SPIN DOCTOR

 

Els assessors polítics estan de moda. No si això ho causa l'interés per la mateixa política o que les persones volem saber més sobre la manipulació a què ens sotmeten. Altres voltes ja he tractat el tema i, si no recorde malament, ho he fet qüestionant el paper dels mitjans d'informació de masses, com la premsa. De la televisió, no en puc parlar perquè, en primer lloc, no en tinc i, en segon, perquè fa molts anys que no l'he mirada.

La situació, calcule que deu ser la següent: els mitjans d'informació de masses tracten sobre un tema prèviament estudiat per aconseguir un efecte concret, els assessors polítics el traslladen als seus representants i, finalment, els polítics el tracten com els indica l'assessor. La faena del gurú, per tant, si és poderós, és la del manipulador i, si no ho és, és la de l'intèrpret dels missatges aliens que després adaptarà degudament al discurs del seu cap.

Però la realitat és ben diferent a tot això perquè el desori i el malestar s'expressa de diferents maneres, i quasi sempre equivocades. Jo me n'he adonat llegint Ortega y Gasset. M'explique. Per exemple, fa uns anys, vaig tindre un problema al braç dret que creia localitzat als dits. El físio me'l tractava sense resultats. Finalment, i per no allargar massa la cosa, diré que el mal el fenia a l'esquena, tot i que els símptoma estava a la mà.

El físio va estar tractant-me el mal sense obtindre resultats positius, però vaig pagar el tractament. Algú, després, amb una millor preparació, el va detectar i me'l va curar en poc de temps… Però, on vull arribar amb tot açò? Doncs, fàcil: que la gent es queixe d'una cosa no significa que eixe siga el problema. Un bon assessor deu localitzar el mal i proposar-li el remei, però no deu crear mals fins que el seu candidat guanye perquè, amb eixe equip i eixe tarannà, demostra que la cosa aviat esdevindrà crònica, entre altres coses perquè no estan preparats per aportar solucions, sinó per crear problemes i esperar que passen.

Salvador Sendra

A VOLTES NECESSITEM UN SABÍ

Hi ha qui diu que tot està escrit. Sembla que sí, i que només cal adaptar el text a l'actualitat per tindre una d'eixes idees que se solen dir revolucionàries. Eixa adaptació la faig jo i la fa qualsevol persona que es moleste a llegir els clàssics. Però, per què eixos clàssics? Doncs, perquè són els iniciadors, mentre que la resta som copiadors i adaptadors.

Quan una persona contracta un guerrer, ho fa amb la finalitat de lluitar. Supose que, si vullguera criar un ramat, contractaria un ramader… I és un clar exemple d'això que passa en la política española més actual: que els equips dels líders estan formats per estadistes que saben com moure els fils perquè les enquestes i els resultats electorals els siguen favorables.

Estic llegint Ciceró, La república, i hi ha un exemple d'allò més apropiat que l'autor posa en boca d'Escipió, l'Africà. Conta que Numa Pompilio va fer arribar un sabí perquè regnara a Roma. L'home es va adonar que els romans estaven massa necessitats de guerra, i que creia que els havia de proporcionar alternatives perquè la ciutat fos realment pròspera, i per evitar els saquejos i els robatoris que hi havia. El nou rei els va proporcionar terres perquè pogueren guanyar-se la vida i així instaurar la salut, la justícia i la confiança.

Vos imagineu que retiren els actuals assessors polítics dels llocs on es prenen les decisions i els envien al Carib, mateix? Coneixeu algun sabí perquè vinga a assessorar el president? Crec que amb esta decisió hi hauria suficient per estabilizar durant un temps la situació política: sense els especialistes en la batalla política, esta es calmaria una temporada! Perquè si les decisions depenen d'assessors especialitzats en enfrontaments, hi haurà enfrontaments; no ho dubteu.

Salvador Sendra

DE BECARIS A POLÍTICS

La imatge del polític, en general, s’ha de recolzar amb una gran dosi de faena, seriositat i cura amb les decisions que es prenen. Hom pot decidir allò que haja dit a la campanya, o als seus votants, però, per arribar a bon termini, cada una d’estes bones intencions s’ha de supervisar i ha de transformar-se per passar d’idea a forma.

Se suposa que els garants que esta acció es puga realitzar són els equips que envolten el personatge públic de torn i, per tant, en la transformació de la matèria és on se la juga, la credibilitat del polític. Per assolir un prestigi, per tant, cal envoltar-se del millor equip d’assessors, que no dels més barats ni d’aquells que es recomanen. Si la deriva del PP es va causar, en gran mesura, per fer servir les assessories com a mitjà de pagament de favors, la imatge del grup Compromís s’està afeblint a causa de la contractació de becaris per realitzar estes tasques.

Una prova d’açò és la ficada de pota del conseller Climent quan va tractar el tema de la llibertat d’horaris de les grans superfícies, on, ràpidament, va ser desautoritzat per la vicepresidenta. Climent, o millor encara, el seu grup, va pecar d’ignorància i d’haver trepitjat pocs carrers i despatxos. L’aplicació d’una llei, per noble i digna que siga, depén de la legalitat vigent i allò que no es pot crear és la desconfiança i l’arbitrarietat, i un conseller no té perquè saber-ho, però els seus assessors, sí. I una cosa semblant passa amb el tema de la sanitat a la Marina, on es troba a faltar una línia clara i creïble per recuperar la gestió hospitalària. O en altres casos que no vull esmentar per no avorrir el lector, ni robar-li temps de Facebook.

Però, el passat, passat està, i el futur, es pot preveure... I ho dic per dos raons: perquè ha eixit a concurs públic la direcció dels parcs naturals de la Comunidad Valenciana —tot i que no sé si de tots—, i perquè s’ha estés massa això de pensar que els jóvens estan molt formats i que són els millors. Si no passa res, un becari dirigirà els parcs de referència en la mesura que fa poc ho feia una persona relacionada amb el turisme: altre despropòsit!

Si acceptem que els jóvens, desocupats i becaris en gran mesura —i a les estadístiques em remet—, estan sobradament preparats per realitzar tasques de direcció i d’assessorament, acceptem que l’experiència de qui treballa en camps semblants té poca importància, o no cap... I jo no pense d’eixa manera perquè sempre he cregut que als bons se’ls ha d’anar a buscar perquè ja solen estan ocupats i se’ls ha de parlar clar i convéncer-los perquè canvien de lloc de treball. Els concursos públics poden ser molt bonics i cridaners, fins i tot oberts i plurals, però hi ha  places on no es pot concursar; o sí... Els resultats, no tardarem a saber-los, i les línies d’acció política, encara menys.

Salvador Sendra