La paraula desgraciat/da, en principi adjectiu però
que es pot fer servir com a substantiu, significa absència de gràcia, ja que
per això du el prefix. Una persona agraciada, per tant, és algú que té gràcia,
o siga, que Déu li ha atorgat dita virtut. Desgraciat és qui no disposa de dita
gràcia, i això significa que Déu no li ha concedit el privilegi. Graciós és
allò que fa gràcia, que transmet eixe aspecte diví, normalment vinculat al
riure o a la grata presència.
Si haguera
d’anar a demanar almoina, segurament ho faria en una església pobre i catòlica
abans que en una rica protestant perquè m’aniria molt millor. Els catòlics
entenem la gràcia de manera diferent i creiem que amb eixa ajuda econòmica que
aportem a la persona desgraciada podem ser recompensats per Déu, mentre que els
protestants creuen que si no tens diners és perquè Déu no t’ha donat eixa
gràcia i, per tant, ells poc poden fer per ajudar-te. Per als catòlics, ajudar
el proïsme s’entén com una obra de caritat. Per als protestants, Déu ha obrat
concedint la gràcia, i a eixes persones no els n’ha tocat.
La política, als
estats catòlics, sembla que seguix la línia teològica perquè front a l’escassa
recaptació d’impostos hi ha les donacions dels grans benefactors. Un empresari
important no paga gaire impostos però ajuda la societat amb obres benèfiques
que alhora li desgraven de les misèries que se li imposen i, per a més gràcia
–amb tot el seu significat— li netegen
el nom. La seua actitud graciosa, per tant, li ha aportat més beneficis,
encara. Supose que als estats protestants la situació és la mateixa, però hi ha
una interessant modificació: si els impostos igualen les persones, de quina
manera puc saber jo qui té la gràcia? Solució: no pagar impostos i deixar que
la vida decidisca qui pot pagar-se la pensió, la sanitat i l’educació. Si el
capitalisme concedia valor econòmic a les persones, el liberalisme els pot
aportar, a més, eixa preciosa informació teològica!
L’església té la
seua peculiar aportació a la distribució d’ajudes, i supose que ho farà a
partir dels mèrits que crega oportuns. Les ONGs, també, ja que fan la faena que
l’estat ha rebutjat, ajuden a desgravar impostos als poderosos i gestionen
seguint unes pautes previsibles, vull pensar. Els serveis socials són, per
tant, el darrer punt que l’administració té per llançar un cable als més
desafavorits, però això no rendix de cara a les eleccions per dos raons: perquè
els usuaris no crec jo que voten els seus benefactors i perquè els no-beneficiats no creuen que dit
servei siga tan important. Finalment, si hi ha catòlics que poden acceptar que
l’ajuda social siga una tasca a tindre en compte, segur que creuen que els més
indicats per a dita distribució són ells. Per tant, un govern que vullga
mantindre la gràcia de l’electorat ha de deixar d’ajudar els desgraciats i
gastar-se els diners en coses que puguen interessar a eixes persones
autoanomenades classe mitjana: festes, infraestructures, reciclatge,
immigració... ja se sap.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada