Tenia un professor, a la facultat, de filosofia, que solia posar l’exemple
del Maig francés com a «allò que no es podia tornar a repetir», o, millor dit,
«que no es devia repetir». Tots els mals de l’actualitat tenen el focus en esta
revolta estudiantil i en les seues repercussions que ací, a España, es
multipliquen per molt. El professor, de manera molt intel·ligent, basava el seu
argument en l’hermenèutica i en la capacitat per interpretar i deia que, per
fer-ho, primer cal saber: quan escoltem campanes, hem de pensar si toquen
hores, si fan el senyal de missa o si, per contra, toquen a morts. Si no
entenem, difícilment interpretarem!
L’home deia que, en esta revolta, «tots interpretaven sense disposar de la
base adequada per fer-ho» i, aleshores, «les conclusions resultaven errònies
per força». El mateix fet de qüestionar els mètodes d’avaluació, d’aprenentatge
o de resolució, sense proposar-ne altres d’alternatius, du al relativisme
esperpèntic que propugna qui no s’entera massa d’allò que es du entre mans.
Però, si a tot això se li afegix la força d’un moviment ample i amb molta gent
mobilitzada, com a mètode de pressió, s’acaba parlant de França i d’eixe Maig
funest.
Si apliquem l’argument del meu estimat professor al canvi polític que vam
patir ací, veiem que hi ha coherència. En la transició des d’una dictadura cap
a la democràcia s’obrin moltes possibilitats de millora i d’ascens social, tant
en l’administració com en els negocis. Possiblement, estar en el lloc adequat
en el moment oportú siga més important que cap altra cosa però, si tenim en
consideració la proximitat del 68 amb la Transición, i atenent l’habitual
retard a què sempre ha estat vinculada España, no cal parlar més del tema
perquè els comptes ens ixen sols. Els governants i els caps empresarials,
burocràtics, socials i docents, en la seua majoria, són el fruit d’este Maig
francés que arriba amb retard a causa de l’ample de via. I això sense tractar
la cultura que, també, a poc que aprofundim, ens apareix l’obra mestra de la
mediocritat i del provincianisme anomenada Movida. I no estic vinculant el tema
dels orígens de la crisi amb el procés de creació de necis; que conste.
Personalment, em va agradar molt, moltíssim, un comentari que va fer Artur
Mas, l’actual president de la Generalitat de Catalunya que, quan li van
preguntar sobre la seua participació en els moviments estudiantils de l’època,
l’home va contestar que no va estar en cap perquè «estava a casa estudiant».
Això ―simplement, això― diu molt a favor seu, i més encara quan la participació
en tota esta farsa encara es veu amb bons ulls i els revolucionaris de l’època
ho recorden amb enyor. Segurament, sobre açò, el meu antic professor pensaria
que és a causa de l’hermenèutica... Tanta manifestació i tanta assemblea no els
va deixat temps per aprendre el que calia i, així, poder adquirir la base
apropiada per a la interpretació! El resultat és evident: ara no poden
interpretar ni la seua pròpia vida!
Salvador Sendra Perelló
