LA MULTIGENERACIÓ DEL SOFÀ

Si la intenció és la de paralitzar l’activitat d’una casa, no hi ha res més senzill que comprar un sofà. Esta afirmació és tan certa com la necessitat que hi ha de posar noms que intenten englobar i definir generacions senceres, com deien abans a la generació X, a la dels millennials que succeïx l’anterior i com anomenaran les altres posteriors a les actuals. Realment, totes cabrien en la multigeneració del sofà.

Aristòtil era un gran filòsof perquè explicava allò que percebia, de manera entenedora i racional. La seua línia de pensament és vàlida per superada que estiga perquè es basa en l’argumentació sobre els fenòmens que qualsevol persona pot observar. Si traslladem esta manera d’explicar les coses a l’àmbit purament científic, està clar que ha hi hagut moltes modificacions des d’aleshores, però les seues petjades romanen encara a la religió (transsubstanciació), a l’Escolàstica, que es pot incloure en l’apartat anterior, a l’Islam, que també s’hi pot incloure, i en la manera de pensar de la gent més mística, però...

Però, precisament, Aristòtil no tractava la religió: la seua mirada era més bé científica! I això significa que mentre la vida en general ha evolucionat, les creences no ho han fet: allò que en el seu dia era innovador, fa dos mil anys que no ho és, perquè la religió estava basada en la ciència, o en el pensament racional, com en vulgueu dir. Però, i la ciència? En què ha evolucionat?

El pensament científic, si més no, l’aristotèlic, com ja he escrit abans, era molt racional, basat en l’observació dels fenòmens naturals. Este home s’adonava que els elements de la natura tendien al repòs sempre que no se’ls aplicarà una força que els engegarà cap al moviment. Com sabem, ara ja no val tot açò perquè hi va aparéixer un home de nom Galileo que va capgirar la norma. Per a Galilei, tot estava en moviment excepte quan se li aplicava una força contraria que aturava esta tendència.

La multigeneració del sofà no ha arribat a adonar-se’n d’eixe canvi renaixentista atribuït a l’home de Pisa, ja que, en principi, la seua tendència ha estat la passivitat, reflectida perfectament en la imatge de l’element que la titlla. En el cas d’acceptar el posterior canvi cap al moviment, aquell que es va produir cap al segle XVI, sembla que encara no hi ha hagut una força superior a l’anterior que haja aconseguit fer-lo alçar.

Salvador Sendra

ALGUNA FARSA RELIGIOSA

Una volta, fent un màster d’eixos que es diuen internacionals, hi havia un parell de marroquins, dos xiques brasileres, un altre parell d’ucraïneses, un veneçolà i altres que ara no recorde. Els únics alumnes que em van cridar l’atenció van ser els dos marroquins perquè em feia la impressió que anteposaven la seua religió a qualsevol altra cosa i els pedregueros, que sempre van en quadrilleta. De fet, els musulmans, en algunes ocasions intentaven inculcar-me alguns aspectes de la seua moralitat, diguem-ne especial. 

 

La interacció entre estos alumnes i les xiques era distant, tot i que s’havien de relacionar per eixes coses que té el sistema educatiu. Eixíem a dinar i, clar, ells no podien vindre perquè podia haver-hi porc. Anàvem a prendre un vi o una cervesa i, clar, ells no poden vindre perquè totes les nostres relacions giren al voltant de l’alcohol. Supose que deu ser difícil relacionar-se amb els ateus, tot i que eixa manca de creença era, precisament, l’element que unia la resta de l’alumnat: xics i xiques, o siga, persones, que vivien als afores dels dogmes, tot i que, de portes cap endins, en tingueren. Ucraïneses, brasileres, veneçolans i pedregueros –estos últims, amb una mica de recel—tenien en comú que deixaven les creences a casa, o al temple. 

I escric açò perquè tinc una amiga que està fent un curs d’anglés a Anglaterra on hi ha gent de tot arreu, i algun que altre de l’Aràbia Saudita. Ella és xica i ells són xics; ella és atea i ells són religiosos; ella ensenya els cabells... Deu ser difícil per a un mascle criat a l’Aràbia admetre que una dona ensenye els cabells, les cuixes o que conduïsca. Però els garants de la moral supose que ho veuen des de la perspectiva que es tracta d’unes pobres desgraciades, o d’infidels i, per tant, patixen carències. Em deien que algun d’eixos hòmens pensa dur la seua esposa d’ací a uns mesos perquè vol quedar-se una temporadeta al Regne Unit, formant-se.

La relació d’estos estudiants amb les alumnes, és la mateixa que si estigueren a l’Aràbia? Evidentment, no! A l’Aràbia no podrien estar en la mateixa classe perquè si les xiques es trauen els guants per escriure, podrien provocar en els xics pensaments indeguts; lascius. Tampoc podrien parlar amb elles al pati, ni a la cafeteria, perquè eixes dones podrien tindre marit, germà, pare o nóvio, o siga, propietari, i es podria incomodar d’assabentar-se’n. Però a Anglaterra sí que ho fan: allà donde fueres haz lo que vieres, diuen els castellans, tan respectuosos sempre amb els costums i els idiomes aliens.

Si se’ls aplica esta màxima, als aràbics, quan arriben les seues dones, estes podran anar vestides amb pantalons, o ensenyar les cuixes i els cabells, supose; i conduir. Si s’admet que no ho fan a l’Aràbia és perquè encara hi ha això que anomenen determinisme geogràfic... La fe, per tant, també hi estaria relacionada, amb l’àmbit geogràfic i, per tant, deixaria de ser una vertadera religió per convertir-se en una llei. D’altra banda, si ells es relacionen de manera diferent a l’Aràbia que a l’Anglaterra, significa que són més legalistes que religiosos, de la mateixa manera que passaria si diferenciaren entre els àmbits públic i privat. Per tant, si la creença marca la manera de viure, esta ha de estar per damunt de tot i de tots, com van entendre els companys marroquins, que podien mantenir una vida religiosa de manera «natural» per tractar-se d’una lectura de l’Alcorà diferent a la saudita, molt més rigorosa i impossible de realitzar fora de l’Aràbia.

Salvador Sendra

EL MODEL D’EDUCACIÓ

No sempre s’analitzen les fonts a l’hora d’escriure, cosa que, com a hàbit, s’hauria de fer sovint. Jo sóc el primer que em passe esta pràctica per on esteu pensant ara però, en algun cas concret, com este mateix, sí que ho he fet. A més que, per escriure sobre educació, s’ha de saber què es diu perquè hi ha un exèrcit de pedagogs, mestres i altres elements tècnics de l’administració, o de col·lectius vinculats a la docència, que en saben molt perquè han aprovat una oposició amb un temari molt modern, o perquè han fet un curset interessantíssim sobre mètodes d’aprenentatge. El problema de tot açò és que ni saben d’on ve la música, ni qui la toca però, a més, ballen salsa quan la música que s’escolta és la d’un tango.

Per tractar-se d’un cas excepcional –m’estic referint al meu— intentaré exposar el tema des de la perspectiva del llibre de referència, el de Jacques Delors, titulat L’éducation : un trésor est caché dedans. I ho faig perquè tinc entès que este és el text de referència per explicar la deriva liberal de l’educació en els darrers anys. Els arguments sobre com es pot buidar de contingut qualsevol assignatura de lletres fins deixar-la en l’esquelet s’entreveuen ben aviat, ja que allò que vertaderament es remarca en tot el llibre és l’individu, la llibertat i la convivència: l’individu creant individualisme, la llibertat quant al liberalisme i la convivència referint-se a les creences: apprendre à conaitre, apprendre à faire, apprendre à vivre ensemble et apprendre à être. Per tant, perdoneu però jo no hi combregue.

Altra part vertaderament interessant és l’ús que s’hi fa de l’estadística, aplicada per tot arreu i molt lligada a l’economia, que és el vertader element que lliga tot el text. Curiosament, crida l’atenció la defensa que fa Delors de l’utilitarisme, primerament vinculat a l’ADN anglosaxó, ja que es tracta d’un ciutadà francés. Utilitarisme, liberalisme... creieu que es podria aplicar tot açò al resultat de les darreres eleccions franceses? Ara que els anglesos abandonen la UE, ens hauríem de plantejar el posicionament dels nostres veïns del nord... No obstant això, quan lliges el text sense entrar a la seua anàlisi, ràpidament hi estàs d’acord, fins que t’adones que l’ús que es fa de les grans paraules és del tot irrellevant, per buit de contingut i perquè el mateix autor no se’l creu.

Però, allò que m’ha deixat del tot bocabadat ha estat l’encapçalament, on apareix la UNESCO com a institució que s’encarrega de la seua publicació. L’éducation pour de vingt et unième siècle, ni més ni menys! I pense que es deu al seguit d’exemples sobre publicacions fetes per este organisme que hi ha al seu interior i que es fan servir com a base per a la posterior, o anterior, argumentació. Per exemple, es fa servir una experiència hongaresa vinculada a la participació democràtica a les escoles, amb data de 1995, o siga, de fa més de vint anys. Jo, com a bon demagog –i cal tindre en compte la importància d’estos elements en el pes de la democràcia en la història— i estadista, vull analitzar el seu resultat en l’actualitat: la democràcia a Hongria està ofegada i realment qüestionada just quan els infants educats en eixa pràctica tan aplaudida per la UNESCO han pogut votar; i ho podeu comprovar vosaltres mateix!

Finalment, i per acabar, crec que el text de Delors no haguera passat un sedàs crític, per grans que tinguera els forats, si no haguera estat per eixa intenció que es troba implícita en el seu contingut.

Salvador Sendra

LLIBERTAT I APARELLS ELECTRÒNICS

Curs d’estiu sobre educació plurilingüe: no entre en els detalls de les jornades, tot i que es veuen dos clares posicions filosòfiques: la platònica (la dels ponents) i l’aristotèlica (la de l’auditori). Però, allò important és que vaig passar prou calor travessant València, cada dia, perquè, vulguem o no, es tracta d’una ciutat provinciana.

A partir d’esta observació, em crida l’atenció que l’autobús, en el millor dels casos, tarda el mateix temps que un vianant per arribar fins a l’estació del Nord. Jo preferisc anar passejant perquè este és el poc exercici que faig al llarg del dia. Altra gent preferix agarrar l’autobús i pujar a la quarta planta amb l’ascensor perquè supose que  no vol arribar cansada al gimnàs, ja que no es pot observar cap guany quant a temps i el preu és insignificant.

Al meu costa hi ha un seguit de gent amb un coeficient intel·lectual superior a la resta, cosa evident perquè des de la posició on em trobe és des d’on s’observa tota la pantalla, i ja se sap la importància que actualment tenen les projeccions a les classes, i més quan s’ha de parlar més de trenta-cinc minuts. Des dels altres llocs, no es podia apreciar la pantalla correctament i la gent l’alçava i es movia per poder observar-la.

L’última professora, molt moderna i que parlava moltes llengües, ens va presentar una aplicació per al mòbil en què es podia fer algunes coses, supose que molt importants, però que no recorde perquè em va pillar en eixos moments de desconnexió. Però, i ací és on ve la sorpresa, dos de les cinc persones que em voltaven no tenien telèfon. Em vaig emocionar tant que els vaig demanar de fer-m’hi una foto. Semblaven persones felices i amb gana de beure i menjar, a més d’intel·ligents, per la posició on estaven ubicades.

Em crida l’atenció que hi haja gent que visca sense telèfon mòbil; i ja no dic res dels smartphones. La llibertat deu ser semblant a això, i l’autonomia. De l’altra manera, sempre estem sotmesos al control i a la vigilància, tant en els moviments com en les recerques o l’ús dels aparells. A voltes voldria ser menys curiós i, per extensió, guanyar llibertat llançant el telèfon a la teulada del veí, com va fer el meu oncle.

Salvador Sendra

Decret de plurilingüisme: Ballant la música del PP.

No deixa de ser curiós com en gairebé tots els aspectes de la política, la dreta acaba imposant el seu discurs, o com diria Lakoff, acaba imposant el seu marc. Lakoff ho analitza prou bé en el seu llibre No penses en un elefant. Ara, no acabe de veure clar la transposició que fa Lakoff dels models de pare estricte i de pare protector (nurturant parent model). Sovint pense que és una simplificació massa evident com a metàfora, i la transposició que fa a la política un tant forçada.

El que sí que és cert és que la dreta acaba imposant els discursos amb una facilitat esbalaïdora. Ho fan fàcil. Amb missatges directes, establint un marc del qual, sovint, les esquerres no saben com eixir o com donar-li la volta. No importa el que els passe a ells. No importa els escandols en els que puguen estar enfangats. Sempre trobaran una eixida fàcil i sense embrutar-se massa. I quan ataquen, ho fan on fan mal. Atac directe al cor o al fetge. Les esquerres sempre van al darrere i amb la llegua fora.

És clar, no importa qui té raó. Tenir raó en política no significa res. Perquè importa el missatge i com més curt siga millor. Entenedor, senzill, directe i que vaja a valors "sagrats". A ser possible que tot el missatge tinga cabuda en un titular o que ocupe 20 segons en un telediari. No cal més. Mentre la dreta ho aconsegueix amb facilitat, les esquerres sempre s'encaboten en un argumentari que sovint ni cap a un titular ni a 20 segons d'un telediari. I més, sovint són a la defensiva. Tractant de justificar que no s'estan atacant els valors "sagrats" –com diria Lakoff, pensant en els elefants-. És clar, en eixe moment, el discurs, el marc, ja l'ha imposat la dreta.

Tot això ho veig clarament amb el que està passant amb el Decret de plurilingüisme. És un bon Decret, és sensat, té l'aval de la majoria de centres que han demanat el nivell més alt i, finalment però no menys important, el Ministerio de Educación el va donar per bo en acceptar els aclariments de la Conselleria. Malgrat tot, el PP ha trobat l'ocasió d'encetar una guerra. I amb tot el que acabem de dir, ¿com pot ser que vagen guanyant-la? Senzillament, perquè han sabut imposar el seu discurs, el seu marc.

Llibertat. Eixa és la paraula màgica. La llibertat dels pares a elegir la llengua dels seus fills. Fixeu-vos com en eixe enunciat es reuneixen tots els requisits per imposar el marc. A la nostra societat no hi ha res més "sagrat" que la Llibertat. La llibertat és la màxima aspiració de l'individu com a tal, però també com societat en conjunt. A més a més, és un significant buit, perquè es defineix en negatiu. Si preguntes a qualsevol persona què és la Llibertat el més normal és que la definisca en negatiu, és a dir, es defineix pel que no és llibertat, o en referència a l'absència d'obstacles. Fins i tot, els pensadors liberals, especialment Issaiah Berlin, creuen que la llibertat només es pot definir com a negativa. Mentre que la llibertat positiva, sempre és més difícil d'explicar, incloent-hi en l'àmbit acadèmic.

Una vegada tenim aquests elements, i vist que el primer intent de frenar el Decret, mitjançant el Ministerio de Educación, va fracassar, havien d'inventar alguna cosa per atacar-lo. Aquesta vegada, l'opció era obrir un front als jutjats. Posar un recurs Contenciós-administratiu. No importa el resultat, importa el rebombori. Vist que el Ministerio havia donat per bones les explicacions de Conselleria, dubte que des del PP algú pensara que la via contenciosa aconseguiria frenar el Decret. Però, era una victòria segura. Si els Tribunals els donen la raó, han guanyat defensat la Llibertat. Si els Tribunals no es donen la raó, són uns guerrers per la Llibertat. El nom del recurs els ve que ni fet a posta, contenciós-administratiu, que evoca una guerra contra el Govern catalanista-podemita al que s'ha venut el P$x€. I a més a més, el PP queda com l'únic que planta cara al catalanisme, com sempre ho han fet.

Si faltava alguna cosa, en el recurs, a la primera de canvi, el TSJ els dona raó i adopta una mesura cautelar. Una mesura cautelar no és res. Però, ho han sabut vendre com una gran victòria, com que tenen raó. Victòria que et proporciona titulars gratis, sense cap mena d'esforç: "El TSJ suspende el Decreto de plurilingüismo", titular més repetit. I ja té el PP el cercle virtuós per guanyar la guerra, passe el que passe: 1.- El PP defensa la llibertat dels pares; 2.- El PP va al contenciós, a la guerra, per la defensa de la Llibertat; 3.- Els Tribunals suspenen el Decret, donen la raó.

Ara, amb una habilitat brutal, reconec que a mi no se m'haguera ocorregut, demanen que s'execute la suspensió. Açò és, que no s'aplique el Decret. Un Decret que s'ha suspés s'executa no aplicant-se, si el Consell no l'ha aplicat, ja està executant la suspensió. És més, si l'aplicara, incorreria en un delicte de "quebrantament de condemna o mesura cautelar". Però ells insisteixen. No tenen prou en que no s'aplique. Reclamen el seu triomf. Absurde, ridícul, fins i tot estúpid des del punt de vista legal, sí. Però políticament suposa humiliar a l'adversari, un triomf buit de contingut, però potent mediàticament. Una medalla més en defensa de la Llibertat.

En tot aquest procés, el Consell i els partits d'esquerres, no han fet més que anar a bacs. Explicar que no s'ataca la Llibertat, és entrar en el discurs, en el marc, del PP i, a més a més, requereix més temps i paraules de les que caben en un titular i en 20 segons de notícies. Ja balles la música d'ells. Si tens la temptació d'explicar-ho des d'un punt de vista de Llibertat positiva, ja et pots perdre i de pas es perd la gent que escolta, en cas de que algú escolte o llegeisca tot el que dius. I en cas de que t'entenga. Batalla perduda. Encara que el Ministerio et done la raó.

Passe el que passe als Tribunals, no pots guanyar mai. Perquè si els Tribunals els donen la raó, el Decret serà legal, però no és moral, estàs atacant la Llibertat. A més a més, la desconfiança amb els jutges és gran. Si damunt els donen la raó en les mesures cautelar, ja vas a bacs altra vegada. Explica que les mesures cautelars no pressuposen una resolució sobre el fons de l'assumpte, explica que el Decret és legal, que al final guanyaràs, etc. Si damunt ataques els jutges ja estàs donant munició pequè t'ataquen si guanyares el contenciós. Altra vegada, ni tot això cap en un titular ni en 20 segons. I passa el mateix amb el tema de l'execució de la mesura cautelar. Impossible explicar-ho a la gent, i que t'entenga, en un titular o en 20 segons.

El PP ja no pot perdre aquesta guerra. Si no li donen la raó els Tribunals, ja ha guanyat: han lluitat fins al final per la Llibertat i han plantat cara als catalanistes. I si al final els Tribunals els donen la raó...

Òskar "Rabosa".

ELS EFECTES DE LA MÚSICA

Passe part de juliol fent viatges a València i, com a puntualització respecte als trasllats de la resta de l'any, he de dir que hi vaig amb transport públic. Hauria de dir que faig servir el tren però, després de l'experiència, només puc aportar que em desplace utilitzant diversos mitjans: primer amb tren però, quan este s'estropeja, puge a l'autobús i, quan la paciència s'esgota, amb taxi —no sé com funciona el Blablacar.

Aprofite el viatge amb tren per observar i analitzar el meu entorn més immediat. L'individualisme extrem que em caracteritza no em deixa interactuar amb res que vaja més enllà de l'educació. Per tant, poca cosa. I observar les persones m'ha fet observar-me a mi mateix com reflectit en un espill. L'experiència, però, ha estat realment gratificant, tot i els retards i els trencaments, perquè m'he adonat que sóc d'allò més normal, tot i la meua manca d'interacció.

Totes i tots estan pendents dels seus aparells mòbils, bé telèfons, bé tauletes, bé Ebooks. A més, hi ha una gran quantitat de gent que du els auriculars col·locats. Just a dos seients del meu costat hi havia este matí una xica que els duia posats i, enfront, a l'altre costat del corredor, un xic i altra xica més major. Esta segona, no l'he poguda observar com hauria volgut, però el xic, sí. La resta de gent estava barrejada: parelles parlant, algú dormint, però quasi tots, i totes, amb el mòbil a la mà. Però, i la música? Què escolten estes personetes?

La cosa que més m'ha cridat l'atenció, i per això escric l'observació adient, és l'ús que s'hi fa de la música com a element alienador. Ho diré sense por: jo pensava que escoltarien Shumann, Mahler o Bruckner però el soroll que m'arribava era del tot diferent; no tenia res a vore.

Un soroll agressiu, excitant, escoltat a un volum excessiu, repetitiu, se'n fuig dels auriculars de la senyoreta que repassa de manera compulsiva el seu telèfon mòbil, de la mateixa manera que fa el veí, a qui puc diagnosticar alguna que altra patologia seriosa que potser hauria de revisar. Quant a la xica del meu costat, he percebut alguns retocs sense més importància: els pits de silicona, les ungles llargues i postisses, pintades, les dels peus, també amb coloret, observables per l'ús de sandàlies amb un talonet llarg, i de pell bruna, o ben bruna. L'altra dona que no podia observar gaire m'ha semblat molt corrent; com anònima. Potser escoltava les notícies: qui sap.

Les conclusions que he extret d'este elaborat treball de camp són ben senzilles: a les xiques, la música forta i repetitiva els fa créixer els pits i les úngles, els acurta els vestits, els estira els talons i les bronzeja i estilitza. Als xics, però, els afecta de manera semblant però amb un cert desplaçament: els acurta les ungles, els fa créixer la panxa, els emblanquina la pell, els embruta les espardenyes i els allarga la barba.

Salvador Sendre Perelló.

El Rei del Mambo.

Un dels encerts més grans de Hegel va ser veure que allò que més desitja un esser humà és reconeixement. En la seua dialèctica amo i esclau ho va esposar. Ara bé, ell ho maximitza, amb un tot o res, el que de por de morir es retira de la confrontació i converteix en esclau, esclau que començarà la cultura, la Història, humanitzant-se i metre va deshumanitzant l’amo. Però la complexitat de les relacions, fa que la dialèctica amo esclau no ens done un quadre complert de com funciona el reconeixement en els ser humans. Òbviament, Hegel pretenia justificar l’ascens de la burgesia al poder, i per això va descriure d’aquesta forma.

No obstant això, va encertar en la recerca del reconeixement per part d’uns sobre els altres. Si el retrat de Hegel servirà per a la Historia, i si voleu diguem-ne la “gran Història”, i, potser, només ens serviria per a Europa, no serveix de la mateixa forma si obrim el microscopi a les relacions podem trobar que aquest relat de Hegel, encara que convenient pels seus objectius, aquest relat de la Història, resulta imprecís.

En primer lloc, l’amo no sempre té la necessitat de jugar-se-la a vida o mort amb l’esclau per aconseguir el desig de ser desitjat, el reconeixement, de l’esclau. L’amo el pot aconseguir per altres mitjans: com que l’amo i l’esclau no estan sols, sinó que des de l’origen ha hagut més persones presents, el pot aconseguir mitjançant lluites amb els tercers, o sent un gran caçador, o sent hàbil a l’hora de treballar la terra, o de cobrir carències dels altres. El lideratge no sempre és imposat per la submissió de l’altre per la força, molt sovint la submissió s’entrega de forma voluntària, per l’admiració de les gestes que desperta el líder.

En segon lloc, si obrim el microscopi prompte veiem una sèrie de relacions amo-esclau a menor escala, i que va relacionant-se i interconnectant-se com una xarxa. Aquesta xarxa és més complexa com més extensa és la societat. I les relacions de reconeixement són també complexes, i no sempre són verticals, molt sovint també ho són horitzontals, entre pars. També veiem que no totes les relacions són de poder, sinó que el reconeixement arriba per altres vies. Vies indirectes, on no cal imposar-se, ni jugar-se-la a ser el més valent, més fort, ni el que menys por té a la mort. Dins d’aquesta xarxa, tots acabem donant el nostre reconeixement a alguna altra persona, i desitgem tenir el reconeixement d’algun altre.

El a qui i el perquè se li done el reconeixement és una cosa que dependrà de la societat. Dels valors de cada societat en cada moment. La gent que més reconeixement obté, encarna els valors de la societat, l’esperit de la societat. El que hom fa per obtenir els reconeixement és allò que es marca en la societat com a valuós, com a desitjable, com expressió màxima del que és important en la societat. Cadascú, dins d’una societat estratificada, busca dins del seu lloc encarnar els ideals, per això busca allò que li donarà reconeixement, si més no entre pars.

Les expressions del reconeixement són “ell té...”, “ell guanya...”, “ell es...”. Qualsevol afirmació precedida per qualsevol d’aquest subjecte i verb ajuda a classificar a la persona i per ella mateixa li ofereix un reconeixement. Però de totes les expressions la que més ajuda i la que més defineix és “ell és...”. Perquè el “ell és...” indica alguna cosa substancial en el “ell...”. Aquestes expressions es senten quan hom ha obtés el reconeixement. Quan hom vol “impressionar”, ell mateix cerca el reconeixement amb els “jo tinc...”, “jo guanye...” o el “jo sóc...”.

Tots volem “tindre”, “guanyar” i “ser”. Tots volem d’una manera o altra tindre el reconeixement, “ser els reis del mambo” en alguna cosa. La qüestió és “en què”, “com”, “per què”, “per a què”... Perquè no hi cosa que done més a conèixer a una persona que veure a qui li dona el reconeixement i mitjançat quines coses vol ser reconegut.

Oskar “Rabosa”.

L'1 O NO IMPORTA A NINGÚ

Escolte el resum de premsa d'una ràdio de qualitat minvant i diuen que han fet una enquesta i que, entre les deu qüestions que importen els ciutadans, en l'última posició hi ha la consulta catalana sobre la independència. I mira que hi ha hagut matxaca per part d'uns i altres; i mira que ens ho volen fer empassar com si el món s'acabara; però no el Gobierno, ni el Govern, que van fent camí, l'un i l'altre, sinó que ens ho ha fet agre algun que altre mitjà de comunicació d'eixos que es diuen progresistas, com la ràdio de referència.

El Gobierno no es mou, com no s'ha mogut mai, i cal recordar 1898. El Govern va fent camí, com es va comprometre a les darreres eleccions; el Gobierno, també. Les persones normals es troben afectades per situacions més banals i directes, com poden ser les rebaixes de l'estiu, el tint dels cabells, la paga extra o la faena. Eixes coses vinculades a la identificació de l'individu envers el grup, ja se sap. Però, a més, he escoltat altra notícia en què una persona ―crec que es tractava d'un inspector dels Mossos d'Esquadra― es queixava de l'escassa implicació d'eixa generació que s'anomena millennials, titllada de malcriada i d'incapaç d'assolir responsabilitats. Les crítiques, però, no s'han fet esperar.

Tota l'estupidesa que envolta la generació del canvi de mil·lenni ―com diuen eixos que saben del tema― és possible que estiga nodrida pel desballestament de la família patriarcal, clàssica i estructurada, dic jo que diria Lacan... A més, si són ells qui agarren els telèfons quan es realitzen les enquestes, ja tenim els resultats explicats i analitzats sobre la reacció de l'opinió pública. Ara bé: què pot pensar una generació que passa prou de tot quan se'ls pregunta per allò que Lacan anomenava l'«autre Je»? Segurament, de tot allò referit a esta imatge externa d'allò que els envolta, els millennials pensaran en el gimnàs, la depil·lacció, els cabells o el bronzejat.

Les enquestes, com tants altres apartats de la vida, haurien d'adaptar-se a allò que interessa a les persones, i no a les coses que importen als polítics ―que casualment subscriuen això que acabe d'escriure―, als sociòlegs o als economistes. I quan açò no es dóna, les respostes són les que són, i creen un cert desencís entre els dirigents i els enquestadors.

Ara, per resumir, crec que s'haurien de realitzar estes consultes des d'altra perspectiva com, per exemple, preguntant a la ciutadania sobre el pentinat de Puigdemont, el coll pujat de Rufian, les arracades de Cospedal o els abdominals de Rivera i, partir d'aquí, extraure les conclusions vinculades a temes més generals, com per exemple, el procés d'independència.

Salvador Sendra

EL VIAGRA O EL TRIOMF DE LA RACIONALITAT

A voltes i revoltes amb les darreres resistències causades per l'exposició d'escultures de Miquel Navarro, i que no em podia traure del cap el malaurat amic Ferran Morell, l'única imatge que m'ha perseguit fina ara ha sigut la dels pals verticals. Ferran, i sense por a l'equívoc, apuntava la presència dels fals en la major part de l'obra de Navarro i, a més, deia que no concebia l'un sense els altres. A més, la lectura de Žižek no ajuda a desempalagar la tupida atmosfera que m'envolta, ja que, en un dels capítols que més m'han divertit del seu llibre En defensa de la intolerància, entra de ple en la crítica a la virilitat.

La imatge fàl·lica és masculina, en principi. Žižek, però, fent servir Lacan, la desvincula del sexe i la lliga al poder. Diu que Lacan deia que la castració que tant aterria el mascle freudià no era la pròpiament física, sinó la psíquica, vinculada al poder: ja sabeu: «Mi faloooo, mi tesorooooo!», amb referència a la vara de comandament. I clar, a tot açò, l'amic Joan Soler tampoc ajuda massa a oblidar el tema...

Doncs, això: el filòsof eslové entra en l'assumpte com un bou i no deixa reducte a la tranquil·litat del mascle, arraconant-lo en l'angle que formen les dos parets del fons de la cambra, folrades d'escuma perquè no s'espatle si, ofegat, intenta autolesionar-se. Diu que el Viagra és només una escapatòria fàcil i trista a esta situació, i no li falta raó! I ho recolza dient que el mascle, una volta que ha perdut el poder fàl·lic, a causa de l'emancipació de la dona, esdevé un simple objecte sexual amb una potència dopada per complaure-la intentant creure's que això que fa el reforça com a home. I, és clar, tota esta pressió afecta la seua manera de ser i de vore's, minvant, feble, servil.

A mi, de tota manera, m'agrada la visió que Žižek aporta sobre l'opinió d'Adorno ―qui, per suposat, no va conéixer la píndola blava―, per reduir l'únic vestigi al·leatori i espontani, que és l'erecció, a un acte meditat i lligat a la voluntat, cosa que, de veres, m'afecta en gran mesura. L'únic reducte masculí que s'escapava a la racionalitat i que es vinculava a tot allò dionisíac, que es va instal·lar en el camp de la música i de la poesia, ha estat desballestat per una píndola, la fórmula de la qual va ser descoberta de manera purament casual. Ni la Il·lustració ni la novel·la: una píndola, senyors! (i senyores).

Salvador Sendra

LA GRAN PLAGA DE L'ABSTINÈNCIA SEXUAL

La baixa natalitat del Japó preocupa les autoritats, com vaig poder comprovar en un article d'El Correo del 19 de setembre de 2016. Les xifres són realment curioses i, des del meu punt de vista, del tot còmiques, perquè, en el fons, centren el problema en l'absència total de sexe, si més no, de sexe entre parelles, o, per acabar d'arrodonir el tema, de sexe entre parelles mixtes: xic-xica, xica-xic.

La virginitat, per tant, és un dels problemes més greus a què s'enfronten estos asiàtics; qui ens ho anava a dir, als pobres necessitats! Les xifres, que sempre adornen i aporten un aire de versemblança al text, diuen que entre la població de18 a 35 anys hi ha un 42% (hòmens) i un 44% (dones) que no mantenen relacions sexuals. Entre 18 i 19 anys, el 68% són verges, mentre que per Europa, només n'hi ha vora al 20%, en este segon cas; en el primer, no crec que l'enquesta tinguera rellevància, ja que tots, i totes, contarien mentides.

D'una banda, a la gran quantitat de verges s'ha de sumar la d'herbívors, o siga, la d'aquells que s'han de descarregar un tutorial de YouTube per realitzar una penetració amb èxit, sempre que no els aparega un joc o una pel·lícula porno perquè, si això ocorre, deixen la parella i s'apanyen sols, de nou! D'altra banda, la precarietat generalitzada comporta una pèrdua d'esperança que repercutix en un gran ventall d'àmbits, entre ells, la recerca de la parella. La gent no parla amb la resta, i es relaciona mitjançant la pantalla o el text, i de tocar-se, ni en parle.

Crec que el Vaticà ha d'estar contentíssim perquè el món, per fi, comença a voltar en el seu sentit, o a aturar-se del tot, millor dit. La vida asèptica guanya terreny en els estats més avançats del món, i això cal celebrar-ho! Per reproduir-se, jo pense que els japonesos haurien de fer servir la ciència, modificant gens i adaptant-los a les noves demandes de la societat capitalista avançada i, a més, introduint-los per a la seua gestació sense haver de passar per la dura prova de follar, un hàbit que, a banda de fer mandra, és ja retrògrad i ens recorda eixes idees evolutives, mai provades que tenia un tal Darwin. L'Església, però, s'ha d'abstindre de queixar-se perquè tot li és positiu: la gent no follarà i, a més, la modificació genètica no atenta contra la seua moral, ja que només afecta alguns sistemes físics i psíquics, que no morals ni espirituals, que són la base de l'individu religiós.

Salvador Sendra

--ACTUEU AMB MODERACIÓ: FEU-ME CAS! --SÍ, MAMÀ: SEMPRE ET FAREM CAS.

Ja sé que pot resultar complicat detectar el punt d'equilibri, i més quan la dinàmica més habitual, i humana, és la de perdre'l sovint, i això qui ha tingut la sort de posseir-ne, d'equilibri. A més, tot i que s'associa la seua virtut amb la moderació, este lligam no té perquè ser real, o més bé podria dir que és del tot fictici. Una persona equilibrada no té perquè ser moderada però una de moderada sí que podria patir eixe equilibri; són dos aspectes, per dir-ho d'alguna manera, diferents en l'essència però compatibles en alguns casos molt concrets.

Saber on es troba l'equilibri és una tasca complicada i del tot intel·lectual impossible de localitzar en la vida diària, per molt que hom s'entrene per a la causa. La moderació, però, és ben fàcil d'apreciar perquè és la base de la decadent moral burgesa, que per decadent que siga, des de fa anys, dècades, aguanta amb fermesa les envestides del temps i les modes. Esta moral moderada és detectable, tot i que, en el fons, és també un concepte apreciat només des de l'intel·lecte. Per ser més concisos, i com a exemple clàssic, cal dir que la moderació és la mediocritat, la mitjanor, el complex, l'anonimat.

S'ha de ser moderat en els fets, en els discursos, amb l'alcohol, amb la velocitat, amb el sexe, i així podria estar escrivint altres vint minuts, però com que m'he moderat, he pensat que ja n'hi havia suficient. Els excessos són sempre roïns, diuen, en un discurs semblant al de la política actual, on dir-li a algú radical o extremista és té com un insult. Ara bé, si la visió que tenim nosaltres de la moderació és la que se situa al centre mateix del tauler, i si no tenim en compte on se situa eixe tauler, la nostra percepció és del tot equívoca i distorsionada.

Sense adonar-nos en excés –perquè heu de pensar que perdríem la moderació a causa de l'abús d'atenció—, ens mouen el tauler cap a un costat molt concret, i junt a ell, les peces. L'equilibri, per tant, queda del tot alterat perquè eixe tauler hauria d'estar situat en un espai anterior que ja ha desaparegut perquè ha fluctuat per alguna raó física, social o econòmica, vés tu a saber!

Però, tornant a l'individu, una persona moderada podria accedir a l'equilibri si abandonara la condició humana. Pense, però, que és impossible allargar la farsa del funambulista més d'un parell d'hores. Una persona equilibrada, i només si es puguera, remotament, donar el cas, cabria dins de l'espai de la moderació, tot i que estaria dos voltes anul·lada: una, per la manca d'energia, i l'altra, per l'anonimat.

Salvador Sendra Perelló