Podemos: un nou sentit comú?

En una entrevista concedida a El Confidencial, Juan Carlos Mondero diu el següent:

La izquierda ha entendido que la solución desde finales del siglo XX y por supuesto en el siglo XXI es electoral y por eso reclamamos más a Gramsci que a cualquier otro pensador. Gramsci nos enseña de que lo que se trata es de construir la hegemonía, esto es, de construir un nuevo sentido común. La importancia de Podemos no está en los cinco eurodiputados, sino en que estamos construyendo un nuevo sentido común en España.

Antoni Gramsci (1891-1937) és un filòsof italià, teòric marxista i militant del Partit comunista italià, que va expressar o reelaborar alguns conceptes, tals com hegemonia o sentit comú. Podemos, que és una organització promoguda per politòlegs com el mateix Monedero, Iglesias, Errejón, etc., coneixen molt bé pensament de Gramsci.

No vull fer massa llarg el post, així que tractaré de ser sintètic amb els conceptes de Gramsci. Per a ell, tot el món és un filòsof en quan que com a persona opera pràcticament, i en el seu actuar hi ha darrere tota una concepció del món, una filosofia. En tot acte històric, elaborat per “l’home col·lectiu”, hi ha una unitat “cultural-social” que reuneix per a un fi una multitud de voluntats individuals, amb heterogeneïtat de fins, que tenen una mateixa i comuna concepció del món. Cada estrat social té el seu “sentit comú”, que en el fons és la concepció de la vida i de la moral més estesa. El sentit comú no és una cosa rígida i immòbil, pel contrari es transforma contínuament i s’enriqueix de les aportacions científiques i de les opinions filosòfiques introduïdes als costums. El sentit comú és una concepció desarticulada, incoherent, inconseqüent, d’acord a la posició social i cultural de les multituds que tenen eixa filosofia. És per això, que el “sentit comú” s’oposa al “bon sentit”. Gramsci és conscient que gent senzilla no ha tingut accés a l’estudi, a concepcions elaborades, sistemàtiques, i políticament organitzades i centralitzades. Sols podria haver-hi organització de pensament i solidesa cultural si haguera hagut la mateixa unitat entre teoria i pràctica, açò és, si els intel·lectuals hagueren donat solucions als problemes pràctics de les masses, constituint un bloc social i intel·lectual. Per una altra banda com hi ha sempre diferents filosofies, i cada estrat social té un sentit comú, l'hegemonia s’estableix quan les classes dominades assumeixen la forma de vida i la moral de la classe dominant. En aquest punt, s'ha de construir un altre sentit comú, per això calen dues coses: a) no cansar-se mai de repetir els mateixos arguments; b) treballar incansablement per elevar intel·lectualment els estrats més baixos.

Una vegada explicat, no sé si clarament i fidelment, d’una manera sintètica el pensament de Gamsci, podem, ara sí, veure que pretén els intel·lectuals-promotors de Podemos. En resum, ja sabem què volen els de Podemos, un nou sentit comú, on ells com intel·lectuals s’encarregaran de  “l'organització de pensament i solidesa cultural” per “donar solucions als problemes pràctics de les masses”. Eixe nou sentit comú volen que siga hegemònic, donar l’hegemonia al poble en compte de què la mantinguen les elits econòmiques, tal com passa ara amb el capitalisme amb el seu vessant neoliberal.

Gramsci sabem que era comunista, per tant sabem que l'organització de pensament i la solidesa cultural haguera de vindre d’una determinada filosofia, la marxista, que donaria un nou sentit comú que acabaria sent hegemònic. Però, què vol Podemos? Té una nova filosofia Podemos?

Jo crec que Podemos s’ha trobat amb un sentit comú que ja estava a la societat, provocat per la crisi, els privilegis i abusos de la banca, la imposició de mesures neoliberals per part de la Troika, la pressió exercida pels mercats financers, la partitocràcia, l’absència de democràcia a l’Estat espanyol… Eixe nou sentit comú va cristal·litzar al moviment 15-M, moviment que se suposa espontani però que, almenys jo ho pense, no està tan clar que ho fos.

El llenguatge de Podemos és bastant ambigu, alguns els acusen de fer ús de conceptes buits. I, seguint a Gramsci, es limiten, sobretot Pablo Iglesias, a repetir fins al casament una sèrie d’arguments: No a les polítiques de la Troika, no ha l’austeritat, no rescat de bancs, auditoria del deute, fora els privilegis de la “casta” política, control del Banc Central Europeu pel Parlament Europeu, polítiques monetàries expansives (donar-li a la maquineta de fer diners fins que rebente), nacionalitzar sectors estratègics si no responen a l'interés comú, tornar la política als ciutadans i no tractar-los com menors d’edat, aplicació del Declaració Universal de Drets Humans… Pocs arguments més recorde ara mateix.

Però és això una filosofia elaborada conscient i críticament? És això donar solucions als problemes pràctics de les masses? Constitueix un bloc social i intel·lectual? Conforma això una nova visió de la vida i de la moral? La resposta és no. Simplement han arreplegat el sentit comú que hi havia al carrer, i com a tal és una concepció desarticulada, incoherent, inconseqüent, conformat per tots els que es senten defraudats com a conseqüència de la crisi. Així::

-         No està clar quin model d’Estat vol Podemos, més enllà de república, i ni tan sols sabem quina república.

-         No està clar quin model econòmic volen, encara que es desprén que volen un capitalisme keynesià, però tampoc ho diuen clarament.

-        No està clar quins valors morals aporten amb el pretés nou sentit comú.

-        No està clar quin model de relacions socials volen.

Ni a l’àmbit polític, ni en l’àmbit econòmic, ni a l’àmbit social, ni a l’àmbit institucional hi ha respostes a les preguntes que hem fet abans. Tampoc queda clar com volen elevar intel·lectualment les masses. Supose que per això necessiten l’Assemblea de la tardor, i per això Pablo Iglesias ha fet el seu grup d’intel·lectuals per organitzar-la. Si estan creant un nou sentit comú, l’hauran de desenvolupar, l’hauran d’articular, l’hauran de fer coherent i conseqüent. Al contrari, no serà un nou sentit comú, serà el sentit comú de 15-M. Haurem de vorer si són capaços de fer-ho.

Links relacionats:

Monedero discute con Pablo Iglesias acerca de 'Juego de tronos'

http://www.elconfidencial.com/alma-corazon-vida/2014-07-07/monedero-discute-con-pablo-iglesias-acerca-de-juego-de-tronos_156763/

LA TEORIA DEL COTXE AVARIAT

Imagina’t que se’t trenca el cotxe i l’has d’arrossegar durant uns quants metres per apartar-lo, per entrar-lo a casa o al garatge. El vehicle és pesat i una persona sola ho té difícil per aconseguir-ho. Telefonem, ràpidament, i acudixen un grapat d’amics encantats d’ajudar-nos. Jordi intenta empentar el vehicle però no aconseguix moure’l. Després, ho intenta Pere, amb el mateix èxit, i, així, successivament.

No podem moure el cotxe i ho hem d’assumir. El vehicle estarà enmig del camí perquè un grapat de gent, jove i forta, no l’ha pogut arrimar a la vora ni entrar-lo a casa: haurem de telefonar la grua. Ni Jordi, ni Pere, ni Xavi... ningú l’ha pogut apartar! Potser, un home sol amb un camió-grua aconseguisca el que deu hómens jóvens i forts no han aconseguit.

Ara mateix esteu pensant en la teoria de la plusvàlua de Proudhon: si Senyor! Però ell l’aplicava al preu del treball i al rendiment que generava. Si haguérem de pagar el preu de cada tasca individual, este seria car i no aconseguiríem, quasi mai, l’objectiu. Amb un parell de jóvens empentant a la volta haguérem pogut retirar el cotxe, però ho han intentat més de deu i hem hagut de telefonar el camió-grua per aconsegir-ho: 1 + 1 no sempre són dos.

Ara que hem desmuntat el sistema matemàtic més bàsic, ara que entenem per què el nostre esforç fa que es creen un seguit de rendiments superiors a les sumes de les parts, ara podem plantejar-nos el següent pas: una volta fora del sistema industrial més primari, ens són útils les clàssiques plusvàlues?

En el nou sistema tecnològic i especialitzat, segurament, la quantificació d’estos rendiments extraordinaris s’hagen de calcular d’una altra manera, com per exemple, a partir de la suma d’especialistes i el treball de cada u posat en comú. Però, amb el nou sistema de càlcul, els elements individuals, o siga, cada una de les parts, no deixa de ser això: un individu. I la relació amb l’altre individu passa a ser més asèptica, i no com deia el mateix Proudhon «la força col·lectiva».

Però, si hem estat observant la relació de treball entre les persones ―diguem-ne― de manera positiva o activa, esta fórmula s’hauria de poder aplicar a la relació inactiva o passiva, per a ser coherents. La negació de l’acció també s’ha de restar i, eixa sostracció, hauria de ser inferior a 1 – 1; o siga, menor que 0. I ara sí que ho deixe estar, plantejant el dilema d’una altra manera: per molt que empente qui està actiu i faça per canviar les coses, fins i tot amb l’actual model productiu, la negació de l’acció ―eixa passió tan catòlica― és el primer obstacle a salvar perquè, com s’ha demostrat invertint el model de la plusvàlua, la no-acció és sempre un retrocés.

Tornant a la teoria del cotxe avariat, quan se’t trenca el vehicle i acudix Jordi a ajudar-te, imagina’t que no t’ajuda i, a més, que l’has de convidar a sopar i donar-li tabac perquè se l’ha deixat a casa. I així successivament, amb Pere i amb la resta de gent.

Salvador Sendra Perelló

Israel, el victimisme del botxí.

 

Torna Israel a bombardejar Gaza. Tornen a capolar als palestins. Això és el conte de l’enfadós. Però sobretot, el que més em fastigueja és com constantment se’ns presenta a Israel com una víctima de Hamàs. O en tot cas, el conflicte és com un cercle viciós on les dues parts igual de culpables. Quan en realitat el problema naix per la creació il·legal, immoral i il·legítima de l’Estat d’Israel.

Mireu, personalment ja fa temps que hem negue a vorer pel·lícules o llegir llibres que parlen de l’Holocaust. No el negue, no negue el patiment dels jueus durant el III Reich. Jo ja sé el que va passar, ja coneixem tots la historia. El que va passar està ahí i va ser un crim, venjat i revenjat a Nuremberg. Però els jueus gasten contínuament la seua condició de víctimes dels nazis per comportar-se tal com ho fan els nazis. I jo no vull que em porten mitjançant la propaganda, amb pel·lícules de l’estil “La llista de Schindler”, “El xiquet del pijama de ratlles” o “El pianista”, a què en commoga fàcilment pel patiment que van sofrir els jueus mentre silencien vergonyosament el que fan els jueus amb els palestins. Tots els abusos comesos pels israelians les fan en nom de l’excepcionalitat jueva.

Torne a repetir, no sóc antijueu, diuen antisemita però els que diuen això ignoren que no tots els jueus són d’origen semita ni tots els semites són jueus perquè els àrabs són un poble semita. Com a màxim soc antisionista, que és un moviment ideològic dins del poble jueu. És més alguns dels jueus, víctimes de l’holocaust, els respecte i admire profundament, com a Primo Levi.

A Primo Levi el vaig conèixer perquè un amic me’n va parlar d’ell i del seu llibre “Si això és un home”. Ahí conta les seues experiències al camp de Monowitz, un camp de treball dins del complex d’Auschwitz. El llibre sorprèn perquè res del que va passar allí és com la imatge que ens han traslladat, fonamental, el cinema i la televisió. On els més dolents no eres els guardes nazis sinó els mateixos presos, especialment dolgut estava amb els jueus que col·laboraven amb els nazis dins dels camps i més encara en els camps on estaven les cambres de gas. No aprofundiré amb el que va passar el llibre es troba fàcilment i deixe un link per a qui vulga llegir-lo en pdf en castellà.

Primo Levi no sols va donar una altra visió, diferent de la difosa per la propaganda sionista, sinó que també mantenia una postura crítica amb Israel. Per a Levi el tractament dels nazis vers els jueus no era un assumpte merament jueu, era un assumpte internacional, de tota la humanitat. Per tant, el fet d’haver patit l’holocaust no convertia cap estatus especial als jueus. Per a Primo Levi l’excepcionalisme jueu era avorrible. Per això mai va voler ser portaveu dels supervivents de l’Holocaust. Per a ell, el comportament d’Israel vers els palestins era insuportable i la prova definitiva del fracás de la defensa de la causa jueva. Va ser molt crític amb Israel quan van ocórrer els fets de Sabra i Xatila al 1982.

Primo Levi és un exemple, un exemple d’home capaç de transcendir el victimisme de poble, de ètnia o raça per donar-li una dimensió de Ser Humà. “Tots són jueus d’algú” va dir. I com va completar la frase, Filippo Gentiloni, periodista italià, “hui els palestins són els jueus dels israelians”.

Com podeu imaginar Levi no va caure molt bé a molts jueus ni a molts israelians, ja que les tesis sionistes van acabar imposant-se. Però què diferent seria el món si en compte de triomfar les tesis sionionistes haguera triomfat el pensament de Primo Levi.

Links relacionats:

Si eso es un hombre – Primo Levi

http://agustinsilva.escuelacampoalegre.wikispaces.net/file/view/Si-esto-es-un-hombre.pdf

Who Said What – The New Yorker

http://www.newyorker.com/online/blogs/books/2013/04/who-said-what.html

Esculls de polítics. Esculls d’Homes de partit.

Esculls de coral: Els pòlips de corall moren amb el temps, però les estructures calcàries es mantenen i poden ser colonitzades per altres pòlips de corall, que seguiran creant estructures càlciques generació rere generació. Al llarg de milers o de milions d'anys es formen grans estructures calcàries conegudes com els esculls de coral.

A vegades els esculls són tan grans que poden arribar a emergir de la superfície. Així, quan el corall creix al voltant d'una illa volcànica que posteriorment s'enfonsa, es crea una estructura corall en forma d'anell amb una llacuna central que rep el nom d'atol.

Font: Wikipedia.

Així com es formen escull de polítics es forme esculls de polítics. Els polítics tal com van desenvolupant-se van formant estructures burocràtiques, calcàries i petrificades, que són colonitzades per altres polítics que van succeint-se en un procés per res obert i transparent.

En els tradicionals, aquells que porten des de la transició, ja s’ha format un l’anell amb llacuna. A l’interior només es filtren uns pocs elements, encara que semble que la porta d’entrada siga oberta. Una vegada dins comença a garbellar-se qui anirà introduint-se a l’escull. I certament pel garbell no passen els “millors” els que més coneixements tenen, els que més puguen aportar al partit, els que millor vegen la realitat social i facen els millors anàlisis… No, pel garbell passen els que més a prop de l’aparell, dels que estan dalt de l’escull, estiguen. Per estar a prop em referisc als que són més pilotes, els que sempre diuen el que es vol sentir, els que acaten el que els diuen, els que no discrepant mai en públic… Sobretot els que van amb les genolleres més grans.

Els que tals coses fan, són els que sempre troben un lloc al partit o, si el partit té representació, a les institucions. Són els trepes que algun d’ells arribaran a ocupar o formar part de l’elit del partit algun dia, si tenen paciència. En la nomenclatura dels partits polítics es diuen “els que treballen pel partit” o “sempre han treballat pel partit”, encara que en la seua puta vida n’hagen pegat un cop. Ells acaben sent els Homes (gaste home i però que s’entenga com homes i dones) del partit. 

Aquests Homes del partit, els que treballen pel partit segons la nomenclatura partidista, són els que acaben convertint-se en els buròcrates del partit, els acaben ocupant els càrrecs públics al servei del partit i mai al servei del poble. Acaben imposant els bé del partit per damunt del bé comú. Són els que impedeixen la regeneració del partit, l'entrada de gent nova, la regeneració per tant de la vida política. Els que han convertit un mal intent d'establir una democràcia en una partitocràcia. Els Homes del partit, siga del partit que siga, acaben tenint els mateixos interessos que els Homes dels altres partits, interessos que sovint allunyats dels interessos dels ciutadans que acaben convertits en súbdits. Mireu exemples a la vida política, com el de Willy Mayer que posava els diners de la jubilació a una SICAV. Mireu com gent com Pablo Iglesias que militava a les joventuts d’Izquierda Unida acaba amb un projecte nou com Podemos perquè per a la gent nova amb idees diferents suposa un tap.

L’aparició del 15-M suposava un cansament respecte de la manera de fer política dels Homes de partit. Hi ha cada vegada més gent que vol participar en política i sobretot que vol una manera de fer política diferent. D’ací que tingueren gran acceptació social propostes com Democràcia Real Ya o Frente Cívico Somos Mayoría. Tot això ha acabat canalitzant-ho Podemos. Eixa és la lliçó que més gran que han d’aprendre els partits polítics. S’hi han de dissoldre els esculls de polítics, mal que els pese als Homes de partit. Els homes de partit si treballen pel partit, cobren del partit. Si ocupen càrrecs públics, cobren de les institucions pertinents. Però no pot ser que passen vint o trenta anys sent Homes de partit, fent tap a la regeneració, a la inclusió de les inquietuds social, oblidant que han de treballar pel bé comú, defensant els interessos del partit per damunt de l'interessos de la societat.

Serà necessari que ho facen sobre tots els partits d’esquerres, perquè sobretot ho demana la gent d’esquerres, també Compromís. Altrament poden vorer com el seu potencial creixement se’l menja Podemos, com en les passades europees.

AMERICAN WAY OF LIFE

Llegir Groucho Marx és endinsar-se en l’American way of life d’una manera amena però carregada de raó i de significat. Jo, fa molts anys que vaig llegir Groucho y yo però em passa amb este llibre el mateix que em passa amb molts altres: no recorde el que deia però sí que sóc conscient del seu missatge. En el cas de Groucho Marx, la síntesi que transmetia era ―segons recorde― molt clara: «tant tens, tant vals».

Un home fet a si mateix, d’un barri humil i de família nombrosa. Segurament, jueu ―premissa molt important!― però d’una notable influència protestant i liberal. Un home que va triomfar en la vida ―segons diu ell mateix― perquè es va fer ric i va tindre l’èxit i el reconeixement que buscava des de xicotet, amb tot el que du associat. Se’n reia de tot perquè era un triomfador i estava per damunt de la resta d’americans.

Bernstein, el gran director nord-americà del segle XX que va composar nombroses peces, tant simfonies com altres de més simples, a més d’adaptacions i música per al cine, era altre gran triomfador; d’això no hi ha dubte! Una volta, si no recorde malament ―com podeu llegir, hui vaig d’orella―, va estar a Moscou, cap a 1959, i es va entrevistar amb Schostakovich per posar unes idees en comú i per demanar-li consells. La resposta del rus va ser l’adequada al nivell del seu interlocutor: li va preguntar quan cobrava.

Amb una simple pregunta, Schostakovich va desmuntar el sistema americà de valors perquè, segurament, els diners que guanyava Bernstein en un any no ho guanyaria el rus en tota la vida. Per tant, i atenent l’esperança de vida aproximada, l’americà era unes 70 voltes millor compositor i director que ell. I, sent tan bo l’un i tan dolent l’altre, com podia, l’americà, demanar-li consell? En tot cas, hauria d’haver sigut al contrari, no? «Tant tens, tant vals».

Salvador Sendra Perelló

Diners: El vil No-res (abans metall).

El procés de creació de diners pels Bancs és tan simple que repugna a la ment.

 John K. Galbraith

Deixeu-me emetre diners i que controle la moneda d’una nació i no m’importarà qui faça les Lleis.

Mayer Armschel Rothschild

Diuen que tot el món ha començat a preocupar-se per l’economia des de l’esclat de la crisi al 2008. Bé, no sé si tot el món, però jo certament sí. Tinc curiositat per saber com funciona el món i el defecte de llegir. Si a això li sumem la gran quantitat d’informació que ens ofereix la Xarxa, doncs la insaciable curiositat es veu alimentada i retroalimentada. A cada descobriment apareixen 100 misteris. Així és que l’economia, una ciència per la qual sempre he sentit simpatia d'ençà que en 2n de carrera vaig estudiar una assignatura, s’ha convertit en un misteri del qual intente esbrinar quatre idees que em permeten entendre com funciona el món.

La primera gran sorpresa va ser el descobriment que el diner és un gran No-res. No sé si a l’assignatura de segon de carrera no ho vaig entendre o no m’ho van explicar bé. Ara sé que no li van dedicar el temps que calia a eixe tema. I probablement tampoc es faça a la majoria de Facultats d’econòmiques. Almenys eixa sensació tinc quan parle amb alguns amics o companys que hi han estudiat econòmiques. Ho vaig descobrir al documental “El dinero es deuda”. Sí, a mi també em va repugnar, la meua ment es va quedar en xoc. No puc entendre com una cosa així és presa per economistes i polítics amb total naturalitat. No puc respectar cap economista, ja li diguen John Maynard Keynes (i siga Sir) o Milton Friedman, ni puc recolzar cap partit polític s’anomene Compromís, Podemos (em descollone de Pablo Iglesias quan el sent dir que la solució és donar-li a la maquineta de fer diners) o PP, ja vulga un sistema de banca pública, mixta o totalment privada i amb o sense banc central, que defense l’actual sistema de diner fiduciari (fiat money) amb reserva fraccionaria. I no és perquè jo siga més llest o intel·ligent, ni tan sols tinc coneixements d'economia, és només qüestió de lògica, d'informar-se i de no combregar a rodes de molins com que els diners són neutrals per a l’economia.

En totes les meues “investigacions” al voltant dels diners, ara estic llegint “El dinero” de John K. Galbraith, només he trobat un economista que em dona una explicació convincent. A ell també li repugna el sistema de reserva fraccionaria. Aquest economista està als antípodes del meu pensament (o almenys jo pensava que ho estava) econòmic-polític-social, ja que és un liberal radical, seguidor de l’Escola Austríaca d’economia. El Prof. Huerta de Soto, que el vaig trobar perquè a youtube estan els vídeos de les seues classes, a un magnífic llibre anomenat “Dinero, crédito bancario y ciclos económicos” explica perfectament com els diners provoquen els cicles d’expansió i crisi econòmica per culpa del sistema de reserva fraccionaria. Per a qui no ho sàpiga, la reserva fraccionaria, és el que permet als bancs crear diners del no-res i raó de que, com diu Niño Becerra: “Actualmente sólo existe físicamente el 3% del dinero que circula por el mundo.” Heu sentit dir que si tots els clients anaren un banc a treure els seus dipòsits el banc no fer front a tots? Bé, només podria fer front a la sol·licitud del 3% dels clients, o donar un 3% a tots els clients. Això és el sistema de reserva fraccionaria.

 

El sistema de diner fiduciari, reserva fraccionaria i bancs centrals és tot una terrible estafa. Que gasta el sistema Ponzi. La mateixa estafa de Forum Filatélico o de Madoff. Com escriu Moisés Romero a La Carta de la Bolsa:

Lo curioso de todo esto es que es legal, incluso estafas como Afinsa, Forum Filatélico o algunas de tipo piramidal como la de Madoff funcionaban igual que un banco, su único delito es que no eran propiamente un banco.

Estigueu tranquils, no vaig a fotre-vos la matraca amb què són els diners ni com es creen. Si algú té cap interés, amb els links que acompanye aquest post té més que suficient informació per fer-se una idea de com es fan els diners i de perquè aquest sistema-estafa capitalista se’n va a la merda sense remei. I se’n va a la puta merda sense remei perquè la peça bàsica de l’economia que són els diners és un bon no-res. Un bon no-res que permet l’acumulació de riquesa més gran de la història per a uns pocs, per als amos de la banca.

Oskar "Rabosa"

 Links relacionats:

El dinero es deuda – Documental.
https://www.youtube.com/watch?v=zigHDdIosM8

El poder de crear dinero, Bruno Estrada López – Nueva Tribuna.
http://www.nuevatribuna.es/opinion/bruno-estrada-lopez/poder-crear-dinero/20120524194302075839.html

¿Es neutral el dinero en la economía? Una controversia que divide a los economistas – El Blog Salmón

http://www.elblogsalmon.com/economia/es-neutral-el-dinero-en-la-economia-una-controversia-que-divide-a-los-economistas

Toda la banca funciona con el esquema Ponzi – El Blog Salmón

http://www.elblogsalmon.com/finanzas/toda-la-banca-funciona-con-el-esquema-ponzi

Cómo el sistema financiero creó la deuda y nos arrastró a donde estamos ahora
http://www.elblogsalmon.com/economia/como-el-sistema-financiero-creo-la-deuda-y-nos-arrastro-a-donde-estamos-ahora

Catálogo de horrores,  Santiago Niño Becerra – La Carta de la Bolsa
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/catalogo_de_horrores

Crisis financiera, reforma bancaria y el futuro del capitalismo por el Profesor Huerta de Soto
https://www.youtube.com/watch?v=X1fR3ZhFDkQ

“La solución para Europa es darle a la manivela, como hace USA con los dólares…”, Moises Romero – La Carta de la bolsa.
http://lacartadelabolsa.com/leer/articulo/la_solucion_para_europa_es_darle_a_la_manivela_como_hace_usa_con_los_dolare

FINS A L’INFINIT I MÉS ENLLÀ

 

El final dels temps és una de les parts més interessants de la Bíblia i una de les que sol llegir sovint, quan el cos m’ho demana. Si hi ha dos idees sobre les que tot gira, eixes són la del no res i la del final, dos conceptes que l’ésser humà no accepta ni acceptarà mai perquè no li caben en el pensament.

EL cristianisme es troba present en totes les teories econòmiques, polítiques o filosòfiques. Les europees i les de les colònies, com ara Austràlia, Estats Units o Rússia, per citar-ne algunes. I, si ho està el cristianisme, ho està l’Apocalipsi. I si ho està el cristianisme és perquè és tan simple que fins i tot jo el puc entendre: «patim ací perquè el fruit del nostre patiment el trobarem després de morts». O bé: «treballem molt perquè, en reconeixement a esta tasca, el Senyor ens premiarà, també després de morts».

Llegint a Proudhon, vaig observar que, a banda de les referències a Smith, deia que un dels llibres que més l’havia influït va ser la Bíblia ―i no ho dubte. Marx, també hi va ser molt influït, tot i que no sé si ho va arribar a admetre. La seua teoria del socialisme no és altra que la del final dels temps, on no hi haurà la vida eterna per als bons sinó que hi haurà socialisme per a tots.

El temps evoluciona i, quan s’arriba a un punt on ja no és possible esta progressió, s’escampa. S’escampa com un riu que arriba al llac i perd la unitat lineal i l’empenta per fondre’s en una llacuna calmada i infinita, per exemple. El Judici Final, el de la Cappella Sistina, el de Michelangelo, seria una mena d’evaporació i la pluja que tanca el cicle de les ànimes.

Per a Marx, ja no es podia evolucionar més i, tota societat, sense més remei, estava condemnada a romandre en la llacuna del socialisme; per a alguns, la llacuna Estígia... Per als liberals, que estan tan de moda, eixa llacuna infinita es diu liberalisme; per als cristians, es diu vida eterna; i, per als aconfessionals polítics, filosòfics i religiosos, eixa llacuna es diu no res, i el conte s’ha acabat!

Salvador Sendra Perelló