Escolte Dylan mentre conduïsc i, quan acaba una de les cançons, el presentador explica alguns detalls d’un viatge –en tots els sentits— musical i geogràfic en què el músic, acompanyat d’un seguit d’amics, va recórrer alguns estats nord-americans per actuar i enregistrar una pel·lícula que mai no es va rodar.
Sincerament, he de dir que he escoltat poc la seua música. Sobre la vida de l’artista, no hi sé res més enllà del moment en què li atorgaren el premi Nobel, fa uns anys. Em va semblar bé, tot i que la meua opinió no està fonamentada en res: simplement per canviar la dinàmica de l’intel·lectual clàssic, vaig pensar. Ara l’escolte i, llevat d’unes poques cançons, pense que té un so antic, quasi sempre. És normal perquè la música evoluciona ràpida.
En un moment del viatge, quan els artistes anaven amb una furgoneta, van arribar a una ciutat just quan s’estava celebrant el dos-cents aniversari de l’emancipació americana. Un dels acompanyants, un home lúcid, en vore les banderes, les cavalcades i els himnes, va reflexionar sobre la influencia del passat en el seu present i va concloure que no era una opció, la de viure dels records, ni amb els records, ni la de basar el futur en un moment pretèrit ja vell i desgastat.
Sovint pense que el passat és una llosa; un invent feixuc que oprimix el present quan s’encara el futur. Les circumstàncies d’Ortega són, precisament, allò que s’ha d’intentar superar cada dia perquè no es trasllade al futur tot eixe passat en forma de perspectiva. Torne a escoltar Dylan en arribar a casa i aplique això que he aprés durant el viatge. Uns segons després treia el CD per buscar a la ràdio una emissora d’eixes modernes on posen cançons de Rosalía. Hui m’he comprat una camisa estampada!
Salvador Sendra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada