L’altre dia,
diumenge a la vesprada, vaig passar per Oliva per participar d’un acte
reivindicatiu. Tot i que no sóc molt donat a estos esdeveniments, pensí que
calia anar-hi per fer força o, si més no, per la presència. Em va sorprendre
que la plaça on es realitzava estava plena, tot i el fred, el dia i l’hora: hi
havia més gent que a l’acte central de la campanya de Ciudadanos! Es
reivindicava la infraestructura del tren de rodalia que ha d’enllaçar Gandia
amb Dénia.
Jo ja no recorde
quan hi havia tren... La senyoreta que parlava pel micròfon deia que feia
quaranta anys que el van llevar i que, des d’aleshores, estem desemparats i
molt mal comunicats. Ara, per a més gràcia, cal recordar que l’única infraestructura
potable que hi ha a la costa de les Comarques Centrals, que és l’autopista de
pagament, ha tornat a apujar les seues tarifes.
Dit i fet,
l’endemà havia d’anar el ministro de
Fomento a València a explicar el pressupost que el Gobierno ha destinat a les
infraestructures de la Región. Dit i fet, el ministro va dir que hi hauria uns dinerets per desenvolupar la
línia de tren que unirà Gandia i Oliva, ambdues ciutats de la província de
València. A Alacant, ni un euro! L’eix vertebrador del territori és l’eix
vertebrador del territori valencià, i mai millor dit.
Acte seguit, els
perfils de Facebook d’algunes de les personalitats que hi van assistir a la
concentració –i d’altres que no ho van fer— estaven que treien espurnes de
contents a causa de l’èxit de la reivindicació. A mi—i us ho dic de veres— em
va sorprendre molt la reacció de la gent a la misèria, i més quan sabem que una
cosa és allò que diuen i altra, allò que fan. No obstant això, em referme en la
meua posició inicial i dic que si volen manifestar-se, concentrar-se, o fer
allò que els plaga, que ho facen, però amb mi que no compten! Jo, per sort,
encara em sent prou fort i digne per rosegar una corfa, per dura que siga, tot
i que sóc sabedor que després de les molles ja vénen les sopetes.
Apunteu ràpid, el mètode per a
guanyar la loteria es...
No correm tant i llegiu o
desplaceu-vos fins a la fi de l’article saltant la improductiva meitat per
saber com guanyar la loteria. Abans, un poc de política. D’ací a pocs dies,
exactament tres, tindran lloc noves eleccions a Catalunya. Cada partit s’esgota
doncs per reforçar les seues posicions i afeblir les dels contraris.
L’expectativa de vot no em va ni em ve, per a això es poden consultar els
nombrosos sondejos. Qui hi competeix a les eleccions, de nou això tampoc em va
ni em ve, tot i que mes d’un es tirarà les mans al cop dient que és molt allò
que està en joc, siga la unitat d’Espanya per a uns, que la continuació de la
lluita per l’emergència d’una nova nació per a altres, que el millor encaix
d’una regió rebel, en el cas dels que opten per una postura conciliadora.
Doncs bé, a mi això ni em va
ni em ve, allò que em sorprén es que es parle de noves eleccions el 21 de
desembre del 2017. Que sàpiga jo –i que algú em corregisca si ha canviat-, les
eleccions es convoquen a l’estat espanyol i Catalunya encara és una regió
d’Espanya cada quatre anys. Tanmateix, les últimes eleccions van tindre lloc al
setembre del 2017. Sóc de lletres i una persona de poques llums en general,
però crec no equivocar-me en dir que del setembre del 2015 al desembre del 2017
no van quatre anys sinó tan sols dos i un parell de mesos... ¿Que haurà pogut
doncs motivar una anticipació d’eleccions?
Supose que el resultat...
A les elecccions del 2015 el
nacionalisme català proindependentista guanyà i de llarg les eleccions. Pam
dalt pam baix, el 70% del parlament català era proindenpendista i ningú es
queixà en el seu moment que havien estat unes eleccions amanyades sinó unes
lliures en les que la gent, el subjecte elector, el poble de Catalunya, es va
decantar per la independència com abans el total d’Espanya als anys 30 ho va
fer per la República en detriment de la monarquia. Com acabà tot, començant per
la mal anomenada Guerra Civil car fou una sublevació militar amb recolzament de
l’Església i la dreta tradicionalista, és ben sabut; centenars de milers de
morts i un règim dictatorial, el de Franco, que durà prop de quaranta anys i
que deslligà a la Península Ibèrica (car a Portugal governava la dictadura de
Salazar) dels avanços socials a la resta d’Europa durant les dècades dels 50’s
i 60’s.
Se suposa que hem avançat
molt, ningú albira ni espera guerra enlloc, i ja és bona cosa i no un
sarcasme...
Ara sí, apunteu ràpid el
mètode per guanyar la loteria, o les eleccions, no importa. Si el resultat no
ens convé, val a dir, si no guanye jo, seguim jugant.
*Cal apuntar però que això no és una particular
malpraxis ibèrica. Arreu del món, i sempre caient les coses del costat del
poderós, quan no interessa el resultat es fa que continue el joc i es canvien
els actors (allò important, els factors, lampedusianament, deuen romandre
inalterats). Recents desclassificacions de papers han demostrat la implicació
de la CIA en l’assassinat del primer ministre iraní Mosadeg per haver gosat
nacionalitzar el petroli. Així les coses, fomentem la dissidència des del
costat de la religió atés que el Sha no era religiós. Hui la antiga Pèrsia és
la República Islàmica de Iran... Parlem també de les nombroses ingerències
nord-americanes a Centre-amèrica, Argentina o Xile? De les de França a Argèlia
o l’Àfrica Sub-sahariana??? Massa casos i poc espai...
Des de l’11 de
setembre de 2001 que s’ha iniciat una mena de por a allò que no s’entén; a tot
allò que ens sembla foraster i estrany. Per exemple, m’he adonat de la reacció
d’algunes persones que han visitat amb mi països islàmics i que no ho havien
fet abans. Sembla que això d’haver transitat per llocs semblants abans de la
fatídica data ens ha engrandit la cotna i eixamplat la ment perquè tenim la
possibilitat d’anàlisi més desenvolupada i suportem millor les primeres
impressions.
Trepitjar un
estat islàmic sorprèn per la manera en què es fa públic el ritual de l’oració,
i més si es tracta d’una gran ciutat. De sobte, tot s’atura i comença a
escoltar-se, per la megafonia dels temples, la pregària; i açò passa a
diferents hores del dia. Quan no s’entén què diuen els oradors, tot sembla
boirós i inquietant, donant-se el cas de pensar que hi ha informacions
estranyes que no podem descodificar. El mateix ritual ja sorprèn i incomoda el
visitant que no sap com comportar-se.
Allò que no
entenem ens sembla neguitós o, fins i tot, perillós. Quan hi ha gent que parla
altres idiomes, ens sentim incòmodes perquè no entenem el missatge. Fins i tot,
encara que l’entenem, si no és la nostra via d’expressió natural, podem pensar
que se’ns escapa informació: expressions, llenguatge no verbal, actituds...
Perquè entenem que hi ha voltes que no és fàcil separar-ho tot, tot i que, en
el fons, sabem que es tracta d’un sistema de signes que ens permeten
expressar-nos entre la nostra comunitat.
El llenguatge no
és més que un codi, o siga, un contenidor d’informació. Podem pensar això si
entenem que vestir-se és protegir-se del fred, o de la pluja, per exemple. Però
sabem que hi ha tot un seguit d’elements –símbols, per exemple— que envolten
estos actes i que es denominen cultura. Si ens centrem en la vestimenta, tot
això s’elimina amb unes penyores denominades uniforme. Si ens centrem en el
llenguatge, tot açò s’unifica amb unes penyores denominades llengües d’estat.
I escric açò
simplement perquè hi ha una croada important contra els centres escolars
públics per una causa que anomenen adoctrinament –ja hi vaig escriure altre
article i no vull repetir-me. Però este adoctrinament només es dóna en les
autonomies que tenen llengua pròpia! És graciós vore com a Murcia, a Andalucía,
a Madrid o a Aragón no s’adoctrina ningú. I una cosa que està clara és que no
es poden basar en els resultats de l’estudi PISA per carregar-se les altres
llengües oficials, ja que no interferixen en els resultats de les matèries que
s’avaluen i, a més, n’aporten de noves, com és l’aprenentatge d’eixes llengües.
També resulta graciós vore com fa tres anys no s’adoctrinava ningú o com a
Galicia no passa res d’açò.
Als estats
islàmics hi ha les escoles alcoràniques, on els xiquets aprenen l’alcorà per
poder-lo transmetre. Ací, els seminaris es troben buits mentre que les escoles
concertades estan plenes i ben protegides per llei. Però ja he dit que no volia
repetir-me.
Caminava després de prendre café per un carrer del poble on treballe i,
davant de mi, ho feia un grup de joves, xics i xiques, xarrant animadament. Com
que feia calor, els xics anaven sense camiseta. Eren massa joves per a estar
tatuats. No semblaven massa afinats...
Un xic del grup estava bevent una Coca-cola i, en acabar, va llançar la
llauna a terra; no es va molestar ni a caminar tres metres per dipositar-la a
la paperera. La resta ho va vore com una cosa corrent, però jo no. El problema
és que, mecànicament, vaig pensar que eixe tipus de persones són les que
després he de reeducar, tot i que millor seria eliminar el prefix re-.
I efectivament, al cap d'uns mesos vaig vore el jove entrant al centre.
Ara bé, no cal que us preocupeu perquè la seua estada no va arribar a la
setmana! Però l'altre dia, una amiga em va dir que l'havia vist fumant base i
que se'l trobava sovint pel carrer. Des de Serveis Socials em contaven que les
cases, quan hi anaven a fer alguna visita, estaven com ja ens podem imaginar,
d'asseades. Per tant, es tracta de gent coherent que no amaga res a les seues
actuacions.
Però jo ara estic llegint Ruwen Ogien i la seua reformulació de
l'imperatiu categòric de Kant, cosa que em resulta molt interessant. Cal
recordar que dit imperatiu gira al voltant d'una màxima que diu aproximadament que cal actuar de manera que
les pròpies accions esdevinguen un model universal. Tot açò ho podeu trobar a
la Crítica de la raó pràctica i és un
dels pilars fonamentals de la moral de la Il·lustració.
Ogien, però, apunta que si una persona és feliç ferint-se, perquè li
produïx plaer, pot pensar que això mateix passa a la resta de les persones. Per
tant, el dolor no és una causa suficient per negar una acció cap a una altra
persona. No obstant això, sobre el tema tractat reflexiona fins a la
reformulació de la màxima kantiana en què extrau l'individu i el propi
sentiment de la repercussió de l'acció, i ho fa com si el subjecte deixara de
ser eixa font de moral que alhora esdevé objecte. Després ho aregla dient que
no s'ha de fer mal a l'altre i que s'ha de tractar tothom de la mateixa manera.
Personalment, la reformulació de Ruwen em sembla d'allò més
interessant, entre altres coses perquè Kant pertanyia a una religió massa
rigorosa i els seus referents em semblen del tot idíl·lics. Però, dit això, com
collons aplique la formula al jove llançador de llaunes si no colpeja ningú? I
més quan estic segur que a sa casa actua de la mateixa manera.
Ves, tu, per on, gairebé sense pensar-ho, m’he trobat llegint i rellegint
Nietzsche. Des de fa un grapat d’anys no el tocava… La qüestió és que donant
bacs de llibre en llibre no m’ha quedat més remei que caure de nassos a
Nietzsche. Sempre ha tingut un “aura”, o com es diga, que no m’ha agradat. Tal
vegada perquè sóc d’esperit feble, i si Heidegger va dir “Nietzsche hat mich
kaputt gemacht”, açò és, que Nietzsche l’havia destrossat, imagineu-vos que em
pot passar a mi.
Cap neoliberal es reconeix com a neoliberal, ells es diuen a ells mateixos
liberals. De la mateixa forma cap neoliberal reconeixerà que en el fonament,
conscient o inconscient, directe o induït, de la seua creença, del seu
pensament, està el pensament Nietzsche. Fins i tot, ho negaran amb vehemència. Ells sempre recurriran als seus teòrics... Diran que Nietzsche està en el fonament del nacionalsocialisme, amb “la bèstia rossa” i
l’antisemitisme. Els liberals, els valors anglosaxons, que Nietzsche
menyspreava, són els que van treure Europa de caure a les urpes de l’alemanya nazi.
Ells no ho reconeixeran, però el que corre per les seues venes no és sang, és
Nietzsche.
Ho explicaré, breument, perquè açò podria donar per una tesi, i només és un
post per un modest blog. Per neoliberalisme solem entendre el pensament que ha
dominat el món capitalista des de finals dels ’70 i principis dels ’80 amb
l’arribada al poder de Ronald Reagan als EEUU i de Margaret Thatcher a la Gran
Bretanya. Fins ahí no hem descobert res, però convé situar-se. Abans el
pensament dominat era l'anomenat keynesianisme i les polítiques socials, ja
foren més d’esquerres, socialdemocràcia –idees com aquelles hui les defensen
Podemos i alguns sectors d’IU i es consideren extrema esquerre- i democràcia
cristiana. Això suposa ideals de redistribució de la riquesa, fonamentar valors
com la igualtat, etc. En definitiva, una i altre corrent són exemples del que
Nietzsche anomena moral de l’esclau, representada pel cristianisme.
El cristianisme va portar allò que Nietzsche anomena transvaloració de tots
els valors. Abans d’ell, la moral era la moral dels aristòcrates, una moral de
vida, segons ell. En arribar el cristianisme s’imposa una moral dels pobres,
dels mediocres, dels ressentits. Una moral on l’ego es persegueix, i on prima
la compassió. El socialisme era una moral d’esclaus. D’esclaus haguera
considerat ell el pensament socialdemòcrata o demòcrata-cristià.
A partir dels anys ’80 hi ha un retorn als valors que imposarà
l’aristocràcia, bé, aquesta vegada seria més propi anomenar-ho
elits-econòmiques financeres, en tot cas, la classe dominant. La igualtat
cedirà pas a la llibertat, i la llibertat transformarà tot, transformarà
definitivament tots els valors. Ni família, ni abnegació per un futur, ni
vincles forts amb la comunitat... res. La llibertat està per damunt de tot. Amb
la llibertat torna l’ego, amb la llibertat torna el “carpe diem”, amb la
llibertat torna la llibertat d’elegir, i la llibertat d’elegir és ser
consumidor. Hi ha una transvaloració. D’una moral “d’esclaus” a una moral “de
vida”. Moral que beneficia bàsicament a les elits.
Molt prompte ho trobem a dues pel·lícules dels anys ’80 (hi ha més, però
aquestes dues són paradigmàtiques). La primera és “Wall Street”, on el
personatge de Michel Douglas dirà aquella frase de “Greed is good”, a
pel·lícula hi ha Nietzsche al complet, hi ha la voluntat de poder, la
transvaloració, la manca de compassió, etc., tot hi és a la
pel·lícula aquesta. Una altra és “Armas de mujer” on el personatge de Melanie
Griffit és una secretària que s’ha tret un títol universitari estudiant en
horari nocturn després de treballar, i vol millorar, però com no és de l’elit
ni ha estudiat a les grans universitats la menystenen. Aquesta xica farà el que
siga, es passarà per alt les regles moral i/o ètiques per aconseguir el seu
objectiu, en un moment donat diu que una xica com ella –no ve d’una gran
universitat- si vol arribar lluny, no pot seguir les regles. Ací també troben
tot Nietzsche, voluntat de poder, l’egoisme, la manca de compassió, etc.
D’aquesta manera, mitjançant la cultura popular, la moral de l’aristocràcia
acabarà amerant el poble.
El neoliberalisme ha arrasat amb la compassió, posant al mercat
d’especulació productes que fins als ’90 -de la mà, no cal dir-ho, de Golden
Sachs- s’havien mantingut fora, com el blat i els aliments, provocant moltes
morts per fam, com a principis de la present dècada. També els desnonaments, l'augment de xiquets que
pateixen fam, la gent que mor per no tenir garantida energia per escalfar-se,
etc. Tot això és la manca de compassió enfront del feble, al desemparat o a
l'home vulgar. La impassibilitat de la resta de gent marca fins quin punt la
moral “de l’esclau” ha deixat pas a la moral neoliberal. L'absència de
compassió, l’egoisme, l’ambició, el “greed is good”, estar per sobre de la moral
de “l’aristocràcia”, etc. Tot això és Nietzsche. I tot això s’ha acabat
imposant.
Un altre element fonamental del pensament neoliberal, i que tant cloquegen
les ments més lúcides del neoliberalisme, és la meritocràcia. La meritocràcia,
un bulo que s’han tret i el vesteixen de dogma, no és més que una forma de
mantenir una elit, una aristocràcia, de garbejar i justificar a aquells que
pertanyen a una classe superior enfront d’aquells que són “esclaus”, i què per tant tenen dret a una moral superior. Per si
fóra poc, no només fins ahí arriba la voluntat de poder. El transhumanisme, la
genètica, la transgenètica, la intel·ligència artificial, etc., ahí, a la
recerca del superhome, un home que millore l’actual, no sols físicament, també,
i sobretot, un home immoralista.
Sé que hi ha moltíssimes interpretacions del pensament de Nietzsche, jo no
les he llegit totes, he llegit algunes poquetes, i tampoc he llegit tota l'obra de Nietzsche encara que sí la major part, que m’han arrossegat a
llegir/rellegir-lo, i aquesta vegada ho he vist clar: Nietzsche està més el
fonament del neoliberalisme que en el del nazionalsocialisme. Em deixe molts caps solts, em deixe moltes més
idees, em deixe per aprofundir més en alguns aspectes... Tal vegada a altres
posts. Un post no dóna per tant, i aquest ja és massa llarg, tal vegada, en el
futur, reprenem alguns aspectes, o no. Això no obstant, la idea bàsica ja està,
qui vulga aprofundir... llibres hi ha.
He passat el cap de setmana a Barcelona. He anat
perquè tenia entrades per al Palau de la Música i per retrobar-me amb amistats
de per allà. Feia uns mesos que no hi estava però ara, per canviar la dinàmica,
he decidit contar-vos-ho. Seré breu.
Primer: En tots els llocs on he preguntat alguna
cosa, m’han contestat en castellà. A l’estació de tren, al metro, a l’hotel,
als restaurants i cafeteries i, finalment, als bars i forns de pa. En tots
excepte en un estanc, un celler i al Palau de la Música. Els he pogut entendre
perquè tinc la sort de ser plurilingüe.
Segon: De cada cinquanta persones que he escoltat
quan trepitjava el centre, dos o tres parlaven català. La resta,
majoritàriament anglés (els més joves) i castellà (els més majors); hi he
escoltat algun que altre rus, uns quants francesos i un bon grapat d’italians.
Tercer: M’he sentit com a Nàpols. La gent vestix
realment malament, i he de dir que de tot allò que he vist i he sentit, la
manera de vestir-se de la gent ha estat la cosa més preocupant. L’ús de les
distintes tonalitats del negre, mal combinades i amb roba de qualitat realment
dolenta, ha estat molt colpidora, tot i que la tendència la vaig observar fa un
parell d’anys a Nàpols i pensava que no hi arribaria mai o, si més no, que no
ho faria amb la força amb que ho fa.
Quart: De campanya electoral, res de res. Si no
pares molta atenció, no t’adones que hi haurà eleccions en pocs dies. Tot i que
quan t’allunyes de la zona guiri hi
pots trobar banderes a les finestres i als balcons, la ciutat que passeges és
totalment aliena a qualsevol tipus de missatge, tret d’alguns panells al metro
o a alguna cantonada.
Cinqué: El centre de la ciutat fa llàstima. La
ciutat que es visita no és un lloc per viure, i això es nota. Despatxos de
companyies internacionals i bancs, tendes de roba i electrònica que pots trobar
en qualsevol centre comercial, restaurants de franquícies, hotels i apartaments
són la majoria de les ocupacions dels espais; la resta, molt més local i
peculiar, es troba a les foranes.
Sisé: Hi havia molta gent estrangera demanant i
dormint pels carrers. Gent gitada per qualsevol lloc acompanyada de gossos ben
nodrits que quasi ni s’esforça a demanar diners per sobreviure. En totes les
ciutats costaneres del sud també ha augmentat el nombre de persones que ho fan,
segurament a causa del bon clima, si ens comparem amb el nord i el centre
d’Europa.
Seté: He dit que seria breu i, per tant, no
continuaré. Sevilla tiene un color
especial!
Sembla que l’escena
política és últimanent confusa a nivell europeu. Allò de la dreta conservadora
i l’esquerra progresista sembla ja no tindre major acceptació. Històricament
l’esquerra optaba per un universalisme transversal, el seu món no eren els països
sinó les classes socials mentre que la dreta abogava per unes nacions fortes
que sovint acabaven enfrontades entre elles de manera dramàtica. Les dues
darreres Guerres Mondials del passat segle XX exemplifiquen bé això. Acabades
aquestes, seguia havent una polarització entre un bloc d’esquerres representat
per la URSS i el món capitalista capitanejat pels Estats Units d’Amèrica.
Després de la implosió de la URSS i una volta comprovat que el sistema no era
en la pràctica democràtic calien noves vies i vet ací que comença a arribar
gent nova que diu que refundarà tot: per exemple la famosa Tercera Via de Tony
Blair per a les esquerres o quan Sarkozy parlava d’un nou model capitalista
però amb impronta francesa, val a dir, il·lustrada...
Com dirien els americans, “is hard to kill the beast”
i els prejudicis prevaleixen per sobre tot allò que els vol substituir. Els
soviètics no van ser mai demòcrates perquè eren una extensió del tsarisme que
tampoc ho fou. En quant a Sarkozy, no va ser mai popular sinó que representava
a la dreta més rància, bevent cognac o xampany francès però estrictament
elitista. La victòria de Macron ha, però, descontrolat a tots. Aquell jovenet
amb aspecte intrascendent ha aconseguit imposar-se a partits i líders
acreditats en tan sols una legislatura i reclamant més Europa front a una dreta
que de cada volta és més nacionalista i una esquerra desdibuixada i que no
acaba de trobar un camí propi en les darreres dècades.
Macron parla de llistes
electorals transnacionals i se’n refot de a qui pertanyen les grans
corporacions. Per exemplificar-ho, gran part de la classe política i econòmica
francesa estava horroritzada per la compra per part de l’alemanya SIEMENS de la
molt francesa ALSTOM, especialitzada, com ara en la construcció del molt
emblemàtics trens TGV, els trens d’alta velocitat equivalents de l’AVE
espanyol. No li preocupa doncs, que la companyia siga alemanya o francesa sinó
eficient. En principi sembla bé.
El nou president
francès creu que ha acabat la època dels pares fundadors de la Unió Europea car
la van fer a esquenes dels seus pobles. Eren una mena de monarques il·lustrats
actuant per un bé suprem, la integració europea, per damunt d’uns pobles
altament nacionalitzats i alguns fins i tot directament nazis... La Segona Guerra
Mundial apenes havia acabat. Ara, segons Macron, cal més Europa i menys estats,
cal començar a pensar globalment. Ara bé, estan els diversos pobles madurs com
a per creure-s’ho?
Mentre se seguisca
votant en clau nacional mai podrà haver una Europa unida i forta i allò que ara
mateix més creix és una dreta nacionalista que explota les grans nostàlgies de
les grandeses perdudes. La gent té por i es refugia en allò conegut.
Acabarà Macron com
Blair o Sarkozy, un simple teoritzador més sepultat pel pes de la Història?
Sembla molt probable.
Oigo
voces dentro de mi cabeza que me hablan y me dicen cosas y yo no quiero oír las
voces porque no me gusta oír voces cuando estoy solo y las voces no me dejan
estar solo porque siempre me están hablando y con las voces no estoy nunca solo.
Las
voces me hablan y yo no contesto cuando me hablan porque quiero pensar lo que
debo decir a las voces, pero para pensar quiero estar solo y no con las voces
que hablan, pero si estoy con ellas no estoy solo y no pienso y no hablo con
ellas cuando estoy solo.
La
voces me dicen doctrina y yo quiero pensar pero la doctrina no me deja pensar
porque las voces me hablan de doctrina y la doctrina no es buena porque las
voces no son buenas porque no me dejan pensar cuando estoy solo y yo no puedo
estar solo cuando están las voces que hablan doctrinas.
Pongo
la televisión para no oír voces y pongo la radio para no oír voces pero las
voces me dicen doctrina y yo oigo doctrina con voces y las voces salen de la
tele y de la radio hablando doctrina, también. Las voces son doctrina y la
doctrina que hablan las voces son doctrina de voces y la tele es doctrina y la
radio es doctrina.
La
escuela es doctrina porque oigo voces cuando estoy en clase y cuando estudio
porque solo hablan las voces que dicen doctrina y no puedo saber lo que pone en
el libro porque oigo voces y oigo doctrina que no me deja estar solo sin la
doctrina de las voces que hablan y la escuela es doctrina porque no hay ruido y
solo hay voces que hablan en el libro en mi cabeza.
La política és
una tasca vocacional que aporta molta satisfacció a qui s’hi dedica. La feina
ben feta es reflectix en la millora de la qualitat de vida de la ciutadania. El
polític és una persona que es desviu perquè la societat prospere i, a més, ho
fa de manera desinteressada. Mai no es podrà pagar amb diners la tasca que
realitza un polític i, si és paga, segur que no s’ajusta a l’esforç i la
dedicació: sempre quedarà curta la quantitat que s’hi abone.
Però, a estes
personalitats tan altruistes se’ls demana molt més que a qualsevol dels
mortals, com, per exemple, que demostren el seu compromís explícit amb algun
dels aparells legals. Quan s’exercix un càrrec, es jura o es promet l’acatament
de la Constitución, o dels estatuts d’autonomia vinculats, així com la defensa
dels seus principis –i cal recordar que la Carta Magna té 169 articles!—, tot i
que hi ha gent que hi afegix la Bíblia... En alguns llocs, a més d’això, s’ha
hagut de dir, de manera clara, que es defugiran algunes conductes o, fins i
tot, s’ha hagut de demanar perdó per actes realitzats per alguna o algunes
persones vinculades al partit. Resulta curiós perquè, si no s’acaten els
requeriments assenyalats, et poden il·legalitzar i, per tant, es pot perdre la
possibilitat de presentar-se a unes eleccions per poder fer un món millor.
Una volta que el
poble ha votat i s’ha constituït la cambra de beneïts representants, hi ha la
moda de dir que una majoria silenciosa s’oposa a una determinada conducta, o
acció. Eixa majoria silenciosa se suposa que és la quantitat de gent que no ha
donat el suport explícit a una qüestió concreta. Per tant, la doble vara de
mesurar està servida ja que s’ha de fer explícita, de forma verbal –«i el verb
es va fer carn» (Joan 1:14)—, una adhesió perquè sinó es pot caure en desgràcia.
Però, a més, tots aquells que no han fet explícita una expressió concreta estan
adherint-se a la contraria! Qui no diu que no està dient que sí però, en altres
casos, qui no ha dit que sí, està dient que no. Ara bé, quan no et deixen dir
res de manera directa i clara, allò que passa és que els bondadosos polítics interpreten
què en penses.
I en el cas que
la proclamació passe des de les cambres de representants a la ciutadania, què
s’ha de dir? Perquè el Partit Popular va demanar als seus simpatitzants que, si
estaven d’acord en la defensa de la unitat d’España, havien de traure una
bandera al balcó. Ara que este partit que està competint amb Ciudadanos per
l’hegemonia pàtria i inquisitorial ha perdut la partida clamorosament perquè,
de cada mil habitatges, hi ha dos, o tres, que l’han treta; per tant, la
majoria silenciosa que ha parlat –perquè ara ja ho pot fer, sense por— està en
contra de la unitat d’España. I punt!
Coses que
sorprenen, coses que alteren, coses que enerven, i, entre elles, l’ús que es fa
de paraules entre les quals es troba la del títol.
La RAE diu:
doctrina
Del lat. doctrīna.
1. f. Enseñanza que se da para instrucción de alguien.
2. f. Norma científica, paradigma.
3. f. Conjunto de ideas u opiniones religiosas, filosóficas, políticas, etc.,sustentadas por una persona o grupo. Doctrina cristiana, tomista, socialista.
4. f. Transmisión de la doctrina cristiana en la catequesis. Los niños van a ladoctrina.
5. f. Plática dirigida al pueblo, explicándole la doctrina cristiana.
6. f. p.
us. Grupo de personas que salía con los predicadores por las calles hasta
el lugar en que se había de hacer la plática. Por esta calle pasa la doctrina.
7. f. En América, distrito eclesiástico servido por un sacerdote expresamentenombrado para adoctrinar a la población indígena.
8. f. En América, pueblo de indios recién convertidos, cuando todavía no se había
establecido en él parroquialidad o curato.
adoctrinar
1. tr. Inculcar a alguien determinadas ideas o creencias.
Fer classe, per tant,
i segons la RAE, és adoctrinar. Altra cosa és que hi ha qui pensa que la
paraula té altres connotacions, i segurament ho pensa perquè les fa servir, o
les ha fetes servir en el seu temps. La relació de la doctrina amb la religió,
no obstant, és evident perquè el lector (o la lectora) segur que ha associat ràpidament
els termes. I és per això que, quan hi ha gent que diu que no s’ha d’adoctrinar
a les escoles, he de dir que hi estic totalment d’acord. Per tant, no entenc
perquè, quan passege per qualsevol ciutat, el 98% dels centres concertats tenen
noms de sants, beats, verges o cristos.
Resulta curiós però el
nas em diu que, en la gran majoria dels centres de referència, hi ha
ensenyament religiós, o siga, doctrina. Estic totalment d’acord amb eliminar de
l’ensenyament escolar totes les matèries que s’aparten de la causalitat
racional. No entenc com l’alumnat pot estar rebent una classe de Física o
d’Història i, de seguit, altra de religió sense que ningú es queixe, ni tan
sols els pares i les mares que observen de manera crítica els continguts dels
llibres de text i que opinen que el mal que es pot fer a un infant tan jove i
tendre és irreparable. A més, això de l’Escolàstica ja fa més de 600 anys que
ha passat, o allò que pot ocórrer és que encara romanga a la ment d’alguns
progenitors o tutors, o polítics!
Aquests darrers dies he llegit per les xarxes socials
algunes coses que han acabat de donar forma a aquesta reflexió. En primer lloc,
una espècie de malestar per part d'alguns valencianistes perquè Pablo Iglesias
no va incloure als valencians entre les nacions de l'Estat; per altra banda, la
celebració de l'Aplec del Castell Dénia i les converses que s'han derivat al
comentar-se per les xarxes. Sembla que no hi ha lligam, cert? Doncs, per a les
idees, arran de les darreres lectures, que van rondant-me pel cap, hi ha. Vos
ho explique.
Pablo Iglesias té raó. Els valencians no som res. I ho
dic en sentit sartrenià, que és l'enfocament que empraré en aquest post, però en compte de dirigit
a l'home, a l'ésser humà, dirigit al poble valencia com a subjecte. Els valencians no som res –torne a
repetir-, perquè estem a un present que és el buit, el no-res, el no-ser. A més
a més, els valencians com a poble, vivim mirant al passat; i el passat, si
bé és el que ens ha portat ací, no és el que som, sinó el que érem, és una cosa
acabada, immodificable, fossilitzada, una cosa perduda i irrecuperable. El
llibre de Vicent Baydal "Els valencians, des de quan són valencians?"
no ens diu res del que som els valencians, sinó del que eren els valencians al
s. XIV, i és més, del s. XXI no diu res –a més a més, que no diu què era "ser
valencià" al s. XIV-. També tenen poc valor les commemoracions, recordatoris, o com
es vulga dir, referides a la Guerra de Successió i als Decrets de Nova Planta,
no tornarem mai a l'època d'Els Furs, ni seria bo tornar-hi. Ni les apel·lacions
a la Guerra Civil, ni a la Transició, o a qualsevol altre passat mític,
mitificat o mitificable.
Conéixer el passat ens pot ajudar a comprendre què
som, d'on venim, com hem arribat fins ací, quins avatars hem passat com a
poble, etc., però no determina, ni ha de determinar, res de l'avenir. Perquè el
fet essencial és el que volem ser. El que volem ser és com ens projectem cap al
futur com a poble. Dins de les opcions que tenim per escollir, amb exercici de
la llibertat, ens projectem cap al futur. Eixe projectar-se cap al futur, és el
que definirà qui som.
Els valencians no tenim com a poble cap projecció cap
al futur, no hi ha cap projecte cap al futur. L'únic projecte cap al futur –no entrarem a discutir hui si estava encertat o no- és el que va
desenvolupar Fuster. Fuster va comprendre quina era la realitat, va mirar al
passat, i va projectar al País Valencià cap al futur. Aquest projectar-se passava per ser un projecte
comú amb la resta de pobles, que ho direm amb llenguatge que empra Baydal,
amb els quals la majoria dels habitants del país compartim origen ètnic-cultural.
Era un País Valencià que es projectava dins d'uns Països Catalans projectats cap al futur.
Si assumim la divisió per terços que fan alguns
sociòlegs –terç conservador, terç reaccionari i terç revolucionari-, el terç
revolucionari –o com diria García-Trevijano, el terç laocràtic- va assumir el projecte de Fuster als anys 60 i 70, la qual cosa va forçar a les forces
reaccionaris, conservadores i a l'Estat Español a tancar files, per a esclafar amb
el projecte fusterià. Abans que les forces nacional-espanyoles tancaren files
davant el procés independentista català, Fuster ja havia obligat a aquest "cierre
de filas" durant la II Restauració Borbònica. Totes les forces espanyoles,
des de l'Alianza Popular amb els elements més reaccionaris del país, UCD amb el catedràtic de Dret mercantil assassinat
per ETA als '90, Manuel Broseta, i el P$x€ amb Ernest Lluch –un català-, es van
mobilitzar per a alçar el primer gran dic de contenció contra un projecte -parit pel fill d'un carlista- valencià que li feia escac a l'Estat i al nacionalisme
imperialista castellà.
Des d'aleshores no hi ha hagut cap projecte de país que el projectara cap al futur.
La Batalla de València, on el projecte fusterià va ser aniquilat, va portar a
la Comunidad Valenciana, i la Comunidad Valenciana és el no-res. El fet de
dissoldre's dins del present, un present que és España i on la Comunidad
Valencia es deixa arrossegar amb més o menys ganes, amb indolència sempre, i on
la màxima ocurrència ha estat posar la clàusula Camps com a projecte de futur
al darrer Estatut d'Autonomia de la Comunitat, és la desaparació del ser del poble valencià; és el no-ser poble; és el poble mut: el silenci del poble i el que no hi haja cap veu de poble per assumir.
No hi cap projecte ideològic –l'últim projecte
identitari, que és del 2016, es queda en el 1360- ni polític –ni tan sols Compromís
té un projecte de país- ni el terç revolucionari o laocràctic està mobilitzat
sota un projecte comú que projecte el país cap al futur. Mirar a la història, mirar al passat, i veure que forem aleshores, ens converteix en un fòssil, com un os de dinosaure, que ja no té
vida i que resta com allò que va ser i no és; com un no-res de pedra.
A la mitologia,
tant fa d’on siga, hi ha hagut els déus i els humans. Les relacions entre
ambdós no sempre han estat ben enteses ja que els primers es movien per un
àmbit en què no hi havia el temps. L’eternitat, però, comportava d’altres
facetes, i no totes divertides ni agradables, com, per exemple, l’avorriment. I
per evitar-lo, les divinitats feien tot allò que podien: enganys, guerres,
sexe, festes, sacrificis... Els segons, els humans, vivien en el món temporal i
tenien altres preocupacions, tot i que, si fem servir el platonisme plotínic,
hi intuïen la vida dels seus superiors i la intentaven imitar.
Entre déus i
humans hi havia els semidéus, fruits de tantes i tantes expedicions divines
recercant l’amor més passional entre els humans. El resultat dels encontres
íntims entre les divinitats i la humanitat va ser algun que altre semidéu:
Ulisses, Hèracles, Heràclit... i fins i tot el mateix Jesús! Però els herois
mig divinitzats posseïen atributs humans barrejats amb poders inhumans, o
divins (força descomunal, saviesa excepcional, bellesa sense igual, i altres),
i vivien, ells sí, entre la resta de persones, tot i que tocats per la mà
divina.
Els semidéus són
la base de la creació de les grans civilitzacions del món i pertanyen a l’àmbit
de la mitologia, de la literatura o del subconscient col·lectiu. Ara bé, si el
naixement d’una nova civilització requerix d’elements mutants que li aporten la
vessant mística inherent als pobles escollits, com expliquem la força que
prenen els EEUU de després de la II Guerra Mundial? La nació escollida, tocada
per la mà d’un(s) estrany(s) déu(s) va crear la seua pròpia mitologia
semiracional per sustentar els semidéus: els herois dels còmics!
Malauradament,
no tots han acabat d’entendre la gràcia del projecte il·lustrat –per això de
les il·lustracions— i han vist els personatges com a simples entreteniments,
mentre que la seua gran aportació ha estat la de canviar l’ordre mundial, ja
que, des que el món és món, hi ha hagut elements amb característiques
excepcionals. La radioactivitat, un experiment secret o una prova militar
errada han estat els detonants del nou model nord-americà, tot i que encara hi
roman alguna que altra divinitat de les de tota la vida. Jo, però, trobe a faltar
l’avorriment etern, ja sabeu...
