Per superar el
pitjor estiu de la meua vida no m’ha quedat alternativa: he hagut de llegir
Heidegger. Abans, quan em vaig especialitzar en la Filosofia, recorde que allò
que més m’interessava era l’estètica; ens ho va preguntar una professora, això
de l’interés, i vaig ser dels pocs que va optar per la vessant artística. Ara,
ja no m’interessa perquè l’individualisme i l’ego dels creadors i les creadores
hi han desbancat qualsevol apreciació aliena. En el present, estic, de nou,
transitant un terreny ample on tot hi cap.
M’ha agradat
l’apunt del filòsof alemany sobre Sartre, però m’ha captivat per la separació
que atribuïx al francés sobre el pensament de Marx. M’explique. Ambdós són
filòsofs moderns perquè en cap cas conceben la tornada a la base clàssica.
Sartre era el referent de l’esquerra europea a partir d’allò que es coneix
sobre el Maig francés. Heidegger hi desmunta tot lligam amb Marx adduint que
per a Sartre la història deixa de ser essencial. Per tant, és en la precisió
d’aquell que ha esbrinat meticulosament els textos sobre qui recau la clau de
l’explicació. Marx, cal recordar, era el precursor d’allò que s’entén com el
materialisme històric –històric! Per tant, es pot considerar Sartre
d’esquerres, però no marxista.
L’existència
precedia l’essència. Heidegger, però, també es considera existencialista. Ara
torna a estar de moda, per les referències de les lectures de què he gaudit
estos mesos, però el seu descobriment per part de Dugin, per exemple, es basa
en què dita essència del ser no té per què ser individual, sinó que
l’individu, per a ell, hi té dues vessants: la individual i la supraindividual
o transcendent–ho explique així per abreviar— i està en constant recerca de dit
ser. Per trobar-lo, fa servir el pensament i el llenguatge, a partir de
la meditació –meditació! Per tant, com que la meditació té la seua part
irracional, entenc que no desestima Déu, siga quina siga la seua assignació.
El llenguatge ja és
altra cosa, perquè està afectat per altres normes, quan es plasma. No obstant
això, apunta que «el llenguatge és la casa del ser», però entenc que defuig la
pressió a què el sotmet la lògica en la seua vessant més racional.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada