LA MANIPULACIÓ DE “LA MANIPULACIÓN DEL LENGUAJE”

Si Nicolás Sartorius té les idees clares, com se sol dir, jo més bé crec que les té espesses, o això es desprén de l’entrevista que li van fer l’altre dia a RNE. L’home, per si no ho sabeu, va ser un dels organitzadors del PCE i de CCOO a España, detingut en diverses ocasions per la dictadura franquista: sis anys va passar a la presó! Després, durant la democràcia, fou diputat al Congreso pel PCE i per IU. Ara és advocat i escriptor: això que diuen un intel·lectual.

Tot i que no sé si el concepte d’intel·lectual de Nicolás encaixaria en el de Sartre (En defensa dels intel·lectuals), hi ha qui diu que sí que ho és. Per això, l’altre dia el van entrevistar a la ràdio perquè presentara un llibre que acaba de publicar i que tracta sobre la perversió del llenguatge. Jo, durant l’entrevista –que no vaig ser capaç d’acabar— no vaig poder tancar la boca. L’home es va centrar en España i en les manipulacions de Catalunya.

Quan va tractar España, va defensar el terme nación, tot i que no va esbrinar la diferència entre les nacionalidades. Sol·lució: passar de llarg. Després, i ací és on es va embolicar de debò, es va centrar en el verb decidir. Deia que es tractava d’un verb transitiu i, per tant, que havia de dur complement d’objecte directe. Nicolás, a vore com t’ho explique d’una manera simple... No es pot tractar la manipulació del llenguatge si s’és un neci perquè, a la mínima, quedes en evidència.

España és un reino, li agrade o no. Jo no entenc com un comunista pot passar per damunt de la denominació d’un lloc sense plantejar-se la qüestió bàsica. A més, si s’és un reino no significa que se siga una nación, ja que són conceptes del tot diferents. D’altra banda, tractar el verb decidir únicament com a transitiu també és una mentida perquè jo puc decidir una cosa o sobre alguna cosa, i en el segon exemple no hi ha complement directe. Tampoc n’hi hauria si dic que jo em decidisc a qualsevol cosa o si simplement decidisc.

Nicolás és un intel·lectual, i no ho dubte perquè em fie del periodista. No obstant això, crec que s’hauria de dedicar a conrear el seu camp de la saviesa i no altres. La primera cosa que ha d’aprendre un comunista és la diferència entre regne i república. Després, i si l’apreten de comptes, hauria de mirar la que hi ha entre monarquia i democràcia. Finalment, hauria de deixar de parlar de manipulacions si allò que pretén és manipular.

Salvador Sendra

Honestedat intel•lectual.

Abans de res deuríem dir què entenem per honestedat. Per acabar prompte mire la Wikipedia, com que dona una definició bastant acurada al sentit comú la donem per bona. Diu així:

L'honestedat és un valor humà consistent a comportar-se amb coherència i sinceritat amb un mateix i d'acord amb els valors de la veritat i la justícia. L'honestedat pot entendre's com a un respecte a la veritat en relació amb el món, els fets i les persones. Per a d'altres, l'honestedat implica la relació entre el subjecte i els altres, a més de la del subjecte amb si mateix. Sentiment de seguretat i tranquil·litat personal al no sentir-se superior a ningú i percebre el bo dels altres, així com conduir-se per les normes i valors.

Avui en dia assistim a exercicis de deshonestedat intel·lectual que em fan sentir vergonya, fàstic i fins i tot em cabreje a vegades. Hui en dia, és totalment inútil tractar d’informar-se mitjançant els mass media tradicionals. Ja es diguen El País, El Mundo, La Razón, ABC, Cadena Ser, Onda Cero, Cope, RTVE, Atresmedia, Mediaset, 13TV. El periodisme està en descrèdit perquè manipulen, menteixen, desinformen i serveixen interessos que res tenen a veure amb la llibertat de premsa ni amb el dret a rebre información verídica i objectiva. Si hom vol informar-se ha de buscar canals d’informació alternatius, mitjans petits, independents de la banca, amb cert compromís social o, almenys, sense por a dir el que pensen perquè no depenen del capital de bancs o de la publicitat de grans empreses. Informar-se hui en dia requereix esforç i a més cal garbellar molt, perquè si és cert que la Xarxa permet moure molta informació, molta de la molta informació és tòxica.

La deshonestedat dels periodistes queda patent amb tantes tertúlies de pollastres sense cap com hi ha la televisió. No sols els destrellats, que són tan grans que arriben al paroxisme, vénen de l’anomenat TDT Party. Ací trobem indigents mentals, alguns que aniran ratllats de coca o beguts, soltant barbaritats sense parar, sense vergonya, sense por al ridícul. També els troben a les tertúlies RTVE, La Sexta, Cuatro o Tele5, on també es diuen subnormalitats i on el model inaugurat per “Tombola”, el mític programa de Canal 9, ha triomfat en temes polítics. Cert és que si això passa és perquè hi ha un públic amb nul·la capacitat intel·lectual i crítica que ho segueix.

El que em sembla més perillós són els columnistes d’alguns d’aquests periòdics disfressats d’intel·lectuals, o d’escriptors, de pensadors, d’acadèmics de la “Lengua española”… En definitiva gent que se’ls suposa un alt nivell cultural puguen escriure articles deshonestos intel·lectualment. Són deshonestos perquè no respecten la veritat en la relació amb el món, els fets i els altres. Davant situacions iguals donen tractament diferent i, ¡oh, casualitat!, ho fan justament seguint la línia editorial del diari que els paga. Cal dir que molts d’ells, si canvien de diari o de mitjà de comunicació canvien amb ells.

Veureu, no tinc cap problema amb la gent que no pensa com jo. El problema no és que sostinguen punts de vista que siguen diferents a la meua perspectiva. Hi ha pensadors, economistes, politòlegs, etc., que jo no pense com ells i no tinc cap problema llegir-los i no en causa cap conflicte fer-ho. Al contrari m’aporten molt encara que en moltes coses segueixen sense convencer-me. Sense arribar a fer com Michel Onfray, el filòsof francés que tant li agrada al meu amic Salvador Sendra i del que em contra que sol esbutzar tots els altres filòsofs comparant el que feien amb el que deien, en principi en semblem honestos i/o coherents. El problema el tinc amb la gent que no és honesta o coherent. Com a exemple podeu vorer l’article de Javier Marías a El País, titulat: Ecuanimidad o histerismo. Encara que l’haguera pogut titular: Honestedat o diners.

Links relacionats:

Ecuanimidad o histerismo, Javier Marías – El País.

http://elpais.com/elpais/2014/06/20/eps/1403289579_272725.html