Umberto Eco no
defuig, ni nega, la influència que, sobre ell, exercix Borges. Són constants
les referències de l’italià cap a l’argentí i, a més, en el seu estil es pot
apreciar cada petjada borgiana. A mi m’encisa Borges, tot i que la seua
qualitat no es pot apreciar en cap dels meus textos. Eco també m’agrada i, per
proximitat ―supose―, el faig servir més assíduament.
En un dels
textos del professor, hi ha referències a la Commedia, concretament a uns passatges del Paradiso. Eco, com també
va apreciar el meu estimat cosí Javier Pons, se centra en la crítica de De
Sanctis (Historia de la literatura
italiana) sobre el tercer terç del fabulós llibre de Dante. Esta crítica
apunta dos febleses: les escasses lectures del Paradiso i el monolitisme
estilístic de l’autor en la darrera part de la Commedia. En realitat, diu Eco que el lligam entre les dos parts de
la crítica no és altre que el poc ―escàs― coneixement de De Sanctis sobre
l’època en qüestió: l’Edat Mitjana.
Els matisos del
blanc celestial, diu De Sanctis, no semblen suficients per expressar tota la
policromia dantesca, i més quan venim de l’Inferno, del Purgatorio i de
l’exterior, on s’hi aprecien massa més varietats. La bellesa, per a Eco, d’este
passatge, suposa, precisament, açò: el lligam del text amb la cultura medieval,
més ensinistrada en la percepció dels detalls on, per a nosaltres, a partir del
segle XIX, només hi ha uniformitat. A més, Umberto s’esplaia detallant casos i
efectes de la llum sobre els elements, incloent-hi les ànimes.
Jo no m’haguera
plantejat mai entrar amb tanta intensitat en l’anàlisi del contingut, entre
altres coses perquè necessite molta capacitat de síntesi per moure’m pel segle
XXI. Simplement, haguera dit que el romànic era un art policromat i que el
temps ha esborrat allò que cobria eixes pedres que han arribat fins a
nosaltres. La percepció de la foscor medieval, des del nostre punt de vista,
potser té una explicació tan simple com eixa: el temps li ha esborrat una llum
i uns matisos que no som capaços de recompondre. Ara veiem pedra nua on abans
hi havia color, i museus on abans hi havia vida.
Pense en Borges
i en De Sanctis, i en la crítica que l’escriptor invident haguera fet a l’obra
del segon. Imagine un text policromat, creat des de la ploma de l’argentí. Pense
la gran quantitat de matisos que hagueren afegit, superant fins i tot el text
d’Eco i la percepció dels mateixos hòmens, i dones, medievals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada