L’HOMILIA DE LA PIZZA

 

Les homilies d’Organyà són un referent lingüístic per apreciar l’evolució de les llengües romances de la península Ibèrica. El rector d’Organyà s’esforçava per fer entendre als feligresos i les feligreses alguns aspectes de la paraula i la vida de Jesús, no sense aplicar-hi observacions de la seua collita –diguem-ne actualitzacions— que intenten guiar la vida del poble; la seua moralitat.

I jo, que la setmana passada vaig anar un parell de voltes a missa, em vaig adonar de les diferències entre els rectors i els missatges de dues parròquies diferents. Una tractava els aspectes generals de la vida –de la vida castellana, o siga, que no té cap interés per a una persona que no ho és— mentre predicava en un poble gran. L’altra em va semblar esperpèntica! Al meu poble, valencianoparlant de la Marina, la missa no deixa lloc per al recolliment ni la reflexió. El rector, que sembla iberoamericà, no roman ni un segon quiet: canta, xarra, posa música... i tot a un ritme trepidant que ofega l’oient.

No entenia què deia quan s’esplaiava en la llengua dels colons –tampoc m’interessava gaire—, perquè per comprendre el seu accent hispanoamericà hi calia un esforç considerable. No entenia què feia, sempre cantant, xarrant o actuant. No entenia el contingut, supose que adreçat a un poble indígena del sud d’Amèrica a qui es vol inculcar el missatge del liberalisme vargasllosià. Però, de sobte, vaig enxampar el tema sobre el qual pivotava el discurset: la pizza! No podia eixir de la perplexitat perquè ja m’havia perdut del tot, redoblant l’esforç de la comprensió i, alhora, intentant enllaçar què pinta la pizza en un enterrament.

Pizza, pizza, pizza, pizza... i així durant incomptables repeticions. Què diu eixe senyor? Per l’amor de Déu! En eixir ho vaig preguntar i totes les persones amb qui vaig parlar estaven igualment perplexes: ningú no sabia enllaçar la idea amb el missatge. Déu meu, quina vergonya; quin sofriment que ens espera en cada missa! A més, s’apropava l’hora de sopar.

Salvador Sendra