Parlant amb el
meu cosí i la seua parella, dissabte, després de dinar, va eixir el tema de la
identitat dels pobles, o de les nacions; tant fa. Personalment, per deformació,
em considere francés quant a mirada perquè, per tot arreu, hi veig les petjades
parisenques. Per contra, l’altra deformació és la germànica, quant a pensament
i lectures. De tota manera, este punt de vista és el de hui... demà pot canviar
perquè sóc lliure per fer-ho i no he de donar explicacions a ningú.
Quan vam tractar
la identitat espanyola, de sobte em vaig quedar sorprés perquè, ací, no hi ha
hagut il·lustració; si cal, algun novator o altra gent com Feijoo, Jovellanos o
Mayans, preil·lustrats o il·lustrats, tots deixebles del corrent erasmista que
va ser ràpidament desactivat, o transformat, en el millor dels casos. La
importància de l’estudi de Mestre Sanchis, per exemple, rau en el simple fet de
trobar espurnes lluminoses entre la penombra contrareformista, més que a
demostrar la possible flama que pren d’estos focus aïllats; afrancesats ―ara
podria seguir amb la Guerra del francés i tot això de l’odi i l’enveja. Els
estudis de Sanchis reprenen la formidable tesi de Bataillon lligada a recerca
de les petjades erasmistes, poc evidents perquè es van transformar o reprimir,
i que s’han d’interpretar des dels seus canvis.
En definitiva,
es pot concloure que, si repassem la visió afrancesada de Madame d’Staël quan
analitza l’Alemanya, la seua tesi es basa en dues parts: la il·lustració
teòrica és alemanya mentre que la pràctica és francesa; i les dos interactuen.
França fa realitat el somni alemany, podríem dir. La repercussió ―en contra de
les tesis de Mestre Sanchis― pren forma de Révolution sota el símbol de la
guillotina. A França hi ha una notable reducció de nobles i de privilegis, amb
la consegüent separació ―a més del cap del cos― d’eixe important passat
medieval de Carlemany que ara tant es reivindica, mentre que, a Alemanya ―recordem
que només és teòrica―, la guillotina no actua i el vincle medieval continua viu
hui dia.
L’Alemanya
actual s’articula sobre petjades de l’Edat Mitjana, com ho són els Länder,
representats en la seua cambra territorial i amb poder polític real. A França,
la République postil·lustrada elimina tot vincle medieval i s’articula
mitjançant la racionalitat provincial. España manté els seus Länder, sense
poder estatal real (amb un Senado inútil) i una divisió provincial il·lustrada
des de les Cortes de Cádiz. Però, el més greu de tot és que, ací, l’Edat
Mitjana va ser àrab, Erasme ens va rebutjar per semititzats, la Il·lustració va
passar per les foranes i va tornar El Deseado.
2 comentaris:
Molt ben vist allò de que cadascú és el que vol ser i que a més pot canviar.
Fuster proposava reivindicar sempre el propi dret a canviar d'opinió perquè és allò que sempre et negaran els enemics, i clar, no ens hem de deixar véncer ni en eixe camp. Jo, per si es dóna alguna volta, ja l'he reivindicat, entre altres coses per això: per llibertat radical.
Publica un comentari a l'entrada