Jo tinc tota la raó i tu eres imbècil.



Certament, tots ens creguem que tenim la raó. Tots disfressem les nostres creences de profundes reflexions i les exposem dogmàticament. En el fons tots pensem que: Tots els altres, els que no pensen com jo en tot, els que no acabem de creure’s el que jo dic i, per damunt de tots, els que discrepen de mi, fent-ho, a més a més, obertament, són uns imbècils que no tenen ni puta idea de res. És clar que ningú de vosaltres ho reconeixerà, sovint ni s’ho reconeixerà a ell mateix. Perquè tots tenim el concepte de nosaltres de ser respectuosos, democràtics, que acceptem les diferències de criteris, etc.

Ens costa acceptar que els altres no comparteixen les veritats que nosaltres considerem més evidents. Si nosaltres ho veiem tan clar, ¿com pot ser que els altres no ho vegen? Però el problema és que aquells que no pensen con nosaltres també tenen clares les seues creences. També veuen clares les seues veritats. Les seues veritats són tan evidents i tan fermes con les nostres. Ells també han sigut il·luminats. Ells també ens veuen a nosaltres com uns imbècils que no tenim ni puta idea de res.

Normalment, no s’accepta bé el que hom puga canviar d’idees, pitjor si canvia d’ideologia. Bé, si hom canvia d’idees però ho fa cap a les nostres, l’acollim i sentim una especial satisfacció, tenim un membre més a la causa, hem convertit a un infidel. Si pel contrari, l’altre abandona les idees nostres o la nostra ideologia, aleshores deixa de ser una persona respectable, s’ha convertit en un traïdor, en un “xaquetero”, o ha sigut mogut per obscurs interessos materialistes. Ben cert és que costa canviar-se d’idees o d’ideologia. No són massa persones les que gosen canviar i a més fer-ho públic.

Però per alguna estranya raó, els polítics ignoren tot el que dit fins ara. Ells creuen que podran fer canviar de vot, canviar les idees i fer canviar d’ideologia als electors. Si hom és liberal, però el seu partit està ple de corruptes, només per això votarà a una opció d’esquerres o socialdemòcrata. Si hom es conservador i catòlic, el fet que hi haja desnonaments farà que ell vote a un partit que estiga a favor de l’avortament. Els polítics creuen poder convèncer als votants per a les seues causes, i que els votants canviaran d’idees i d’ideologia per ells, perquè ells són els líders, els més guapos, els que millors xarren o els que millor vesteixen. I per damunt de tot, els que tenen més raó.

Cert és que hi ha gent canvia de vot, però no solen canviar d’idees ni d’ideologia. Més cert és que molts moltíssims, no canvien mai de vot, tampoc. Són els fanàtics de partit, com si d’un equip de futbol es tractara. Aquests no canvien d’idees, a no ser que el partit canvie d’idees. I la ideologia, tan s’hi val.

Tornant als que sí canvien de vot, és gent que no són fanàtics de partits, que creuen en un centre polític i que hi ha partits que poden estar més al centre-esquerra o més al centre-dreta, que tant fa votar a uns que als altres perquè les diferències són poques, i les diferències no són en temes essencials. Aquests temen els extrems, i el que mai votaran són partits d’extrems. Per una altra banda estan els que canvien de vot dins del seu marge ideològic, ja siga d'esquerra o de detra, sempre que hi haja una alternativa.

On queda la Raó en el marc de les creences? La Raó no té massa lloc. Si per un cas s’utilitza el raonament és per justificar les pròpies creences. Els arguments de contrari no entraran mai. Els arguments que no es corresponen amb el nostre marc ideològic reboten i no penetren, sempre es trobarà una contra-argumentació, per estúpida que siga, per mantenir-nos en les nostres posicions.

Creure que davant unes eleccions, tots els partits competeixen per tots els vots, i que tots els electors triaran racionalment és prou..., com a mínim, naïf. La gran majoria dels electors ja tenen de sobra pensat què votaran, i la seua decisió no es basarà ni en programes, ni en debats, ni en raonaments. Les seus decisions es prenen basant-se amb les creences, les idees i la ideologia prèvia.

I és que com el dinosaure de Monterroso: Quan va anar a votar les creences encara estaven ahí.


Òskar "Rabosa".