per a acabar amb qualsevol intent de crear-ne una o d’intentar aportar qualsevol tipus d’innovació al sistema econòmic actual. Un sistema com l’actual que és la sublimació del mètode econòmic té l’aval de l’evolució. A més, ja va haver un temps on se’n van crear, de cooperatives, i totes (o quasi totes) han fet fallida perquè «sempre hi ha qui vol manar i estar per damunt de la resta». I ningú no vol tornar a la Commune da Paris, veritat que no?

Tots hem llegit Animal Farm, o, si voleu, Rebel·lió a la granja, de George Orwell... Ací no se’ns descriuen amb detall les maldats d’un sistema cooperativista, sinó que ens vénen a dir que no val la pena ni intentar-ho. Així que ja ho sabeu: fugiu de tanta aventura que l’ésser humà és dolent i cobdiciós. A més, només coneix el bé quan el mal es troba vinculat al càstig diví. Ens menjaríem els uns als altres si no fóra perquè Déu ens diu que és dolent i que no anirem mai al cel si mengem persones!

Doncs, això... En un món on no hi ha cap mena d’empatia, on es fa el bé només per la contrapartida de guanyar el cel i on els enviats divins, en qualssevulla de les seues formes, ens expliquen què és el que no es deu fer, és on vivim nosaltres. Però, com que sempre hi ha persones astutes que tenen un parell d’orelles i d’ulls (en el millor dels casos), l’altre dia em va dir un ossat investigador d’Internet que hi ha gent que es troba fora d’este món de bèsties; potser perquè posseïxen unes qualitats innates i/o una il·luminació divina ―dic jo.

Quan es mira el funcionament dels bufets d’advocats més importants, dels despatxos d’arquitectes i d’enginyers o, fins i tot de les millors gestores de capital, hom s’adona que se sol entrar com a contractat però que, a mesura que s’aprén a treballar en cada especialitat, l’assalariat pot passar a formar part de la societat amb un nombre determinat d’accions que pot anar augmentant en el temps i corresponent als rendiments de la seua tasca. La implicació del treballador, en esta causa, augmenta; els guanys de l’empresa, per tant, també ho fan.

Ui, ui... M’he quedat glaçat i he pensat, de seguida, en uns pocs versos de la Commedia, els que Dante dedica a Francesca e Paolo, i on l’escriptor observa una mica de cel en el mateix infern: l’amor era suficient cel per als dos enamorats que romanien in saecula saeculorum a l’infern. Després, he pensat que, de camí al paradís, transitant per este «valle de lágrimas» i dirigits per il·luminats i liberals, també hi ha l’infern de les cooperatives. Finalment, he deduït que, perquè deixen de ser un reducte del dimoni, només cal canviar-los el nom: si a l’amor de la Commedia se li deia cel, a la infernal cooperativa, en el món actual, se l’ha d’anomenar S.A. Ara, només em queda saber si l’aventurat internauta respon al nom de Dante.

Salvador Sendra Perelló