UN TOTAL DESENCERT A ‘LA FLAUTA MÀGICA’

Ja havia vist La flauta màgica en una ocasió i em va agradar. I no només això, sinó que, setmanes després, em va passar com en els comptats casos en què tornes i retornes a pensar-los i a extraure’n conclusions que excedixen el seu àmbit. Però, d’això ja fa molt de temps i pot ser que idealitze l’opera, o que haja desvirtuat el seu impacte.

A València, l’altre dia la vaig tornar a vore i escoltar. Creia que la sonoritat i l’espectacle haurien millorat després d’una quinzena d’anys; respecte a aquella primera volta al teatre Principal. Ara, si vos soc sincer, no puc encertar una mínima crítica seriosa. La posada en escena de La flauta màgica de València va ser, des del meu punt de vista, un disbarat. Una escena fixa, tot i que els actes canviaven no va ajudar en res a la funció perquè allò que no facilitava la comprensió s’enduia l’atenció!

Ni en les parts més cuitoses de la peça, en aquelles on s’ha de parar bé l’orella, em vaig poder concentrar, i és per esta raó que em sent incapaç de proposar la més mínima crítica musical que vaja més enllà de l’evident feblesa a l’inici de la famosa ària de la Reina de la Nit. I en este punt crucial de l’òpera –fins i tot en este punt— hi havia interferències, ja que, al costat de dita Reina, hi havia la protagonista canviant-se la roba.

Un ballet haguera estat més encertat. Un ballet tampoc haguera estropejat més una obra concebuda pel mateix autor per a l’entreteniment. Un ballet actuant en un sol espai haguera encaixat a la perfecció en el decorat, amb els personatges, amb les vestimentes i amb l’animació. I, posat a demanar, només voldria dir a aquella gent que creu això de la posada al dia de l’òpera per captar audiència que no cal ser ni més original ni més modern. Si no estem capacitats per superar un clàssic en la seua forma més usada, deixem-lo estar perquè més que captar nous seguidors, com en este cas, pot passar que els espantem.

A València volien estar en la primera divisió de la lírica mundial... No vull ni pensar què haguera passat si esta proposta d’escenografia s’haguera representat a qualsevol dels grans referents mundials, però segurament açò que estic escrivint ara s’haguera quedat ben curt.

Salvador Sendra

LA MANIPULACIÓ DE “LA MANIPULACIÓN DEL LENGUAJE”

Si Nicolás Sartorius té les idees clares, com se sol dir, jo més bé crec que les té espesses, o això es desprén de l’entrevista que li van fer l’altre dia a RNE. L’home, per si no ho sabeu, va ser un dels organitzadors del PCE i de CCOO a España, detingut en diverses ocasions per la dictadura franquista: sis anys va passar a la presó! Després, durant la democràcia, fou diputat al Congreso pel PCE i per IU. Ara és advocat i escriptor: això que diuen un intel·lectual.

Tot i que no sé si el concepte d’intel·lectual de Nicolás encaixaria en el de Sartre (En defensa dels intel·lectuals), hi ha qui diu que sí que ho és. Per això, l’altre dia el van entrevistar a la ràdio perquè presentara un llibre que acaba de publicar i que tracta sobre la perversió del llenguatge. Jo, durant l’entrevista –que no vaig ser capaç d’acabar— no vaig poder tancar la boca. L’home es va centrar en España i en les manipulacions de Catalunya.

Quan va tractar España, va defensar el terme nación, tot i que no va esbrinar la diferència entre les nacionalidades. Sol·lució: passar de llarg. Després, i ací és on es va embolicar de debò, es va centrar en el verb decidir. Deia que es tractava d’un verb transitiu i, per tant, que havia de dur complement d’objecte directe. Nicolás, a vore com t’ho explique d’una manera simple... No es pot tractar la manipulació del llenguatge si s’és un neci perquè, a la mínima, quedes en evidència.

España és un reino, li agrade o no. Jo no entenc com un comunista pot passar per damunt de la denominació d’un lloc sense plantejar-se la qüestió bàsica. A més, si s’és un reino no significa que se siga una nación, ja que són conceptes del tot diferents. D’altra banda, tractar el verb decidir únicament com a transitiu també és una mentida perquè jo puc decidir una cosa o sobre alguna cosa, i en el segon exemple no hi ha complement directe. Tampoc n’hi hauria si dic que jo em decidisc a qualsevol cosa o si simplement decidisc.

Nicolás és un intel·lectual, i no ho dubte perquè em fie del periodista. No obstant això, crec que s’hauria de dedicar a conrear el seu camp de la saviesa i no altres. La primera cosa que ha d’aprendre un comunista és la diferència entre regne i república. Després, i si l’apreten de comptes, hauria de mirar la que hi ha entre monarquia i democràcia. Finalment, hauria de deixar de parlar de manipulacions si allò que pretén és manipular.

Salvador Sendra

Via eslovena: via catalana?

Les paraules de Torra, en dir que cal tirar per la via eslovena han fet un gran rebombori. A favor i en contra s'han alçat destrals dialèctiques. Però per dues bandes, hi ha un gran oblit i un erroni relat dels fets. Cadascú amaga dels fets allò que no li interessa, altra vegada els babaus s'engulen la merda d'un i d'altre costat. Car, cal creure allò que hom vol creure. La fe pot més que investigar, llegir, pensar i raonar. Aquests darrers verbs, no estan fets per a fanàtics.

La història de la independència d'Eslovènia està escrita i en detall per la xarxa. No vaig a contar-la. Només prendrem aquells punts essencials per saber si Catalunya pot tirar per la via eslovena.

El primer que s'ha de tenir en compte i resulta essencial és el fet que a Eslovènia es va fer un referèndum i que el resultat del mateix va ser d'un 95% del vot amb el 93,2% de participació. Amb eixe referèndum, es va declarar la independència i es va suspendre els efectes fins a arribar a un acord amb Belgrad. Passats sis mesos sense que hi hagués un interlocutor de Belgrad, es va procedir a fer una declaració unilateral d'independència.

El segon punt essencial per entendre el que va passar és que a l'ex-Iugoslàvia, Tito havia creat dividit l'exercit en un regular Iugoslau (JNA) i un de Forces de Defensa Territorial (TO), aquestes darreres s'havien creat per por a una invasió de l'URSS –Tito tot i que comunista no era un país satèl·lit de l'URSS, anava pel seu costat i era no-alineat-. Aquestes forces territorials van agafar l'armament que tenien a la seua disposició i a més a més Eslovènia, va comprar a Alemanya armament –tal vegada els alemanys sabien des del començament que anava a passar i va ser el primer Estat a reconéixer Eslovènia- abans de fer el referèndum. Sabien que hi havia moltes possibilitats de guerra, volien preparar-se i ho van fer. Van començar a entrenar les TO per a guerra de guerrilles fins i tot un any abans del referèndum.

Amb tot el que hem dit al paràgraf anterior, la policia d'Eslovènia i les TO van prendre tots els llocs estratègics abans de la declaració unilateral, van tancar aeroports, ports, estacions de tren. Van tallar totes les vies de comunicació. Com era d'esperar, el Govern central de Iugoslàvia –és impropi encara parlar de Sèrbia com fan molts defensors de Torra-, va respondre enviant l'exèrcit regular. El resultat va ser una guerra curta de 10 dies que va deixar: els JNA patiren 44 baixes i 146 ferits, mentre que els eslovens varen tenir 18 morts i 182 ferits, 12 morts foren estrangers.

És eixa la via a la qual es refereix Torra? Si es refereix a això, queda clar que no pot, hui en dia no té el 90% del poble a favor de la independència, no està preparat, ni pense que ho desitja, el poble català per armar-se i entrenar-se en guerra de guerrilles per si ve l'exèrcit espanyol, i tampoc crec que el poble estiga disposat a matar i morir per aconseguir la independència. Quan Torra va dir que cal estar disposat a tot, diu a tot això? Caldria que s'ho repensara.

Per altra banda, els espanyols en compte de posar el crit al cel per les paraules de Torra, destrellatades, el que haurien de fer és permetre un referèndum, i en cas que isca alguna cosa que no els agrade, no enviar a l'exèrcit i fer el que no va fer el Govern federal iugoslau, seure's a una taula.

Catalunya no és Eslovènia, perquè no té ni el 50% de la gent a favor de la independència. España, encara que ho desitja, no ha de ser Iugoslàvia.

Òskar "Rabosa"

GIL (GRUPO INDEPENDIENTE LIBERAL)

Rabets de pansa, em deia la meua àvia quan se m’oblidava fer qualsevol cosa, tot i que encara hui me les menge sense l’extremitat però, això sí, no separe les llavors. Sembla ser que alguna propietat deuen tindre, ja que recorde, de tant en tant, cosetes del passat –com si ja estiguera jubilat.

Jesús Gil y Gil era un empresari d’èxit, com se solen anomenar ara alguns lladres. Però, a banda d’eixa bondat natural, en tenia d’altres: posseïa la gràcia de la política, i el do de guanyar-se la gent: simpatia, empatia i totes eixes coses. Tant era això que va dedicar un bon grapat d’anys a governar ciutats; i ho feia per Andalucía.

Marbella, Barbate, San Roque, Chipiona, La Línea de la Concepción, Estepona, Ronda, Casares o Manilva van ser ajuntaments dirigits pel seu partit, però va guanyar fins i tot a la Ciudad Autónoma de Ceuta!, que equival a una autonomia. Estem parlant de la dècada dels noranta i de l’inici del segle XX, per tant, no es pot dir que faça tant de temps.

El pobre home va acabar condemnat per nombrosos delictes, així com el seu estimat col·lega Julián Muñoz, que va arribar al cim de la piràmide social quan festejava amb la tonadillera Isabel Pantoja. Quins temps aquells en què es netejaven les ciutats del sud d’immigració, de droga i de prostitució!

Escriure per escriure, sense més. Tot i això, aprofite el text per recordar a tots aquells que s’enfurismen i se sorprenen pels darrers resultats electorals això que em deia l’àvia : rabets de pansa!

Salvador Sendra

PD: altre dia escriuré sobre el Palmar de Troya; altra joia!

ANTÍGONA SE’N FUIG

Què haguera passat si Antígona s’haguera escapat de la justícia de la polis? Doncs que, segurament, de continuar així la tragèdia, als grecs d’aleshores els haurien petat els ploms davant de la incapacitat per entendre el final de la història, tot i que, en el fons, haguera estat el remat ideal per a una de les tragèdies més famoses i més estudiades de tota la humanitat. Però, a ningú se li ha ocorregut un final així, tot i les múltiples bifurcacions de la història, modernes i clàssiques, però, com que ací estem per trencar els motles, a mi sí!

Antígona, per si no ho sabeu, és la germana d’Etèocles i Polínices, filla d’Edip i neboda de Creont, o siga, es troba al centre del conegut cicle tebà. Etèocles i Polínices lluiten per governar la ciutat i moren els dos en el combat. Etèocles és enterrat amb tots els honors perquè és el defensor, mentre que Polínices roman al ras, condemnat a ser devorat per les feres, o a podrir-se. Antígona, apel·lant a la llei natural, l’enterra, desoint el nou monarca Creont. La mateixa llei que s’aplica a Polínices se li aplica, a la seua germana, i és condemnada a morir enterrada viva.

Les tragèdies són el meu gènere teatral preferit i, quan puc, vaig on siga per vore’n alguna. Sempre he pensat que la vida és tràgica –i això és indiscutible— perquè té un final dramàtic: la mort. Quan isc d’una representació com esta, la ment continua voltant-la durant uns dies i n’extrac conclusions. Fa un parell de setmanes, hi vaig estar a València.

Antígona, en la tragèdia de Sòfocles, plasma l’enfrontament entre la llei natural i la positiva, i s’endinsa en el conflicte des de la perspectiva més desgarradora possible: al si de la mateixa família. Però, com que ella ha de ser una rebel, al final de l’obra se suïcida per contradir l’ordre del tirà Creont i desencadena una sèrie de suïcidis en la seua òrbita més pròxima: la xica mor, la germana mor, el nóvio mor.

Antígona ens plasma una realitat social i cultural. Però, què haguera passat si la protagonista haguera decidit fugir-ne? Segurament, la seua reacció va ser com la que en el seu dia acceptà Sòcrates: abans morir que eixir d’Atenes. Per a la desgraciada xica, i atenent sempre que pregonava la llei natural per damunt de la positiva, o siga, que creia que hi havia una llei superior a la creada per l’home, la seua salvació haguera estat l’ostracisme. I és en l’espai obert on s’hauria adonat que sí que hi ha una llei natural realment vigent, però una llei dura, per suposat, i despietada sovint.

Si Antígona haguera fugit, l’auditori haguera caigut de tos perquè una proposta com eixa mai no haguera encaixat en el seu intel·lecte ni en la seua visió del món. La natura té les seues normes i la ciutat, unes altres. Pitjor que morir, siga quina siga la manera, era eixir. Pot resultar bonic parlar sobre les lleis de la natura quan es viu en un lloc arrecerat, però no deixa de ser una utopia que contrasta amb la realitat externa.

Salvador Sendra

GRÀCIES, SENADOR COSIDÓ!

Quan intentes escriure sobre un tema amb la informació que t’oferixen els mitjans de comunicació, segurament t’enganyaràs, i amb açò s’ha de conviure. Javier Perez Royo, en el seu article “Destrossa descomunal” publicat a l’ARA, especula que Cosidó, el senador malo, malísimo del PP sabia que es publicaria el contingut del missatge en què s’explicaven els arreglets del PP i el PSOE per renovar els càrrecs de la imparcial justícia. El jurista explica, però, que no sap quines són les finalitats que perseguix dit senador amb la publicació.

Cosidó, gràcies! Gràcies per fer públic el missatge en què explicaves el procés de renovació! Ara, però, hi ha gent que demanarà en teu cap, que no és altra cosa que el cap del missatger. Perquè, de qui ha fet la trama, ni se’n parla. I, de les repercussions dels moviments de jutges, tampoc. Fins ara, s’ha dit que hi ha hagut una negociació per situar al capdavant de la justícia un polític vinculat al PP, tot i que encara no se li havia comunicat res a l’escollit jutge, si més no, de manera oficial. També s’ha dit que hi havia altres juristes del Consejo General renovats i, per tant, eixos càrrecs (els vocals) escollirien el president Marchena. Però, tot i que encara no han pres oficialment el càrrec,els afortunats renovadors, sí que se sap què votaran. Finalment –i ací és on vull arribar—, no s’ha parlat que eixos vocals poden abandonar els llocs que ocupen a l’actualitat per a la nova distribució de seients ni de quins són els llocs que interessa canviar als grans partits polítics: corrupció, investigacions obertes, judicis pròxims...?

Si es mouen els caps de determinats jutjats, ho fan per promocionar-los i, de pas, derivar-los cap a altres activitats. Ja deien els romans –els antics— i així ho apliquen els bisbes, que per desfer-se d’algú, no hi ha res com un premi o una millora. Però, què passa amb tot açò? Doncs, que els llocs que ara ocupen eixiran a subhasta, o a concurs, o que correrà la borsa de jutges, o a saber... I, per tant, tota eixa falsa independència judicial que es pregonava haurà saltat pels aires.

Uns diuen que se n’ha d’anar el missatger Cosidó per salvar les institucions; altres diuen que qui ha de dimitir és la ministra de Justícia, per ser la instigadora; uns tercers opten per canviar els sistemes de nomenaments dels alts càrrecs; ningú parla del jutge... però, si en parlen, diuen que ha dimitit! I este és l’últim esperpent perquè ell no pot dimitir d’un càrrec a què no ha sigut nomenat, encara. El jutge Marchena, en el millor dels casos, diuen que ha escrit una carta on rebutja el càrrec però –torne a repetir-ho—, si no n’ha estat nomenat encara... Finalment, he llegit que eixa dimissió l’honra com a jutge, com si no se sabera de quin peu coixeja i com si es tractara d’un element alié a tot el procediment, quan ha estat ell el punt central del destrellat.

I ja, per si hi haguera algun dubte de la politització –i esta volta amb tota la legitimitat per fer-ho— el Gobierno acaba destituir l’advocat que el representarà en el judici contra els líders del procés independentista el mateix dia que Gabriel Rufián i Borrell munten un circ descomunal al Congreso que no venia al cas però que, si ho pensem amb el cervell de Pérez Royo, desvia l’atenció de la destitució del jurista i fa que se’n parle de la forçada baralla.

Salvador Sendra

TINC ASSUMIDA LA CONDICIÓ D’ESCLAU

El sistema funciona de meravella quan els seus integrants assumixen un paper i, de manera autònoma, s’hi dediquen a millorar-lo creient que, aconseguint polir eixa tasca, creixen com a persones independents i, a més, són reconegudes socialment. Però la mateixa opció, la podem fer servir per a qualsevol altre moviment social actual. Foucault possiblement estaria d’acord amb mi perquè va dedicar molt de temps a investigar els aspectes més amagats de les persones, com la sexualitat i la manera en què es gestionava socialment, així com la condició de l’esclavitud.

Ser faener és, simplement, ser un poble desgraciat. Ser faener és, simplement, haver assumit la condició d’esclau i exercir-ne de manera autònoma sense haver d’estar interpel·lat per l’amo. I eixa és la pitjor manera d’integrar-se en la base d’un sistema: la de creure-se’l. Perquè, si s’està al cim, clarament s’és un beneficiat i, per tant, el manteniment del sistema és una prioritat, però quan s’està a la base, el manteniment del sistema només es podria entendre a partir de l’ús de la força que utilitzen els opressors contra els oprimits; la resta de possibilitats resulten preocupants, si més no.

Quan ja no calen mètodes coercitius per apuntalar una societat basada en el treball cronometrat, en el millor dels casos, o a temps complet, en el pitjor, per mantindre una vida de misèria afermada en el consum de coses estúpides, el sistema funciona de meravella. El primer cas és el d’esclavitud en temps de treball, on es canvia eixe temps de vida per un sou que et permet menjar, beure, vestir-te i fer alguna il·legalitat de tant en tant, però on la posició social assolida sempre està present i l’objectiu, també: des de la base, si es treballa de debò, es podrà anar apujant escalons... El segon és el pitjor suposat que es pot pensar: l’esclavitud a temps complet sense tanques, sense cadenes i sense tralla que ens assote. I els exemples de l’èxit són Gates, Ortega o Musk; però no se’n sap res dels altres set mil milions d’humans perquè deuen ser uns fracassats.

Si el treball del futur s’assembla a este segon cas, això significa que als pobres desgraciats ja no els cal ni el rellotge ni l’amo: nit i dia i al cant de l’Ave Maria. L’esclavitud estarà consumada en la seua vessant més terrible que és la mateixa assumpció, per part de l’esclau, de la seua condició (il·lusòria) creient-se un home lliure, però pitjor encara és que no hi haja alternativa a la més trista submissió, o sí... A la selva, mateix, o sota el model de la tribu grega d’Atenes, on hi havia una clara distinció entre els ciutadans i la resta de gent, la gent lliure treballa per cobrir unes poques necessitats, si es pot incloure eixa tasca en això que nosaltres coneixem com a treball. De fet, estic segur que en el nostre món tan desenvolupat encara hi ha gent lliure de veres: la rica de veritat (de diners, de temps i d’esperit) i la intel·ligent.

Salvador Sendra

LES SIGLES D’UN PARTIT DEMOCRISTIÀ

«Con el Partido Popular, yo me siento seguro». I, en el fons, este enunciat té raó si s’analitza des del punt de vista filològic. En primer lloc, i per realitzar la dura tasca analítica, hem de quedar-nos amb les lletres inicials del Partido Popular, o siga, amb PP. Tot seguit, hem de pronunciar eixes sigles de manera correcta: pepé. Finalment, cal saber que l’accentuació de la darrera e és un motiu de consens.

Prostituta, puta, meuca, bagassa, barjaula, bandarra, marcolfa, marfanta o maturranga són sinònims. Nosaltres, però, hem de fixar-nos en la segona (puta) per endinsar-nos en la seua etimologia llatina i trobar que putativus significa, poc dalt o baix, pensar o estar en lloc de. Per a eixa segona paraula, caldria afegir que una persona pot estar amb la meretriu i pensar que..., o saber que fa la funció de l’esposa. Putativus, per tant, passa per estar en lloc de.

El famós José de Natzaret, marit de Maria i pare de Jesús, era el tutor del xiquet, més que el seu pare biològic. Per tant, la seua funció era la d’estar en el lloc del pare, en este cas, en el lloc del colomet de l’Esperit Sant. José, a més, és un nom molt utilitzat per als batejos per als noms compostos i, curiosament, després els barons nominats són coneguts com a Pepe. Eixe Pepe, però, no és més que una abreviació del patre putativus que he descrit abans i que, lligant els caps, emparentaria amb altres paraules ací descrites. De fet, en alguns textos apareix amb les lletres PP.

El Partido Popular és una formació democristiana, cosa que significa que coneix la xicoteta descripció que he fet abans. Però, realment creieu que Casado encaixa en el perfil de pater putativus? Com a ciutadans, no estàveu més segurs amb Mayor Oreja o amb Mariano Rajoy? I ho dic perquè cal recordar que, per a un partit tan presidencialista, la feixuga càrrega de la paternitat a mitges que du associada a les sigles (PP o pepé) requerix d’un home amb barba o, si més no, d’un mascle amb bigot.

Salvador Sendra

ELS FUGITIUS

Abel era ramader i oferia els seus millors cabrits a Jehovà. Caín era camperol i també li’ls oferia, els fruits de la terra. Es pot sacrificar una penca, o li manca el rerefons patètic? Els sacerdots poden nodrir-se amb pebreres i prunes o són més amants de les xulletes? Per això Jehovà preferia la carn a la verdura, i la fruita: Déu tenia clar a què volia que es dedicarà el seu poble. Just en fer-los fora del Paradís els va marcar el destí transhumant i la necessitat de retornar-hi. Després, la primera expulsió fou del paradís mesopotàmic; la segona fugida, també ho fou, però del gran país del Nil. No obstant això, la finalitat es trobava en la recerca d’eixe oasi de felicitat que, en el fons els pertanyia, per ser el poble de Déu. L’estabilitat estava vinculada al politeisme, però la transhumància deriva cap al mono-. Sense referents fixos que lloar, ni grans construccions, el déu havia de ser imaginari i més portable.

Expulsats i  tornats a expulsar dels referents fixos, la vida al desert requeria d’altres lligams de butxaca, i això es va entendre aviat. Rebutjats d’ací i d’allà, el dia a dia de la gent de la tribu nòmada necessitava les cabres per sobreviure, com explica Freud en els seus assajos sobre religió, i eixos animalets esdevingueren aviat el tòtem. I Jehovà va escollir el corder; i del corder va eixir però ja no hi va poder tornar, tot i que Josué ho intentà creant una figura valuosa que el seu poble poguera vore i lloar. El seu atreviment costà la vida a la meitat dels jueus, on cadascú va haver de matar el seu proïsme per ordre divina. “Jo sóc el corder de Déu”, resa al final el Verb fet Home.

El sol cremava massa per poder ser un referent diví, els rius eren escassos en el desert i les muntanyes baixes i domèstiques per ser la morada divina, les plantes i els cultius només estaven en llocs més fèrtils i, finalment, la terra cultivable es trobava tota ocupada. Però, com s’havia d’explicar tot això a una tribu que se sabia la preferida de Jehovà? Una volta assimilat el pecat original, la intenció era la de retrobar eixe paradís primerenc que van aconseguir a Mesopotàmia, fins que el Diluvi va influir per expulsar-los, de nou, quan s’hi establiren. La tribu nòmada havia de sobreviure amb allò que hi havia a la terra hostil i furtant totes les coses que podia, cosa que només els elegits podien fer.

De l’expulsió del paradís mesopotàmic van parar a l’egipci, amb la mateixa sort. Mentre, havien passat per Sodoma i Gomorra, a la vora del mar Mort, envoltades de pecats i de corrupció. De cada lloc van eixir deixant la desolació i la mort, bé en forma de foc, be en forma d’aigua (si no s’entra en l’explicació detallada del vertader diluvi),  bé en forma de plaga. Però modificaren el sentit i l’obligació d’escapar, com va passar a Noé, a Lot, a Abraham o a Moisés: abans van ser ells els expulsats però, després, eren ells qui fugien del pecat, del vici i la corrupció. El primer canvi ja estava fet. El segon, però, ja es veia albirar, en apuntar Jericó per establir-s’hi després del fracàs de Mesopotàmia, de Sodoma i d’Egipte. El Déu portàtil que sempre els havia guiat per fugir i transitar, els va tornar a ajudar, però esta volta a entrar, i, a la fi, sembla que ho van aconseguir, i van accedir a la civilització per romandre-hi esborrant tota petjada anterior davant de la impossibilitat de conviure: van acabar amb tot allò que hi havia dins de Jericó i s’hi van establir.

Salvador Sendra

L’IMPERATIU CATEGÒRIC

Zizek (amb Ž i ž) analitza l’imperatiu categòric de Kant i n’extrau unes conclusions clares: per a Kant, allò bàsic en la política, o siga, l’imperatiu moral polític, es basa en la publicitat. Per entendre-ho d’altra manera, un polític no ha d’actuar mai de manera contraria d’allò que ha dit públicament que hi faria. Per tant, i si tornem a la moral, qualsevol actuació no publicada o diferent a allò exposat és, en essència, dolenta. Jo, com no podia ser d’altra manera, m’he centrat a rellegir Cap a la pau perpètua de Kant i m’he centrat en els apartats on hi apareixia algun referent.

Al final de la setmana, a la premsa, hi ha hagut un gran revol causat per les peticions de les penes de la Fiscalia de l’Estat, i per les de les diferents acusacions, per a alguns d’aquells que han participat d’això que se sol denominar el Procés. La polseguera s’ha alçat per allò que es considera una petició de presó del tot desproporcionada, per a uns, i perquè l’acusació de l’Advocacia de l'Estat no ha contemplat el delicte de rebel·lió entre els que, se suposa, han comés els dirigents catalans, per als altres.

L’acusació de l’Advocacia de l'Estat, en principi no és un organisme polític, tot i que es troba lligat a la presidència del Gobierno. En este cas, dubte molt que Pedro Sánchez passara el filtre kantià, si recordem que va ser un dels impulsors de l’aplicació del conegut com a 155. La boca se li’n va anar i va fer greus acusacions contra els dirigents catalans i, per tant, ara no deuria haver-les matisades des de l’acusació que controla la seua presidència.

La justícia, la Fiscalia, com que pressuposem que es tracta d’un element independent, just i del tot separat de qualsevol moviment polític, no pot ser analitzada des del punt de vista del present escrit, excepte en allò que està publicat a l’ordenament jurídic i que explica la causa de les seues acusacions, entre elles, la de rebel·lió que, com sembla ser, és molt qüestionable, ja que la Fiscalia i part de les acusacions n’aprecien, però la de l’Advocacia de l'Estat, no. No deu estar ben escrit el document quan hi ha doble interpretació, dic jo. Però l’actuació dels líders de la revolta, sí que es pot analitzar! Ells i elles sí que són polítics, tot i que n’hi ha un parell que no: els Jordis. El parell de representants de les entitats sobiranistes no són polítics, o no ho eren en el moment en què foren engabiats. Per tant, això que diuen de políticos presos, ja d’entrada, és una mentida.

Si seguim passant el sedàs kantià sobre les actuacions del revoltats, no hi ha dubte que el superen amb escreix. La seua actuació es correspon exactament amb allò que digueren públicament en la campanya electoral i per allò que foren escollits. Per tant, es tracta d’una acció correcta, políticament correcta, moralment correcta, i aviat sabrem si també ho és judicialment.

Salvador Sendra

LE CRÉPUSCULE D’UNE IDOLE

Michel Onfray és un prolífic escriptor i polemista televisiu francés, a més de professor de Filosofia a la Université populaire de Caen, de la qual, a més, n’és director i, d’ací poc, tancador. Abans el seguia per l’opció que proposava sobre l’epicureisme, ja que el creia un bon vivant. Sembla ser que tinc seriosos dubtes de percepció entre allò que jo entenc com viure bé i la manera en què ho considera l’escriptor normand i, per això, des de fa uns anys, he deixat de seguir-lo: ara em sorprén negativament.

La seua condició d’anarquista ha quedat del tot desdibuixada per la constant intervenció als plateaux de televisió, ja que –i d’açò hi ha moltes hores enregistrades— entra en constants contradiccions amb això que es podria nomenar com la seua convicció. Entre elles, i al meu parer la pitjor de totes, és la utilització que fa de Camus per emmirallar-se en un pensador realment revolucionari. D’altra banda, quan l’escoltes dir que es considera nietzschià, també et fa que t’atures per pensar. I ho dic així perquè, d’entrada, estic segur que eixes persones que li aporten gran part de la seua visió del món, també hauran tingut una vida privada i hauran comés errades, i excessos, i delictes, i contradiccions... Però, com a bons escolàstics, per una banda es troba la persona i, per l’altra, l’obra o el personatge. A més, quan els dos papers es confonen, se sol acabar malament.

Sòcrates no era així. El filòsof grec era una persona integral, o això es pot deduir de la manera com va morir: ell hauria d’haver sigut el vertader referent d’Onfray, per la seua condició de xarrador i d’home crític que, alhora, ho és també de legal. Ara bé, ací cal recordar que, per a Nietzsche, Sòcrates havia estat el pitjor dels mals de la humanitat perquè feia valer una desmesurada racionalitat. I, si estire una mica més el fil, quasi podria assegurar que, a Camus, tampoc li haguera caigut massa bé, el filòsof grec. No obstant això, Onfray seguix considerant-se deixeble d’una filosofia que té en la recerca del plaer la seua meta màxima: un frare com a epicureista? Té sentit?

Si per sentenciar Freud, Onfray va fer servir aspectes de la vida del psiquiatra per comparar-los, cronològicament, amb allò que escrivia i que estudiava, i molts d’ells de dubtosa vàlua, eixe mateix mètode el va fer servir en el cas de Sade. Però, d’estes coses ja han parlat els crítics i Michel no n’ha eixit massa afavorit. Jo, però, preferisc centrar-me en altres aspectes com, per exemple, el d’aplicar el mètode utilitzat per criticar Freud i Sade a la resta d’autors que tant admira: Nietzsche i Camus. Veritat que la cosa canvia? No obstant això, a ell sí que li aniria bé perquè, a la fi, una vida monacal i de treball remunerat li pot valer per explicar una existència coherent amb l’statu quo actual. La llei, per a un individu que es considera anarquista, és una línia opressora que s’ha de trencar per redefinir la societat i, per ser alhora coherent amb eixa necessitat, s’ha de viure just en el seu límit, o traspassar-lo. A més, hi ha persones a les quals la llei no els afecta perquè mai no n’arriben al límit; les seues autorestriccions són més fèrries, encara: els moralistes, per exemple.

Avise que jo puc fer la crítica que em vinga en gana perquè, en el fons, sóc escolàstic, però Onfray està en hores baixes, apropant-se al seu crépuscule, per incoherent a l’hora d’aplicar un mètode crític general. Per ser artista, Michel, no cal ser un frare!

Salvador Sendra

GIL DE BIEDMA O EL PROBLEMA DE L’IDEARI DEL PCE

El Poeta Gil de Biedma va sol·licitar la incorporació al PSUC-PCE a 1956. El partit, després d’analitzar la situació del camarada de Biedma, va optar per rebutjar dita sol·licitud i concedir-li una vinculació tangencial, més que integral, supose que refermada per una línia d’acció miop, aplicada a eixe moment concret i basada, des del meu punt de vista, en una visió oposada al seu ideari i del tot equívoca, que va suposar, més que l’exclusió d’un possible afiliat premium, tot un canvi en allò que hagueren hagut de ser les bases universalistes del seu programa.

Llegint Camus, L’homme révolté, on hi ha un repàs de cada revolució, dels seus protagonistes i dels seus idearis, hi ha un apartat on detalla com alguns nobles i representants de l’alta burgesia passaren el filtre de la revolta i foren acceptats per la Révolution. No m’estranya gens ni miqueta, ja que, com en qualsevol revolta, hi calen els pensadors i, a França, ens agrade o no, l’elit pensant solia provenir, en la majoria de casos, d’eixe sector il·lustrat. El mateix Sade –citat com a un cas extrem i conegut per tothom— en podia ser un, d’exemple, ja que no fou ajusticiat com altres tants, per la seua condició de noble, tot i que va romandre a la presó (27 anys!) en períodes alterns, i on ja hi va estar abans de la revolta, per motius aliens a la política i que ara no vénen al cas: «Ma détention nationale, la guillotine sous les yeux, m'a fait cent fois plus de mal que ne m'en avaient fait toutes les Bastilles imaginables».

D’altra banda, com explica Zizek (amb Ž i ž) en El espinoso sujeto, hi ha accions que no deuen passar desapercebudes si es fan servir els fets concrets per argumentar els ideals, com pot ser la necessitat universal intrínseca al pensament marxista, integrador, on qualsevol persona pot i deu participar d’una causa que no ha de ser excloent ni per naixement, ni per condició social ni sexual, i per això tenim l’impagable antecedent de sant Pau i les seues epístoles que pregonaven que, al regne celestial, tothom hi té cabuda.

Gil de Biedma, a banda de ser un interessant poeta, venia d’una família de l’alta burgesia catalana, al llindar de la noblesa. El poeta, vividor i insaciable, bevedor i culte, que a més era homosexual declarat, en el seu dia va demanar la incorporació al PSUC-PCE, amb el qual compartia, sembla ser, moltes inquietuds i amistats. El partit, després de meditar-ho i –supose jo— consultar-ho amb els òrgans assessors, va rebutjar dita incorporació pels motius que foren.

Però, què haguera passat si se li hagués concebut la condició de militant? En principi, supose que haguera estat difícil d’explicar a les bases, encara mogudes per sentiments molt més primaris com els d’amic/enemic, proletari/burgés o vés tu a saber... D’altra banda –i ací és on vull arribar— la dimensió integradora i universalista del seu ideari s’haguera vist reforçada amb escreix, ja que els possibles motius del trencament contractual (naixement, o condició sexual, o activitat professional, o...), de no donar-se, haurien servit per refermar eixa ideologia que pregonaven, si més no, en el seu ideal universal.

Salvador Sendra