La mesura dels actes.

Les errades o els encerts de les decisions que prenem al llarg de la vida, no podem mesurar-los mai si no ha passat el suficient temps. Decisions que semble errades a curt termini, a la llarga ens semblen encertades. Decisions de les quals ens vanagloriem a curt termini, les arrosseguem durant anys panys, però per a mal. A la política passa el mateix. Hom no sap mai si el que fa, és el millor –entenem que al gestionar "la cosa pública" ha de ser pel conjunt de societat- o serà una errada que la societat arrossegarà durant dècades.

Òbviament, hom pressuposa la bona fe, d'entrada, de les decisions que un pren. En el cas dels individus que actuen en un interés particular, hom pensa que sempre actua pensant amb el que és millor per a ell. Les decisions dels polítics sempre estaran cobertes per un vel de mala fe. Quede clar que un polític, encara que ho faça molt bé, per honestament que actue, per molt que millore la vida de la societat en la qual actue, sempre tindrà detractors. És més, en cada decisió que prenga hi hauran perjudicats. Perjudicats que es sentiran ofesos i l'acusaran de la pitjor de la mala fe. Ningú pot caure bé a tothom, com cap polític pot acontentar a tothom.

Una de les motivacions més grans per la que els éssers humans fan moltíssimes de les coses que fan –gairebé es podria que totes, però això ja ho debatrem a un altre post que tinc pendent- és per cercar reconeixement. ¿De qui es cerca eixe reconeixement? ¿Qui intentes impressionar amb els teus actes? ¿A quantes persones vols impressionar perquè et donen el seu reconeixement? Normalment, obtenir el reconeixement després de respondre eixes preguntes sol ser, a curt termini, un instrument que permet mesurar l'encert o l'errada de les decisions. ¿S'ha impressionat al xic o xica que agrada? ¿S'ha impressionat a l'encarregat o al cap de l'empresa en què es treballa? ¿S'ha impressionat al grup d'amics? ¿S'ha impressionat a la gran majoria de gent que es coneix? ¿Parlen d'hom fins i tot els que no el coneixen? ¿Té el reconeixement de totes aquestes persones? Aleshores és un triomfador. Té el reconeixement que buscava.

Els polítics tenen un afany de reconeixement més marcat encara. I com és lògic el reconeixement arriba dels mitjans, del crèdit de la gent i, sobretot, dels vots quan hi ha eleccions. Però no sols, el reconeixement dels rivals és molt preuat. ¿Què més gran que els rivals polítics reconeguen la tasca d'un polític? Sí una cosa obsesiona a tots els polítics, és l'obtenció del reconeixement. Ser populars. Tenir alts index de valoració.

Ara bé, hom que obtinga reconeixement de molta gent, hauria de veure d'on li ve eixe reconeixement. ¿Qui alaba els seus actes? ¿Qui els critica? ¿Qui et dóna el reconeixement? Sóc conscient que aquest argument pot portar a fal·làcies ad hominen, per això en cada cas cal tenir en compte no sols el qui sinó també el què. Per exemple, si un banquer lloa un govern d'esquerres per aprovar una llei d'igualtat de sexe, de matrimoni homosexual o de protecció linx ibèric... hom pot pensar que eixe reconeixement és espontani. Si un polític d'esquerres rep el reconeixement d'un banquer per votar en contra de la dació en pagament, hom pot pensar que el "polític d'esquerres" està actuant en benefici de la banca, que eixe reconeixement és fals, perquè és el reconeixement per acte que el beneficia en perjudici de la resta de la societat.

Si l'abstenció del P$x€ ha sigut encertada o errada, serà el temps, com va dir Antonio Hernando, li ho dirà. És una qüestió que haurem d'esperar per poder valorar. Potser haurem d'esperar algunes dècades. Com lustres i dècades hem hagut d'esperar per valorar algunes de les decisions que el P$x€ va prendre quan va ser al govern. Sobretot, aquelles que es prengueren als '80 i primer lustre dels '90. El que sí que podem valorar ja és qui lloa la decisió del P$x€: -Els dirigents del PP. alguns dels qui fins no fa molt deien que els "socialistes" sempre estaven amb el conte de l'avi a la "cuneta"; -Els periodistes de 13TV, ABC, LaCope, LaRazón..., El País, La Ser..., García Ferreras, A3, OndaCero...; -Els empresaris de l'IBEX, la banca i els mercants financers que ho celebraren amb pujades de la borsa...; -El PP i C's que s'alçaren a aplaudir junts amb els de P$x€ després de la intervenció de Rufián.

Ara cadascú que valore quin tipus de reconeixement ha rebut el P$x€.


Òskar "Rabosa".

P$x€: perdut al buit.

No hi ha res més trist a veure que un partit polític que té tot al seu abast, que pot ser clau, ofegat per la seua incompetència. Un partit perdut, desnortat, sense ànima, sense cor, sense arrels. És clar que a aquesta situació no s'han trobat ara. Van començar el camí a la transició, quan vengueren la seua ànima al neoliberalisme, mitjançant la CIA i Willy Brandt (vegeu el capítol 8 Isidoro y Mister PESC del llibre de Alfredo Grimaldos titulat La CIA en España), quan deixaren el seu origen i el malbarataren per tenir el poder. El camí recorregut pel P$x€, ja l'he contat i el podeu llegir ací, ací i ací. Tot açò cal tenir-ho en compte, perquè la situació actual mai és casual sinó que ve d’uns fets causals. 

La veritat és que al P$x€ li ha anat de luxe. Volien poder i han tingut poder. Havien de sotmetre's a les elits, ser lacais del neoliberalisme, i ho van fer. Ben recompensats van ser: primer amb el govern, després amb càrrecs a consells d'administració de l'IBEX o a organismes internacionals. Si Roma no pagava a traïdors, les elits econòmic-financeres del capitalisme actual els cobreixen d'or. 

Tot açò ha estat possible perquè en el consens neoliberal a Europa, s'havia de deixar un partit que semblara d'esquerres, i un altre que semblara de dretes. En el fons, pel que fa a la política econòmica no hi havia cap diferència fonamental, els partits socialdemòcrates acabaven sent social-liberals (la famosa tercera via, que com la tercera via valenciana, era un via cap a enlloc) i els partits de dretes havien de garantir un mínim de "política social" encara que foren "partits liberals". Uns es dirien "centreesquerra" i els altres "centredreta". La virtut estava al centre, al centre del neoliberalisme. El P$x€ representava eixe centreesquerra postís, de cartó-pedra amb dirigents amb la cara forrada de vaqueta. El lloc del "centredreta" va acabar ocupant-lo el PP, els hereus del franquisme. Aquests no van necessitar tenir la cara de vaqueta ni el cartó-pedra, mai han renunciat al que han sigut i són.

En aquest joc d'alternança en el poder entre PP i P$x€, els dos es trobaven còmodes. Sota una aparent diferència, marcada sobretot per l'origen franquista del PP i la pretesa procedència democràtica i hereva dels perdedors de la Guerra civil del P$x€, ambdós anaven fent, fent pel bé de les elits. Aquestes elits han anat recompensant-los degudament a tots. A més a més, tot s'ha fet sota el paraigua i els dictats "d'Europa". La vida era fàcil pel P$x€, en política econòmica res diferenciava al PP i al P$x€, llevat que els governs del P$x€ acabaven amb l'arribada de les crisis i el PP era el portador de la recuperació. En temes socials, uns defenien tesis liberals, els altres, conservadores. Però en el fons, era un joc. El joc de les diferències. Els partits han de jugar a alguna cosa per tal de que els súbdits vagen a votar.

Aquest joc es va trencar el 2011. La gent d'esquerres es va adonar que el P$x€ era la versió no-franquista i més liberal del PP. No era una alternativa real, només l'altra cara de la moneda, la pota esquerra d'un sistema que estava matxucant-los. La claudicació de Zapatero a maig del 2010, va fer obrir els ulls a molta gent. Des d'aleshores el P$x€ ha anat perdent diputats i vots sense remissió. A cada elecció ha estat pitjor. Atrapats entre la falsa aparença de ser d'esquerres, centreesquerra, i l'obligació de seguir sent lacais de les elits, són incapaços de tenir un projecte definit amb el nou escenari que s'ha obert des de les eleccions de 21-D.

El parany on es troba el P$x€ és fruit de la seua impostura, de les seues mentides, de la seua traïdoria. Hui el P$x€ no pot pactar amb Rajoy, encara que sí amb la "dreta" –segons ells mateixos diuen- de Ciudadanos. Però tampoc poden pactar amb l'esquerra i amb Podemos, no pel tema de l'autodeterminació, sinó perquè perdran el favor de les elits, i ells han nascut de i per a les elits. A la fi, el P$x€ haurà de definir-se, més o tard o més prompte, triar entre fer govern amb Podemos (mai ho farà) o fer costat d'una forma o altra al PP. Aleshores, totes les caretes hauran caigut, i la realitat política del P$x€ apareixerà davant els súbdits tal com és i ha sigut, una enganyifa.

Òskar "Rabosa".