Realment, dubte que en la nostra vida aprenguem a moure’ns pels camins de la incertesa. La vida és massa curta per assolir canvis de tanta envergadura sense estar-hi obligats i, a més, sempre pot resultar més fàcil recloure’s i amagar-se, sovint sense ser-ne conscients, que obrir-se i entendre. No obstant això, s’ha d’intentar. Bauman tracta en els capítols tercer i quart de Temps líquids el rerefons d’una societat lligada a la por i a la desconfiança envers l’altre. Ho anomena mixofòbia, perquè en el fons i hi ha la por a mesclar-se amb una important part de la societat.
Quan els normands invadiren França, ho feren amb pocs soldats. Diuen que corria la veu entre els francesos que els invasors no coneixien la por, i eixa era la causa de les seues victòries; no això de no tindre por, sinó que l’enemic creguera que no en tenien. La font que faig servir és el llibre d’Asterix. Quan van ensopegar amb l’aldea dels gals, van saber-ne una mica més, de com era la por, però no els va afectar gaire perquè eren valents.
Nosaltres ja tenim una mica de por i, neguitosos, comencem a demostrar-ho amb accions que, si es miren de manera innocent, es poden confondre com a valenties, però que en el fons les causa la covardia. S’associen al conservadorisme, i tracten de gestionar allò que es té i aquella que es creu una forma de vida genuïna, per miserable que siga. D’entrada, el simple fet d’intentar envoltar-nos d’homogeneïtat, ja n’és una, perquè hauríem de saber que el món que ens estem perdent és gran i variat.
Bauman tracta els espais públics i privats per explicar les fòbies, ja que ens ubiquem, només podem, ens espais uniformes i envoltats de persones com nosaltres. La planificació urbanística segrega, i més si no es disposa de suficient qualitat en els altres espais: els públics. La degeneració de la vida social en els espais públics causa part d’eixa mixofòbia i, per tant, de la por, i sempre hi ha qui intenta gestionar els sentiments per afavorir un projecte covard.
La fórmula per millorar no és la màgica, com la dels gals, sinó que s’assembla més a la dels normands, que no tenien por perquè creien realment que eixa sensació no existia en ells. Per a nosaltres, ja mancats de suficients espais socials de contacte, això de la Covid-19 ens atorga pocs favors en un moment difícil per a la convivència, ja que hem de pensar en un virus que mereix tot el respecte, d’una banda, i en una societat que necessita relacionar-se més intensament amb aquells diferents, i això només s’aconseguix en els espais públics que, de moment, no podem trepitjar com caldria.
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada