Ja fa uns quants anys, quan encara era jovenet, en
la tendra adolescència ―podríem dir-ho així―, uns companys i jo vam fer una
incursió diürna una casa aliena. Subratlle això de diürna per restar els agreujants adients. En el grup, hi havia un
xic més major ―un home, podríem dir―, i este és altre detall d’importància.
L’escorcoll va durar unes hores i, en la casa, cada
u buscava allò que li semblava més interessant per a les seues inquietuds. Els
innocents miràvem i, de tant en tant, intentàvem salvar alguna foto o algun
objecte d’una desfeta que s’intuïa imminent. El més major, molt aficionat a la
història, només recopilava factures i rebuts, pagaments i documents comptables.
Este estiu he estat rellegint Fuster i he recordat
un passatge en què destacava la figura de Jaume Vicens i Vives, un historiador
del segle passat, de vida breu... Sembla que va ser el percussor del mètode
històric més rigorós i ja allunyat del tradicional, infantil, en què pesaven
més els secrets d’alcova que els esdeveniments externs. Fuster afirma que va
ser Vicens qui el va introduir a España i aporta proves i dates.
Els déus grecs, com apuntava el mateix Bowra, eren
tractats a banda de la realitat terrestre, tot i que influïen en ella a partir
del seus sentiments, passions i instints. L’oci etern era la seua
característica comuna i, a partir d’esta realitat, movien els fils del destí
dels humans en un món en què reflectien totes estes característiques tan
bàsiques i humanes fruit de l’eternitat intrínseca.
La història jove i adolescent també transitava per
estos indrets tan passionals, on els historiadors tractaven els reis com Homer
tractava els déus. I l’exemple d’esta afirmació es troba en la història de
l’escorcoll de la casa, poc abans de ser derruïda, on uns jóvens inexperts es
perdien entre les anècdotes i els detalls mentre l’altre home, l’historiador,
sabia exactament quin material tenia importància històrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada