Erasme i España

 

Observe una obstinació creixent en allò que s’entén com a cultura pròpia, cosa que em costa molt d’entendre, i encara em costa més endevinar la manera en què ens la intenten vendre des de la política alhora que fan servir la paraula democràcia... I tant que em costa d’entendre si pense que allò que s’entén com a cultura pròpia ho volen justificar des de les tradicions dels segles anteriors o, fins i tot, des dels mil·lennis, cosa que, ja d’entrada, deixaria fora de la cultura pròpia la democràcia, perquè té quatre dies, i no cal ni parlar-ne de la llibertat.

Però se n’ha de parlar perquè he escoltat fins i tot això de la llibertat de culte, la llibertat de moviment, la llibertat d’expressió i un llarg etcètera. I resulta que totes eixes llibertats sí que podrien estar vinculades a la democràcia, i ho haurien d’estar. No obstant això, cada volta s’encerclen més, i es qüestionen. Hi havia un moment en què el liberalisme es creia allò que pregonava i la cosa més important que aportava era el convenciment que les persones anhelaven eixa llibertat que creixeria imparable arreu del món; però ara recula...

A l’entrada del segle XXI, tot això no està ja tan clar. Ara, a Veneçuela, estem veient que importa més el negoci que restaurar i reparar el sistema electoral, o observem els problemes que hi ha en els estats de creença musulmana –que, d’altra banda, són ben fàcils d’explicar. Però, sense anar tan lluny, algú recorda que fa quatre dies Turquia demanava d’entrar a la UE? Quin embolat, no? Perquè, de moment, els problemes de la UE provenen de l’antiga separació entre l’est i l’oest, de la qual només se salva Eslovènia, però podrien haver-se agreujat si haguera entrat Turquia. Podeu comparar els mapes i comprovar-ho per vosaltres mateixos.

Ara, i per a acabar de la manera que s’ha iniciat la reflexió, ja puc començar a entendre eixa estranya relació entre la cultura i la democràcia, perquè realment és molt simple: en la nostra cultura pròpia no hi té cabuda, si mirem els antecedents històrics i prehistòrics de la Península Ibèrica. No obstant això, tot podria dependre de la manera en què s’ha assimilat el liberalisme de tradició cristiana, eixe cristianisme que tant es va intentar evitar en el temps d’Erasme, com bé ens explica Marcel Bataillon.

 

Salvadorus d’Orbam

El futur de les pensions

 

Tractar sobre el futur és arriscat per diferents motius: o no se sap res sobre com serà assumint el temps canviant o se sap massa sobre ara mateix i s’hi vol traslladar el model. Està clar que en totes aquelles coses que volen aproximar-se a la ciència –positivisme, en deien— s’ha de posar atenció al mètode causa-conseqüència i pensar que l’estadística hi compta per al resultat. A tot això, jo m’anticiparé sense saber res del present i sense llegir Isaac Asimov.

Recorde quan Xina va iniciar les polítiques sobre el fill únic –i escric fill perquè la gran majoria de les parelles va optar per criar un masclet— i em va preocupar esta legislació perquè els governants xinesos –també escrit en masculí— sempre han mirat molts anys cap al futur. En eixe moment vaig pensar: «Quina visió del futur tenen estes persones?». Ara, al cap de vint anys, he endevinat el perquè.

Amb tanta gent adulta com pot tindre l’estat de referència, quan s’aprope l’edat de la jubilació hi haurà seriosos problemes per a cobrar-les o, si més no, per a alimentar eixa població que ja no pot treballar. Ara, amb la perspectiva del temps, entenc la fixació dels governants xinesos amb l’ús de les noves tecnologies, incloent-hi la robòtica, ja que dependrà de la seua utilització l’economia i, per tant, el repartiment de les pensions de l’estat.

Ací, el futur és una miqueta més fosc perquè tots estos avanços són, en gran mesura, contraris al treball humà: treballem per a pagar-nos la pensió de la jubilació i la sanitat. A Xina, tot açò no cal, perquè és l’estat qui mana i distribuïx; per tant, garantix el repartiment equitatiu més enllà de la cotització que s’hi ha pogut aportar. La nova tecnologia, per tant, més que una rival, és una aliada de cara al futur i al benestar de la societat, ja que la mancança de mà d’obra que es podia preveure es podrà suplir amb altres mitjans que no cobraran ni cotitzaran i, per tant, cobriran la despesa pública de les partides de referència, i sense queixar-se!

 

Xalvador Xendra

Marx i Tejero

 

Acabe de dinar. M’he quedat a la faena a dinar perquè m’he de posar de seguida i no tinc temps per a buscar un restaurant: és molt més ràpid baixar, comprar alguna cosa acabada de fer de la tenda de menjar per a emportar, un parell de fruites d’enfront i pujar, de nou, per a dinar.

Amb mi s’ha quedat un xic que fa poc que s’ha instal·lat per ací, en un despatx de l’edifici. Ell ha arribat amb una companya de treball que, alhora, estudia per a mestra i dinem els tres junts. D’alguna manera que ara no recorde, apareix durant la conversa la paraula marxisme; crec que en alguna referència a l’economia d’un moment concret.

Seguim parlant una miqueta més sobre el tema i la xica ens pregunta que «Què és això del marxisme?». El xic li contesta que així s’anomenen les teories que desenvolupen el pensament de Marx, però ella li contesta que no sap qui és Marx. Jo, en tot el temps de la breu conversa, no podia mastegar perquè no donava crèdit i no podia tancar la boca: quasi m’ofegue!

Al cap d’uns pocs dies, quan ja m’havia recuperat de l’ensurt, parlant amb una altra xica que, de casualitat, també era mestra, però que encara no havia aprovat les oposicions, va eixir el tema dels guionets i li vaig posar l’exemple del 23-F i de l’ex-tinent coronel que vos acaba d’acudir a la ment ara mateix. Resulta  que esta xica tampoc en sabia res, ni d’una cosa ni de l’altra! Jo pensava que, fugint del foc, havia caigut a les brases, amb tant d’universitari.

Ara, i després de la recent experiència amb titulats superiors, em pregunte què en sabrà d’això la resta d’eixa joventut més preparada que ho ha estat mai cap joventut, però espere no saber mai la resposta, per si de cas.

 

Australopithecus Sendra