POSITIVISME I MORALITAT

Si no us pregunteu «què hem fet nosaltres per acabar així», no cal que us pregunteu res més perquè, realment, esteu acabats! Jo sí que m’ho plantege, i a tota hora. Ningú no m’haguera pogut fer creure mai que perdria totes les llibertats, fins i tot les propietats –no manem ni dins de casa nostra—, d’un dia per a l’altre i sense haver comés cap delicte; ni tan sols haver-lo pensat. A més, i això sí que em sorprén, la gent ho accepta i està conscienciada que actua com cal: de manera ètica, supose.

L’emergència sanitària, que jo sàpiga, és la primera volta que s’aplica, almenys per ací. Hi ha hagut altres casos excepcionals, però d’això ja fa molt de temps o han estat en altres zones del món. Però resulta graciós que, després de criticar la manca de democràcia de Xina, els superdemocràtics estan dedicant-se a copiar els mètodes emprats per allà perquè diuen que han resultat positius: confinament total, aturada de l’activitat social, econòmica i control exhaustiu de la població. Recorde que vaig escriure en el seu dia que creia que ací hi hauria alguns problemes per restringir unes llibertats tan bàsiques i elementals seguint el model xinés. Doncs, no: a la vista està!

Si l’experiment de l’OMS funciona, segurament hi haurà més retallades de llibertats, dictades per altres organitzacions, com apunta hui l’editorial de Le Monde. Potser, les altres no seran sanitàries, però ho seran ecològiques, o energètiques: per què no? I, per moltes voltes que li done, només puc entendre que estem, de nou, en el pecat original i que el càstig que se’ns aplica és basa en arguments positivistes –diguem-ne científics, tot i que s’hi incloga l’estadística— o, pitjor encara, plenament morals –quant a acceptació de la pena i l’actuació moral correctament dictada—, decretats i executats sense més, semblants a eixos que fan que les dones, en certes parts del món, vagen amb la cara tapada, pel seu bé, o que , com sol passar en l’estadística, si en som dos i hi ha dos pollastres, eixim a pollastre per cap, encara que tu te’ls menges els dos.

https://www.lemonde.fr/idees/article/2020/03/30/face-au-covid-19-le-choix-entre-sante-ou-libertes-est-un-faux-dilemme_6034887_3232.html

Salvador Sendra

Perquè Ramón Espinar (Podemos) és un hipòcrita.

El rebombori que ha alçat l'afer Espinar pense que mereix una reflexió. Primer de tot cal dir que el cobriment de la notícia pels mass media té més a veure amb interessos espuris que amb un tractament seriós del tema. No deixa de ser curiós l'acarnissament en aquest tema i el tracte que s'ha donat per eixos mateixos mitjans a temes referents a les grans trames de corrupció. I és clar, dotant el tema d'un cobriment excepcional se'l posa a la mateixa alçada que altres temes molt més greus. L'objectiu és clar, atacar a Podemos i Pablo Iglesias per tornar-li al P$x€ un status que ell mateix han llençat a les escombraries.

No és res nou. El cas d'Íñigo Errejón amb la Universitat de Málaga; el cas de la fundació CEPS; el cas de Monedero i la seua empresa, el cas de Pablo Echenique amb el seu assistent personal... No són pocs els intents d'enfangar a Podemos per posar-los a la mateixa alçada que la resta de partits quant a corrupció i intent de desprestigiar els seus càrrecs. No obstant això, tots aquests temes no deixen de tindre un cert interés des del punt de vista ètic i/o moral.

La tríada que regula el comportament humà està formada per l'ètica, la moral i la legalitat. Sovint aquests tres termes són confosos, més pels mitjans de comunicació que en fan un ús absolutament banal i interessat d'aquests. Pel que fa a l'ètica i la moral, no són pocs els filòsofs que advoquen perquè no hi ha cap diferència entre ells. Jo sí que crec que hi ha diferències. L'ètica s'encarrega del que “ha de ser", la moral del que “és". Així l'ètica s'encarrega de buscar com hauria de ser el comportament humà, d'establir unes regles de conducta per a la societat. L’ètica és l'aspiració respecte del comportament humà. La moral són el conjunt de regles que els ciutadans apliquen en la seua vida quotidiana contínuament, el que realment fan cada dia i que majoritàriament es considera adequat. La legalitat és simplement les conductes que l'Estat imposa, que poden tenir una base ètica, moral, ètica i moral o cap de les dues.

Cal entendre també que no hi ha una ètica única. Encara que tota ètica i moral volen esdevenir universals. Sense eixir del nostre àmbit cultural, occidental europeu, no és el mateix una ètica catòlica, que una ètica protestant, que una ètica liberal,  que una ètica socialdemòcrata, etc. Cadascuna estableix un comportament de regles de “l’ha de ser" que són totalment diferents, encara que en alguns aspectes poden coincidir.

Veiem tot açò amb un exemple. Agafem el tema dels impostos. Des d'una ètica liberal pagar impostos és dolent, els impostos haurien de desaparéixer o almenys ser els mínims possibles. Des d'una ètica socialdemòcrata pagar impostos és bo, cal pagar-los per a sostenir l'Estat de Benestar, per donar accés a tot el món a l'educació, a la sanitat, per ajudar els més desfavorits, etc. Des del punt de vista moral cal complir amb l'obligació de pagar impostos, però totes aquelles operacions que puguen fer que en pagues menys, estan socialment permeses; així ningú li recrimina al veí que haja contractat al llanterner i no pague la factura amb el corresponent IVA, qui ha contractat al llanterner no va a dormir pensant que ha comés una falta moral i el llanterner no té cap conflicte per no declarar l'IVA i no declarar els ingressos a l'IRPF. Aquesta és una conducta moralment permesa. Com és obvi, no pagar l'IVA ni l'IRPF és una conducta il·legal perquè hi ha una llei que diu que s'ha de pagar i sanciona el seu incompliment. La valoració ètica queda sotmesa al conjunt de valor que considerem que "han de ser": - per a un liberal podria estar justificada, encara que un principi liberal és el compliment de la llei i el que caldria es canviar la Llei; - per a un socialdemòcrata es tracta d'una conducta dolenta que atempta contra tota la societat, tota la societat ix perjudicada.

Aclarit açò, podem valorar la conducta d'Espinar –i podríem fer el mateix amb la resta de “podemites”-. Espinar va comprar un habitatge de protecció oficial, després –ai, un petit oblit!- es va adonar que no podia pagar, va demanar un permís a la Comunidad de Madrid per poder vendre-la i la va vendre per un preu superior –el màxim establert per llei-, obtenint un benefici –diferència entre preu de compra i venda- de 20.000/30.000 €. Aquesta és una operació especulativa nua i crua, i a ningú pot tenir cap dubte, negar això és voler prendre el pèl a la gent. Ara bé: És legal? És moral? És ètica?

Des del punt de vista legal, no hi ha cap objecció, Espinar ha obtingut el permís de la Comunidad de Madrid per vendre-la, l'ha venut pel preu màxim permés per llei, aleshores no hi ha cap conflicte amb la llei. Des del punt de vista moral tampoc hi ha cap conflicte, la gran majoria de la gent faria el mateix, incloent-hi el comprador i així ho va manifestar. Tots veiem en eixa operació una oportunitat de guanyar uns diners sense fer res il·legal. Èticament pot sorgir conflicte, depenent de quins postulats ètics es mantinguen. Espinar manifesta reiterades vegades, ahí estan els vídeos, que l'habitatge de protecció oficial no pot ser objecte d'especulació. S'adhereix a una moral socialdemòcrata, en la que l'Estat deu protegir els més necessitats de vivenda, facilitant-los l'accés en millors condicions i estant fora d'especulació.

Espinar no ha seguit els criteris de "ha de ser" que ell defensa, encara que siguen legals i morals. Òbviament no hi ha res reprovable per això, per no comportar-se èticament. Ara bé, s'ha retratat. S'ha retratat com un hipòcrita, perquè diu defensar uns valors quan ell es comporta amb uns altres, encara que siguen moralment acceptats. 

Òskar “Rabosa”.

LA MORAL VEGANA

Em referme en la convicció que l'única i major prova de rebel·lió i de disgust amb el funcionament d’allò que se sol anomenar sistema és el consum excessiu i el balafiament de tota mena de productes innecessaris, així com de menjars, licors, drogues i sexe. Pense que només el vertader rebel accedix a la insondable profunditat de l’abisme de l'espècie humana, mancada de déus, de referents i de qualsevol exemple adequat; amb un buit estomacal que no ompli ni el consum compulsiu de greixos saturats. La resta es pot considerar ètica, o moral, depenent de cada exemple, i que, en el fons, tampoc hi ha massa diferència entre ambdós termes, si acceptem les tesis de Kant.

Esta entrada tan sincera es deu a un succés que em va colpir i m'ha estat turmentant al llarg d'estos dies. L'altre dia van vindre a dinar a casa uns parella de vegans! Vaig observar els seus moviments i les seues accions amb deteniment i curiositat perquè fins a eixe moment, l'única relació que havia tingut amb gent d’un àmbit semblant havia estat mitjançant un amic vegetarià, Maraku, al qual vam transportar des de les profunditats més obscures de les plantes fins al costat de la llum, fent valer els entrepans de tonyina. Però, ara resulta que els vegans són, per dir-ho d'alguna manera, vegetarians de l'ala radical, o integrista. Encara pense sovint: «i, estes personetes no tenen res millor a fer?» «Quina moral els mou a actuar d'una manera tan devastadora?»

Ahir em plantejava el problema des d'altre punt de vista; per dir-ho d'alguna manera, des de la mirada científica. I observava un planeta de set mil milions d'ànimes veganes. I pensava la superfície que necessita un vegà per pasturar. I la multiplicava per la quantitat d'habitants que hi ha al món. I restava les superfícies estèrils, bé per fredes, bé per calentes, bé per seques, bé per humides. I vaig traure eixes conclusions que ara esteu pensant vosaltres i que jo transcric: «un vegà és un malcriat»! I això sense entrar a tractar l’ego... Supose que els habitants de l'illa de Pasqua consumien massa vegetals i per eixa raó van perir devastant el propi medi.

Em sembla bé que cada u faça allò que li ve en gana, si s'ho pot permetre, i, si no, sempre ha de tindre la possibilitat d'intentar-ho. Però no m'agrada eixe missatge ocult de bondat, de superioritat o d'ésser humà escollit que se sol associar a temes morals. I, si jo aplique la racionalitat i l'ètica ―perquè, de moral, no vull parlar-ne, de moment― arribe, ràpidament, a la mateixa conclusió que vosaltres penseu ara mateix: «els vegans són malcriats, egoistes, moralistes o il·luminats».

I l'ètica? Per què no es pot considerar el comportament d'este grup de gent com a ètic? Supose que perquè no han arribat a unes reflexions tan profundes com les meues i s'han deixat dur per estereotips i conviccions supèrflues d'imatge i autenticitat. Però, respecte als consumidors disbauxats i acabacases, poc es pot dir perquè ni tenim una cosa ni l'altra, si més no, definides i païdes. I és per esta raó que encarnem l'esperit de l'autèntic rebel amb eixa imatge del recipient buit d’ètica, però ple de fums, de greixos i de licors, tan característic de l'espècie humana. La resta, fins i tot l'inconformista moral associat al consum de vegetals i de te, i a l'autoflagel·lació minvada de proteïna, és molt més perniciosa per al medi, com s'ha demostrat. Però, per sort, no en són massa.

Salvador Sendra

Lolita a la foguera amb les titelles.

Cal estar atents a un nou fenomen, el naixement d’una nova moral laica, però tant asfixiant com qualsevol religiosa. Aquesta nova moral tracta d’imposar-se mitjançant la redefinició del que suposa el clàssic dret a la llibertat d’expressió i un control del qual es pot fer o no en les arts.

Aquesta nova moral intenta construir-se sobre els anomenats valors democràtics i els drets fonamentals o drets humans. Si aquests valors van tenir una fase expansiva, ara assistim a una fase restrictiva. En la fase expansiva es pretenia que qualsevol cosa, per desagradable o transgressora que poguera semblar, fóra dita i expressada, encara que tinguera el rebuig dels sectors més conservadors o religiosos. Hui en dia, això ja no val. La censura i els mitjans de repressió de l’Estat estan abocant-nos a una època o eixir-nos del que és “políticament correcte” pot portar-nos problemes. Lentament i silenciosament, una nova inquisició naix.

Aquesta nova moral del que és “políticament” correcte va dibuixant-se des dels dos eixos polítics “democràtics”, és a dir, des de la dreta i des de l’esquerra. Com encara està redefinint-se té contradiccions i presenta problemes d’encaix entre les dues visions. Per una banda, des de la dreta es tracta d’acotar la llibertat d’expressió en temes com “seguretat”, “terrorisme”, “institucions democràtiques”, etc. Per part de les esquerres, i amb no menys intensitat, la llibertat d’expressió tracta de ser acotada en respecte de temes com “ecologisme”, “drets de minories”, “immigració”, etc.

Certament, fins ara, i perquè a gairebé tot occident regnen les dretes, conservadors bàsicament, els aparells de repressió de l’Estat s’han mostrat més contundents envers les infraccions a la nova moral proposada per les dretes, que ja ha transcendit del camp merament moral a la Llei penal. No obstant això, respecte dels aparells ideològics de l’Estat (emprant el terme en sentit althusserià, que no sols inclou els mitjans públics sinó també privats) la moral proposada des de l’esquerra va guanyant terreny, si bé encara no ha transcendit, llevat d’alguna excepció, a la Llei penal –ja li queda poc per fer el salt- pobre d’aquell que gose ser “políticament incorrecte”.

A l’Estat espanyol, des del vessant de la dreta d’aquesta nova moral el súmmum ha arribat amb els titellaires. L’obra representada potser no era adequada per a xiquets, potser era més o menys grollera, potser era sàtira, potser no fora del meu gust (o sí), però el que no és mai és delicte, ni molt menys un delicte que meresca presó preventiva incondicional. Jurídicament la presó preventiva sense fiança no està justificada per la llei d’Enjudiciament Criminal. La presó preventiva incondicional s’adopta sota paràmetres morals i no jurídics, tergiversant la LECrim. Molt més justificada estava la de Blesa i el jutge que la va adoptar va quedar inhabilitat, aquest jutge no l’inhabilitaran perquè respon a la nova moral, ans al contrari serà promocionat.

Però, només aquesta moral es posa de manifest amb les lleis penals a la mà. La polèmica amb l’escultura que representava al ex-Rei d’Espanya sodomitzat per Merkel que a la vegada estava sodomitzada per un llop, és un altre exemple d’aquesta moral. El problema no era el bon gust o no de l’obra, o la consideració de si era art o no, el problema era l’atac a les “institucions democràtiques”. El mateix que va meréixer la condemna de “El Jueves” per la famosa porta de l’aleshores príncep Felipe i Letizia.

Des de l’altra banda, des de la moral d’esquerres, la penetració a l’àmbit penal encara sigut escassa. Si llevem el cas de Suècia on es criminalitza a l’home per pagar per sexe, no trobem exemples rellevants. Ara bé, si hom diu que l’Islam és una religió que crea terroristes, si diem que l’homosexualitat no és tria, etc., serem tacats immediatament d'islamofòbia, d’homofòbia o el que siga. I no diguem ja si hom s’atreveix a dubtar del que s’està fent respecte de la “violència masclista” o la “Llei de violència de gènere”. Això ja és un tema tabú, que més prompte que tard acabarà fent el salt a l’àmbit penal. Respecte de la literatura, la polèmica que va aixecar “Memoria de mis putas tristes”, de García Márquez, també és un exemple d’aquesta nova moral. No puc imaginar el que es diria hui en dia si Nabokov publicara per primera vegada Lolita.

Aquesta nova moral, com la religiosa, té excepcions. Sí qui ho diu és hom que pertany a la secta corresponent, no hi haurà cap resposta ni penal ni social. Així, Jiménez Losantos pot dir que si quan veu a un Podemos portara una lupara, els mataria, sense que això tinga una resposta com la dels titellaires. Tampoc hi ha cap mena de resposta de rebuig social si Julie Bindel, activista feminista i partidària de la “lesbo-política”, diu que els homes haurien d’estar a un camp de concentració amb cotxes, furgonetes i quads, sense poder veure porno, per descomptat. No té la mateixa resposta aquesta afirmació que si un home diguera que les dones han d’estar a un camp amb una enorme cuina i tota mena d’aparells de neteja de la casa.

La nova moral laica és com la religiosa, encara que li manque un Déu. L’Església tenia una llista de llibres negres, els musulmans manen tapar estàtues que representen gent nua o fan volar pels aires estàtues de Buda. Amb la nova moral hi ha foc per a titelles o per a Lolita.

Oskar "Rabosa"

L’ELIXIR DE L’ETERNA JOVENTUT

 

Abans de seguir llegint estes línies, el lector ha de saber que, el que ve al darrere, li pot canviar la vida. Ho publique després de molts anys d’investigacions i lectures però ―i açò és molt important― desconec encara si hi ha contraindicacions. De moment, ja us anticipe que heu de prescindir de tota mesura a l’hora d’administrar el sèrum.

Fa anys ―molts anys―, llegint Oscar Wilde, em vaig adonar que, en un dels seus llibres, encarava un dels grans problemes de la humanitat. Wilde, però, no va entendre que la solució era molt més senzilla d’allò que proposava des del més enllà. Esta lectura em va marcar com, supose, ho ha fet amb qui s’hi ha endinsat. La solució al problema de la joventut eterna, però, no es resol... No obstant això, el cas dels dandys sí que té un fascinant estudi de Camus del qual ja parlarem, si Satanàs vol, més endavant.

L’eterna joventut s’ha de tractar com una totalitat ―per això és eterna― composta per realitats molt més fragmentades o, el que s’entén en el cas contrari, moltes realitats fraccionades sumen una totalitat que dóna nom i explica l’adició. L’elixir és simple: es tracta de la capacitat per enganyar-se, refer-se de l’engany i, al poc de temps, tornar-se a enganyar. Només els jóvens,  els adolescents i els bojos tenen eixa habilitat de llaçar-se a la piscina sense vore si hi ha aigua, si se sap nadar o, si és el cas, si hi ha escaleta per eixir.

Qui no ha passat per este procés, no ha sigut jove! Amb l’edat, ens tornem cauts i mal pensats. Abans d’entrar, ja estem mirant l’eixida. La vida resulta un cementeri d’elefants per aquell que no ha tingut mai la capacitat per a l’errada i per a refer-se’n. Viure en la mateixa errada, al llarg de tota la vida, tampoc val perquè eixe és, precisament, el cas més normal entre els vells humans. S’ha de canviar de mentida, constantment!

L’aventura, allò desconegut, el risc, els instints... Moltes coses hi ha que ens empenten cap a eixa totalitat de l’eterna joventut de què ara coneixem l’essència. La família, el socialisme, els diners, la moral... Moltes coses hi ha que ens allunyen de l’essència de joventut; eterna, això sí, perquè eixos significats i eixos comportaments són, per saecula saeculorum, mentre duren. Podem fraccionar-la en dosis controlades i teràpies per superar-les però esta mesura esdevé un senyal evident de vellesa per part de l’usuari.

Les contraindicacions, com he escrit a l’inici, no les conec perquè mai m’he preocupat de buscar-les. Personalment, em fan pensar que s’ha de mirar la piscina, vore si té escala, fer un curset de natació... Ara ja sabeu el final de la història ―perquè sou persones intel·ligents. Buscar les contraindicacions, o la lletra menuda, no és compatible amb eixa essència tan desitjada!

 

Salvador Sendra Perelló