Les societats
avançades es poden mesurar perfectament pel consum d’Almax dels seus habitants;
i traient la mitjana, n’hi ha prou... no cal entrar en els detalls de la
ingesta. Però, sí, efectivament: he escrit Almax! No vull ni escoltar parlar de
l’Omeprazol ni de res semblant perquè crec que les persones que habiten eixes
societats han d’avaluar els esdeveniments en la mesura en què succeïxen i
assimilar-ne els desequilibris.
Prendre un Almax
―o dos― després d’haver eixit amb els amigots és d’allò més recomanable i sa.
No puc dir el mateix de l’Omeprazol que, al capdavall, ve a ser una mena de
prevaricació i, per tant, inadequat i reprovable per a la societat recta,
correcta i avançada que no defuig la improvisació.
Prevaricar està
lleig; i ho escric sense entrar en dilemes morals perquè, ací, sobren.
Prevaricar, en este cas, significa, simplement, oposar-se al discórrer natural
dels esdeveniments o, pitjor encara, vol dir que pequem sent sabedors, a priori, d’eixa futura falta. Sense
improvisar, som màquines, som racionals i som inhumans.
L’Almax comporta
la sorpresa de qui s’embolica tornant a casa, de qui menja molt més del que cal
sense haver-ho previst, la improvisació a l’hora de demanar altra botella de
vi... Ser humà és improvisar i reinventar-se, abusar dels plaers i, per
suposat, pagar les conseqüències, o buscar pal·liatius.
L’Omeprazol és
la covardia i la prevaricació; eixir sabedor de les condicions del retorn, i
forçar-les; provocar el discórrer del dia cap a la idea prèvia sense deixar res
per a l’imprevist. Jo, definitivament, sóc d’Almax, i tu, si lliges açò, també
ho deus ser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada