Hi ha dues coses que al llarg de la història s'ha demostrat que són molt
efectives per al control social. Una són les pors i l'altra és la
culpabilització de l'individu. Ambdues al llarg de la història han sigut
explotades pel cristianisme, com no ho havia fet ningú a la història. La nostra
cultura d'arrel jueva-cristiana, no s'escapa d'eixa lògica, fins i tot en
aquelles ideologies que podem semblar que a primera vista s'oposen o suposen un
xoc frontal a la cultura. No és d'estranyar; ho explicava molt bé Maurice
Duverger, a Sociologia Política, com fins i tot els antisistema estan
profundament travessats per la cultura de la qual diuen estar en contra.
Darrerament, jo diria especialment des de l'esclat de la crisi del 2007, i
especialment des dels moviments de protesta a partir del 2010, hi ha un
moviment significatiu que tracta de fer sentir culpable de "la
situació", tota situació, qualsevol situació, a l'individu, al súbdit
normal i corrent. Pot ser una reacció enfront de les manifestacions contra les
elits, una mena de reacció per a emmascarar els problemes creats per un sistema
que va en decadència. Ja sabeu que sostinc que tots aquells temes o problemes
que sobre els quals hi ha consens en tots els mitjans i entre els
"experts", tinc clar que són cortines de fum, hi haja o no hi haja un
rerefons real.
La culpabilització de l'individu, troba la seua màxima expressió en un
article publicat ahir a El País. Escrit per Daniel Innerarity, catedràtic de
Filosofia Política a la Universitat del País Basc, va número 2 per Garoa Bai al
Congrés a les eleccions del 28-A, és deixeble d'Ulrich Beck, el creador de la
teoria de la societat del risc, que ha tingut un gran impacte a la sociologia.
El llibre de Beck, exposa com han canviat les relacions en la societat
postindustrial. S'estiga o no d'acord amb els postulats de Beck, l'anàlisi que
fa de la situació, la fotografia que pren a la societat, és molt precís.
Innerarity, en canvi, el que he llegit no em sembla molt interessant, encara
que hui no el criticarem.
L'article en qüestió, que porta per títol "La estupidez colectiva",
tracta de responsabilitzar a tota la societat dels desastres, dels riscos. Ja
siguen econòmics, ambientals, polítics, etc. Al segon paràgraf ho explica
clarament:
Si pensamos cómo se producen
las crisis, qué interacciones las han generado, comprobamos que resultan de la
coincidencia fatal de decisiones irresponsables, omisiones y postergaciones,
que se acumulan hasta llegar a un punto en el que detener o corregir una
determinada dinámica parece imposible.
Més endavant diu:
Cada consumidor, mediante su consumo privado, puede estar colaborando a
destruir el medio ambiente, y cada votante puede contribuir a destruir el
espacio público, lo que no quieren y que, además, haría imposible la
satisfacción de sus necesidades. Si hubieran podido anticipar ese resultado y
anular o, al menos, moderar, su interés privado inmediato habrían actuado de
otra manera.
Això en recorda immediatament un paràgraf de “La Sociedad del Riesgo: Hacia una nueva modernidad”, arran dels
riscos ambientals, on Beck diu:
Esto deja claro de manera
ejemplar dónde reside el significado biográfico de la idea de sistema: se puede
hacer algo y seguir haciéndolo sin tener que responsabilizarse personalmente de
ello. Se actúa, por decirlo así, en la ausencia de uno mismo. Se actúa
físicamente sin actuar moral y políticamente. El otro generalizado (el sistema)
actúa en uno y a través de uno: ésta es la moral civilizatoria de los esclavos,
en la que social y personalmente se actúa como si uno se contrara bajo un
destino natural, bajo la «ley de gravedad» del sistema. De este modo se busca
un culpable a la vista del inminente desastre ecológico.
Per a ambdós, o per dir-ho correctament Innerarity
seguint a Beck, el que és essencial és que tots actuem irresponsablement –sense
assumir cap responsabilitat-, i actuem malament. La suma de les accions posa en
risc el medi ambient, l'economia, la política... en definitiva la societat.
Ells vénen a dir-nos que nosaltres som els qui tenim la culpa. Beck va més
enllà, i diu que tenim una moral d'esclaus, perquè pensem actuem sota el
sistema, com sota una Llei natural, i per tant, no triem lliurement. Assumim el
nostre destí.
Aquesta visió només busca reforçar el sistema. Desconeix
que s'actua en una societat que té una determinada cultura, que aquesta cultura
va lligada a uns determinats valors i que l'actuació dels individus està
mediada per els dits valors. No són simplement errors, o que simplement
l'individu es deixa portar pel sistema, és que l'individu actua d'acord a una
ètica dins d'una determinada cultura. Dit d'una forma, Beck està equivocat quan
diu que s'actua sense actuar ni moralment ni políticament, és ben al contrari
s'actua moralment i èticament d'acord amb el sistema. Un sistema que ha
transvalorat tots els valors. I a més a més, donades les estructures de
poder, no tots són igualment responsables o irresponsables.
Òskar "Rabosa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada