Jo, Res.

Res, rei en llatí és un mot que significa cosa. És curiós com en la nostra llegua “res” ha passat a significar justament el contrari, cap cosa –al castellà o traduïm com nada- i “no res": Negació de tota cosa, cosa nul·la. En llegua castellana “res” significa: Animal cuadrúpedo de ciertas especies domésticas, como del ganado vacuno, lanar, etc., o de los salvajes, como venados, jabalíes.

Tornat al món romà, res en el sentit jurídic era la cosa objecte de propietat, aquella sobre la que es podia exercir un domini total. Els esclaus eren res, i com a tals tenien la consideració de coses, no de persones. Eren, com en castellà, animals de la propietat de pater familias. El pater familias tenia el vitae necisque potestas (poder sobre la vida i la mort) de la dona, fills –encara que no era un poder incondicional- i, per descomptat, esclaus. El pater familias era el ciutadà, l’únic que tenia drets dins de roma i si era d’una família patrícia, disposava de privilegis enfront dels altres ciutadans. No és d’estranyar, doncs, que la paraula res etimològicament haja derivat en cap cosa o en animals quadrúpedes domèstics o de cacera. En català, no en tinc idea però supose, com res és cosa, acaba derivant en coses de poc valor de poca importància en no res. En castellà acaba quedant-se com en una de les coses de propietat de l’home, del parter familias, un terme general esdevé un terme particular.

Aquesta introducció, sobre el significant res és necessària per a entendre com el liberalisme també acaba convertint en “res” –amb tots els sentits vists fins ara, llatí, català i castellà- a la majoria dels homes, deixant només a les elits com l’equivalent al pater familias. Si ja sé que pot semblar contradictori, el liberalisme posa a l’individu al centre de l’Univers, i el dota de drets fonamentals que té pel mateix fet de ser un Ésser Humà. Però si eixa és la teoria que es veu, la teoria que no es veu i la pràctica que es pot observar, si alcem el vel, que la majoria dels Éssers Humans continuem sent “res”.

El liberalisme, té com objecte l’individu, però l’individu en tant que titular d’una propietat. En certa manera és el pater familias. Però el liberalisme acaba imposant-se en el seu vessant econòmic i supedita qualsevol cosa a l’economia. No és d’estranyar si en el punt de sortida tenim a l’individu propietari. L’Esser humà és convertit en un homo oeconomicus i realment el liberalisme triomfa posant al burgés al centre. Les revolucions americana i francesa són revolucions burgeses. Si la burgesia diu voler estendre els seus drets a les capes socials més baixes, és simplement per interés, no per convicció. Això queda perfectament demostrat en els EUA quan es manté l’esclavitud, i a Europa quan després de Tractat de Viena de 1815, les constitucions parlamentàries que van obrint-se pas proclamen en sufragi censatari i la burgesia explota als estrats més baixos durant la fase del conegut com “capitalisme machesterià”. Els obrers eren “res”, no eren formalment propietat dels burgesos, però de facto els tractaven com a tals. L’explotació a què van ser sotmesos va ser brutal, les condicions de treball eren molt pitjors que les condicions en què els romans tractaven els seus esclaus.

L’evolució del liberalisme i els afegits teòrics del darwinisme social amb l'eugenèsia aprofundirien en el tractament com a "res" dels estrats més baixos. Aquestes dues doctrines proposen en primer lloc que els triomfadors socialment són els més aptes, i això ho demostren perquè són més rics; en segon lloc, que els estrats més baixos suposen una rèmora per l’espècie humana, i que l’únic que fan és evitar el progrés de l’espècie, per tant cal eliminar-los, evitar que es reprodueixen. Així, acaben sent considerats no-humans, altra vegada “res”.

En la fase de “capitalisme fordista”, els burgesos s'adonen que poden augmentar d’una forma exponencial la producció de béns, però, oh my God!, necessiten consumidors. I Mr. Ford ja no pot vendré cotxes només als altres burgesos o aristòcrates europeus, ha de vendre a tots. Els “res” deuen començar a ser “res més útils” no sols per treballar, sinó també per consumir. Per això cal pagar-los millor i fer que tinguen més temps lliure així podran consumir.  Si els burgesos paguen un poc més, els "res" tenen més diners per comprar els productes, al final els diners tornem als burgesos, però en tornen més perquè els burgesos els venen els productes que ells han fet a un preu superior al que li costen, inclosos salaris dels "res". Com a conseqüència d’això també cal estendre els drets polítics i socials, tot siga perquè els “res” siguen tot el més útil possible. Durant el període 1945-1980, es tracta als estrats més baixos amb una certa dignitat, se’ls anomena ciutadans, tot pel bé de l’economia (pels interessos dels burgesos). Però a principis dels anys 80, les elits diuen que ja està bé, el món s’ha fet global i els estrats més baixos nacionals ja no fan falta, es pot anar per “res” d’altres països encara no “desenvolupats”, encara no explotats d’una forma capitalista. El “capitalisme machestarià” apareix de nou, jornades 15, 16, 18 hores, salaris per animals, sense condicions sanitàries, sense drets socials de cap tipus. Per una altra banda, les noves tecnologies permeten augmentar la productivitat d’una forma exponencial –vid. El fin del Trabajo, de Jeremy Rifkin-, i a Occident cada vegada són menys necessaris els obrers i quan són necessaris es gasten els “res” de Centreamèrica, Xina, Taiwan, Índia... –vid. El libro negro de las marcas, Klaus Werner i Hans. Weiss. Veiem alguns exemples de com ens tracte com "res":

- Ara cada vegada més, en aquesta última fase del capitalisme, els que pertanyem als estrats més baixos de la societat occidental, tornem a ser tractats com “res”. I ho veurem concisament amb una sèrie d’exemples:

- Es pot estafar impunement mitjançant les preferents, perquè la gent dels estrats més baixos, així com les seues propietats, estan al servei dels interessos de les elits econòmic-financeres, perquè ells són els autèntics pater familias

- Els desnonaments segueixen sent una tragèdia perquè, com va dir la ministra P$x€ra Elena Salgado, la dació en pagament posaria en risc el sistema financer espanyol, i això és més important que les persones, perquè aquestes són “res”.

- La reforma laboral és necessària perquè els treballadors deuen ser més productius, i les empreses deuen augmentar els beneficis, i l’única forma és baixant els costos de producció. Com aquests els formes els béns d’inversió, els proveïdors i els costos, donat que en els dos primers no es pot influir, s’influeix en els costos laborals, tractant als treballadors com mercaderies o com bens de capital, altra vegada com “res”.

- A l’àmbit de l’educació –que mereix un post a banda- cada vegada empitjora i es privatitza perquè no interessa crear gent que puga pensar, sinó que es comporten com “res”. Obeir i no pensarLa privatització de la sanitat, pel fet que gestió privada és més eficient i passen fets com que a una persona acabada de operar d’un càncer de testicle el deixen a la porta de l’hospital i l’envien cap a casa, és una mostra que el tracten com a “res”.

Podria posar exemples fins a cansar-vos, però crec que ha quedat clara la meua tesi. Si voleu, continuem mitjançant comentaris.