A la nostra cultura
d'arrels jueu-cristiana la mort és vista com una cosa tenebrosa. Certament, la
desaparició d'algú a qui estimem és dolorós. Però més enllà del dolor, tota la
litúrgia i ritual al voltant de la mort és excessivament sinistre. I això a mi
em resulta paradoxal. La cultura jueu-cristiana creu en el cel, creu amb la
vida eterna, és més creu en una vida eterna millor que “aquesta vall de llàgrimes”.
Però en els orígens, els jueus contemporanis de Jesucrist, segurament també ell
mateix, i entre les primeres sectes cristianes, creien en la resurrecció de la
carn, que els morts eixirien de les tombes amb carns i ossos. Si és així, la
mort no hauria de ser vista tan tràgica. Segons eixa concepció es perd algú a
qui estimem molt però o va al cel o tornarà a ressuscitar, i després,
més prompte que tard, ens trobarem amb ell i serà per a tota l'eternitat.
Aleshores un acomiadament temporal no mereix tanta tragèdia, en tot cas pense
que la mort per aquestes creients no hauria de tenir una càrrega tan sinistra,
o sí? Això en la nostra cultura, queda clar que per a mi el drama està
plenament justificat, com a ateu que sóc.
Malgrat que la mort
vaja associada al dolor per la pèrdua d'un ser estimat, no sempre, en totes les
èpoques ha tingut una càrrega tan tràgica o sinistra. Per al budisme per
exemple la vida no és més que un part del cicle de l'existència, i l'objectiu
és assolir el nirvana, el moribund deu tenir un estat d'ànim tranquil i
positiu, i una vegada mort els qui el rodegen deuen evitar plors, lamentacions,
etc., amb la finalitat que l'ànima del difunt es desapegue d'aquest món. També
podem mirar els vikings, que acceptaven la mort en batalla com un fet natural,
desitjaven morir en combat per poder entrar al Valhalla. Això indubtablement li
lleva sinistralitat i sentit tràgic a tot el que envolta la mort.
A la nostra cultura
occidental la por a la mort, por fomentada per tota la litúrgia, ritus i
llegendes entorn d'ella, ha produït un oblit. Oblit que no és casual. La mort
és una cosa de la qual no s'ha de parlar, ni anomenar. Es parla de morts, però
no de La Mort. És per això que ens resulte tan curiós, i fins i tot morbós, que
a països com Mèxic s'haja estés el culte a la Santa Mort. El culte a la Santa
Mort com a fenomen de masses a Occident és inimaginable –amb substrat cultural
jueu-cristià-, però a un país o hi ha un substrat cultural indígena, on la mort
era percebuda de manera totalment diferent, pot arrelar perfectament. Ací fa
uns dies hem celebrat el Dia de Tots Sants, i hem suprimit del calendari,
incloent-hi l'Església, el Dia de Difunts, el següent a Tots Sants. La
celebració d'aquests dies sempre ha estat plena de supersticions i ha tingut un
toc prou sinistre, almenys jo recorde les llegendes, els mites al voltant
d'aquests dies i especialment el que anomenaven La nit de les ànimes. A Mèxic
solen fer altars, fent ofrenes als morts que es recorden els menjars favorits,
les begudes que més li agradaven, flors, objectes, etc. Altars amb colorit amb
esperit de festa més que tragèdia, sense cap cosa tenebrosa.
L'oblit de la mort no
és casual, perquè vivim en una societat que tracta d'apartar tot el lleig del
davant. Ens venen felicitat, felicitat per a ser consumidor, felicitat per
mitjà del consum de coses innecessàries sobretot. A més a més, hi ha un culte a
la bellesa, o al que ens diuen que és bellesa. Un culte a la bellesa que passa
per semblar jove. Que tens arrugues, t'estiren la pell, i et venen cinquanta
mil pots de crema; que perds el cabell te l'implantem i et venem potingues, que
els cabells se't fan blancs els pintem i et venem Grecian 2000 (o com es diga),
etc. La mort és una cosa que cal amagar, i la vellesa també perquè ens recorda
a la mort. Per això als vells els portem a geriàtrics.
Aquest post formava part d'una sèrie que no es va concloure, només vaig fer dos posts, en novembre de 2010. S'ha corregit a novembre de 2014 per a l'actual publicació.
Oskar "Rabosa"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada