En una faula atribuïda a Esop, un escorpí vol travessar un riu i no pot i per això li prega a una granota que veu per allí ara cantant-li al sol, ara nedant ara saltironant alegre que la passe a l’altre costat. La granota, clar, tem que l’escorpí la picarà a la qual cosa aquest replica que mai de la vida ho faria car moririen els dos. L’argument sembla irrebatible i la granota carrega al llom l’escorpí que li pica just al mig del riu. Incrèdula, la granota li pregunta com mai ha pogut fer això... Què vols? Al capdavall sóc un escorpí i això fan els escorpins... Com renunciar a ser qui s’és???
Passa el temps i s’obliden les coses. Després del marasme i foscor majoritàries de l’Edat Mitjana arriba el Renaixement en el qual es conformava un –aurea mediocritas- en estar tan bé com en temps del romans, l’evolució era doncs, tornar enrere mil anys... Molts excessos més incloent-hi el Barroc i de nou que tornem amb l’Il·luminisme a creure en l’ésser humà, o com a mínim certs autors com Rousseau, que postulen el mite del bon salvatge: l’home és bo per natura, és la societat la qui el corromp... Això mateix no convencé a altres autors de la seua època com per exemple Voltaire que amb el seu “Candide” ridiculitza la mateixa candidesa a que fa referència el nom del protagonista de la seua obra. Tampoc semblà convèncer, ni que dir cal, al marqués de Sade, a qui pitjor no li poden anar les coses a l’únic personatge virtúós de “Justine ou les malheurs de la vertu”, la mateixa Justina, que encara que siga per alegrar amb humor negre mor de manera ridícola al final després de tant fer plorar. On vull arribar? A que jo tampoc crec amb això del bon salvatge i que gent disposada a maltractar a altres sempre existirà...
A l’immensitat del continent americà existeix una particular triple frontera entre el Brasil, el Perú i Colòmbia. Sembla ser que la ciutat colombiana aprop de dita frontera està socialment més desenvolupada que la dels seus països veïns, així, què fan les xicones colombianes? Reben ofertes d’acabalats senyors que li’ls proposen eixir a passejar en barca pel llac, pel riu. Unes horetes, un cap de setmana. Què pot passar en dites embarcacions se suposa, als freqüents prostíbuls de la zona es confirma.
Dita triple frontera conté també una nombrosa població musulmana. Com ha arribat just allí al mig de la selva amazònica allò tan fora de lloc? En principi per immigrants libanesos que arribaren amb passaport turc abans del desmembrament de l’Imperi Otomà a la fi de la Primera Guerra Mundial. Com a libanesos, eren majorment cristians, però la llengua tira més que la religió i els parlants d’àrab esdevenen d’alguna manera més germans que el veí cristià peruà, brasiler o colombià, per no parlar de la –per a ells- incomprensible comunitat indígena. El tràfic d’armes sembla ser una de les ocupacions habituals i molts encontres on s’han configurat atacs terroristes a altres parts del món, han tingut lloc allí.
Res de bon salvatge, tan sols salvatge. L’ésser humà tendirà a crear ponts i aliances (tribalisme) amb aquells que li semblen físicament, parlen la mateixa llengua o tinguen comportaments similars: “Dios los cría y ellos se juntan” segons la popular dita castellana. Milers d’anys d’evolució en va, radars, satèl·lits i tot quan se vulga, i tot per a res. Al capdavall, sexe i diners, poder. La lluita per la procreació i per situar als meus per damunt dels teus, i això ací o allí, ara o abans...
Bucarest a 31 de juliol del 2020.
Lluís Alemany Giner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada