La setmana passada escrivia sobre el particular cas d’una xicona egípcia d’origen familiar libanés que decidia filmar la seua pròpia ablació de clítoris. El cas era estrany perquè no era per imposició familiar sinó per desig propi. No sent l’ablació del clítoris una costum libanesa no es pot dir que la xicona ho visquera a casa sinó que ha decidit incorporar a la seua vida la versió més radical del país on s’ha criat. És estrany, sovint és al contrari. Qui no coneix castellans que fa dècades que viuen als nostres pobles i no han parlat mai valencià i segurament no ho faran mai? Són casos de tancament en sí, casos de resistència front a allò exterior.
L’art està per a sublimar les coses, per exemple, a “Apocalypse Now” quan finalment troben a aquell estrany desertor americà ara visquent a la selva junt amb qui abans foren els seus enemics, el personatge ha fet el camí d’anada i de tornada. Primer ha lluitat ferotgement contra un enemic al que desconeixia per després unir-se a ell abandonant el seu camp original. Relata Kurtz, basat en el personatge homònim de “Heart of Darkness” de Joseph Conrad, que ell està allí perquè finalment ha comprés a l’altre i compta una anecdota de quan ell amb altres joves doctors idealistes anaren a vacunar a xiquets de tribus a la selva. En tornar vegeren horroritzats com els pares havien amputat el braç als fills pel lloc on se’ls havia posat la vacuna! No volien res d’ells. Vet ací un cas de resistència extrema.
A la Xina, un jove Mao Tse Tung que encara no ha accedit al poder, declara el 1939 que cal abandonar el complicat sistema d’escriptura ideogràfica xinesa i reemplaçar-lo per l’alfabet fonètic llatí; un so, una grafia. Segons Mao, l’alt grau de complexitat del sistema d’escriptura xinés és sinó el causant com a mínim una gran rèmora en la lluita contra l’analfabetisme massiu. No es pot combatre aquest ni progressar com a nació amb un sistema no a l’abast de les masses. Ja al poder, i governant amb paràmetres marxistes, val a dir aliens a la tradició cultural japonesa, ordena al 1965 l’anomenada Revolució Cultural per la qual es declara enemic del poble xinés tot allò exterior, i per exterior s’entén majorment occidental. Llibres occidentals, acadèmies de llengües o fins i tot aparells científics tan inofensius com unes ulleres –signe d’intelectualitat i dissidència- són destruïts per fanatitzades masses indoctrinades amb l’única conveniència de la tradició pròpia. Resistència per no contaminar-se?
Al veí Japó es comença a escriure emprant el complexe sistema d’ideogrames xinés anomenat hanzi per la majoritària ètnia han. Allí s’adapta fonèticament com a Kanji i com que és molt complicat el propi poble japonés realitza dos altres alfabets, el hiragana i kitakana, sil·làbics, val a dir basats en la correspondència entre so i signe i no la pura arbitrarietat d’aquest últim. Tanmateix, quan es tendeix a dir coses teòricament elevades s’empra de nou el complicat sistema d’ideogrames kanji d’origen xinés. Això comporta evidents contradiccions i en moments de perill, com ara durant la Segona Guerra Mundial, els propis dirigents de l’exèrcit recomanaven estar-se’n del kanji i utilitzar el simplificat hiragana car els soldats eren incapaços de comprendre les instruccions... Com vegem, es bascula entre l’adopció i el rebuig, ara bé, perquè no es plantegen com Mao inicialment l’adopció de l’alfabet fonètic llatí? La resposta és per conservadurisme, s’adopta com a propi allò que és originalment estranger, com l’alfabet kanji xinés i després per inèrcia i interessos es continua indefinidament. Qui no coneix a gent valenciana que empra el castellà per “coses importants” al temps que declara en valencià ser més valencians impossible?
Resistència i aculturació, dos fenòmens ben presents al llarg de la història.
*No obstant, siga a la Xina que al Japó, el procés no volgut per les autoritzats o com a mínim no admés publicament de l’adopció de l’alfabet llatí és una realitat, sovint els jovens xinesos es comuniquen en pinjin o els japonesos escriuen romanji, per a coses com el manga o la seua comunicació habitual. Fenòmen també habitual al món musulmà d’abandonament de l’alfabet àrab pel llatí entre els joves.
Bucarest a 4 d’octubre del 2020.
Lluís Alemay Giner.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada