GENTIL

 

Tres savis intenten convéncer un gentilhome que anava a recollir aigua d’un pou que la seua religió era la vertadera: un era cristià, l’altre jueu i el tercer, musulmà. Tots tres estaven sota l’ombra d’una figuera parlant de les seues coses de savis, o siga, enraonant. Cada un va exposar les raons per les quals la religió que processava era la que realment valia i la que el viatger havia d’escollir, però l’home se’n va anar tan gentil com hi va arribar. Jo creia, en començar a llegir el llibre, que Ramon Llull em convenceria de la vàlua del cristianisme respecte de les altres opcions, perquè aviat em vaig posar en el paper del gentil, però no ha estat així...

Kierkegaard, descregut del cristianisme militant que havia marcat la seua existència es va plantejar de repensar-lo per recuperar la fe perduda, però va ensopegar amb la dura realitat: havia de ser cregut, que no comprés, ja que era un acte de fe i no de raó. La raó ens fa entendre les causes i les conseqüències de manera intel·ligent, mentre que la fe no ens permet raonar perquè, si això passa, aviat s’esfuma la il·lusió: o es creu o no es creu, i prou!

Els tres savis de Ramon Llull passaven la major part del dia divagant sobre la religió a l’ombra de la figuera; supose que també menjarien i dormirien... Ells enraonaven, perquè raonar és fer servir la raó en la recerca dels arguments. Kierkegaard escriu en el Tractat de la desesperació que és la fe la que dirigix les coses divines, mentre que la raó, ho fa amb les humanes: una és vertical i l’altra és horitzontal, per entendre-ho millor.

D’això de la fe, en Llull també en sabia, ja que la va descobrir després d’una vida de gentil, però per il·luminació, que no per raonament, en un cas que em fa recordar el de sant Pau quan cau del cavall i es colpeja el cap. Enraonar és parlar sense més; sense cap altra intenció que la del contacte humà, supose. A la meitat del camí, hi trobem la reflexió, on tot hi cap.

Salvador Sendra

CUÑI

El cuñao és la figura emergent de la darrera època; i si és dona, cuñao, igualment. Amb l’ús d’Internet s’ha disparat la seua saviesa fins a equiparar-se amb la del taxista del cotxe amb l’adhesiu de la Cope que sap de filologia, de pandèmies, d’economia i de ciència, si és menester. Posats a dir estupideses, puc afirmar que hi ha hagut una cosa bona en les darreres mesures contracoronavíriques per a aquells i aquelles que no saben apreciar les seues habilitats i qualitats: el desmembrament de la família.

Jo soc el cuñao ideal; aquell de qui estaria orgullosa la sogra més exigent. Puc opinar de tot sense complexos i soltar unes barbaritats tan desorbitades que podrien sorprendre fins i tot un espectador premium de Telecinco. I tot això, a canvi de què? Altruisme, se’n diu; no tinc cap finalitat més enllà de la que es troba lligada al càrrec que ostente. Els objectius de la meua vida estan tan aprop que a taula es poden comptar: marisc, vi, qualsevol cosa on hi pose ibérico, i que em deixen menjar amb les mans. Despés, copa i puro, per delitar els comensals i fer-los participar de la meua profunda saviesa.

Ara estic a l’atur perquè sempre soc la tercera unitat familiar. Em trobe apartat i menyspreat per les quatre famílies a què he intentat adherir-me, que han al·legat això: «perquè ja en som dos i, si tu vens, en serem tres, d’unitats». Com si jo no sabera comptar! Recordeu que soc el cuñao, i sé de tot! Fins i tot, en arribar puc saludar amb un «holi»... Ara, però, amb l’augment desfermat de l’estupidesa hi ha hagut un canvi de denominació que no ha fet més que enterbolir en major mesura la ja densa nomenclatura del cuñao: el cuñi, i si és dona, hi canvieu l’article. I això em faltava, a mi, per acabar de rebentar.

Cuñao

CAPTIUS

Llegint Jordi de Sant Jordi –els pocs textos que m’han arribat a les mans— he observat en el poema Desert d’amics, de béns e de senyor que hi ha un paral·lelisme interessant entre el poeta i Miguel de Cervantes, si més no, en la seua desventura. La versió que he consultat és la de Martí de Riquer. En la poesia, el trobador es lamenta durant el seu captiveri per Francescco Sforza, de la seua situació d’abandó que que ningú no estiga disposat a pagar el seu rescat.

Cervantes, com descriu l’escriptor Ismail Kadari, tampoc ho va passar massa bé durant el captiveri, malalt i abandonat d’aquells a qui havia servit, i que no van moure un sol dit per rescatar-lo. La diferència està que Jordi de Sant Jordi va poder acabar la vida amb dignitat –potser perquè va morir jove— mentre que Miguel no va tindre tanta sort... Ara se’l reclama i proclama; abans, no tant.

L’un i l’altre van ser captius, però, la guerra estava declarada o ho van ser per terroristes? Hui ja no es declara cap guerra, i això no és poca cosa. Tenim sempre la impressió que hi un exèrcit legítim –el més proper a nosaltres— i un altre de format per terroristes sanguinaris que només volen que fer mal. Els bons tenen la difícil tasca de defensar-nos d’eixos que no són contemplats com un enemic com cal, sinó com un «eje del mal».

En una guerra no declarada, l’enemic és terrorista; i amb els terroristes no es negocia, recordeu. Ni presoners ni condicions ni rendicions: no es negocia. Els terroristes s’exterminen i au! I potser, això que acabe d’exposar no és tan nou, i ja ho feien abans quan s’enfrontaven amb italians o albanesos, cosa que deguera comportar el llarg captiveri dels escriptors de referència i el seu abandó, un a Nàpols i l’altre a Albània –sí, a Albània! Al final, hi va haver pagament de rescat, com sol passar sempre, però després del sofriment.

Salvador Sendra

El passat com a futur.

 

Qui no s’ha sorprés en tornar a casa després de comprar alguna cosa al supermercat, arribar a casa, connectar l’ordinador i trobar anuncis específics d’allò que havies comprat? Que si havies comprat formatge de tal classe, perquè no proposar-te’n una altra? Si havies comprat vi d’una regió, perquè no d’una altra? En curt, allò que anomenem BIG DATA, aquella cosa aparentment innocent però que s’ha empoderat de la vida de milions de persones.

Temps enrere, tant que sembla francament prehistròria, els éssers humans s’escandalitzaren perquè la bicicleta era més ràpida que el corredor, fou fàcil de rebatre la qüestió adduint que la bicicleta era, al capdavall, una creació humana. La cosa començava a ser més sensible quan en comptes d’aspectes físics incloïa aspectes psíquics. Que una bicicleta o posteriorment una moto o un cotxe foren més ràpids que la més ràpida de les persones sempre seria més fàcilment assimilable que una màquina de jugar als escacs guanyant als més brillants jugadors. Ara bé, també això és rebatible, les màquines en si no són intel·ligents sinó potents i com a màquines que són, no defalleixen. Els escacs són un joc i la persona, el jogador que ha traçat un pla magistral bé pot arruïnar-ho tot amb un error per desatenció. La persona es pot desconcentrar per esgotament, avorriment o qualsevol altre aspecte mentre que la màquina continuarà impertorbable. Una màquina no saltarà amb un inesperat sacrifici de peces perquè està programada per a avaluar el valor d’aquestes segons regles ben definides. Una màquina es terminarà imposant per monolitisme, per esgotament de l’adversari, no per una tàctica “genial” compresa en el sentit literal-màgic del terme.

Hui en dia el BIG DATA s’utilitza per a vendre. Se li diu publicitat individualitzada. Si has comprat el llibre X et suggerim tal altre, com abans els formatges i vins, ara bé, com es veu això només implica repetir-se a si mateix. Quina màquina podrà preveure que després d’una sèrie de novel·les roses et dona per literatura bèl·lica? Quina màquina pot preveure que un lector de poesia gire cap a la sociologia o a l’inrevés? Tots coneixem persones absolutament que bebien i feien allò que diem una vida “normal” i que tot d’una han esdevingut Testimonis de Jehovà i han deixat tot enrere... Quina màquina hauria pogut predir això?

El present escrit no és al·legat a favor de l’ésser humà perquè imprevisible sinó d’altra cosa moderna i preocupant i de la que, potser, no escaparem. Les persones som gregàries, naixem, vivim i morim en societat, i això des de sempre. Les llengües, les fronteres, l’educació, constituïen barreres d’especificitat que persones cultes i polièdriques superaven sovint amb el cost de la seua vida per posar civilitzacions en contacte. En l’actualitat tots estem bombardejats pels mateixos hàbits consumistes i de cada cop més en una única llengua i tot amb el telèfon a la butxaca. Correm el risc de que com la màquina que sempre ens suggereix més d’allò que ja hem consumit, que ens repetim cíclicament en endavant.

El passat com a futur, una curiosa paradoxa del present.

Bucarest a 20 de desembre del 2020.

Lluís Alemany Giner

EXPLICAR ALLÒ INEXPLICABLE

 

«Per conéixer un objecte no s’han de saber les seues propietats externes, però sí les seues propietats internes» (Wittgenstein: Tractatus logico-philosophicus, 2.01231). Apliquem l’anterior premissa a la comprensió de la monarquia, és a dir, alliberem-la d’allò que l’envolta i centrem-nos en les coses més bàsiques per poder entendre com cal la seua essència, o siga, de manera racional. Aviat observarem que, si deixem de banda la ridiculesa de la raó instrumental, tot allò que pot considerar-se un principi bàsic per a la seua comprensió s’ensorra a la mínima qüestió que hi plantegem.

Intentar comprendre el fenomen de manera racional, per tant, resulta impossible i només ens queda un camí per concloure la indagació, i que és el que explica Kierkegaard en el seu Tractat de la desesperació: quan l’autor entra en crisi –perd la fe— intenta comprendre el cristianisme per reincorporar-s’hi i ensopega una volta i altra amb el mur d’allò incomprensible: comprendre és humà, perquè es tracta d’una relació horitzontal entre persones, mentre que la relació amb allò superior, vertical, es troba en el camp de la creença i, per tant, en l’àmbit de la fe. Les coses divines s’assimilen; no es comprenen, conclou.

No obstant això, l’ús dels arguments anteriors se solen trabucar i aquella gent que intenta explicar allò inexplicable ho fa apel·lant a la seua necessitat, o la seua rendibilitat, instrumentalitzant l’element de l’estudi, cosa que, en primer lloc, ensopega amb qualsevol interpretació de la lògica més bàsica (Wittgenstein) i s’endinsa de cap en l’àmbit de la fal·làcia; en segon lloc, deixa d’encaixar en el racionalisme per derivar l’explicació cap al dogmatisme (Kierkegaard); finalment, i si encara hi cap altra crítica, la Crítica de la raó instrumental, de Horkheimer, és la puntada definitiva a tot el despropòsit cognitiu exposat perquè es tractaria d’explicar una essència atenent a la seua utilitat, a l’especulació sobre la seua rendibilitat futura o, allò que encara és pitjor, intentar explicar-la a posteriori, o siga, que la seua essència només es podria demostrar apel·lant la utilitat posterior i, a més, analitzat dita rendibilitat una volta que ha transcorregut el temps.

Salvador Sendra

LA CRISI DE QUÈ NINGÚ NO EN PARLA

 

Perquè estem farts d’escoltar la desfeta coronavírica sobre l’economia i la precarietat de molts sectors, però n’hi ha d’altres de què ningú no en parla, i també estan tocats: el de la importació i distribució d’estupefaents, per exemple.

Un sector ja d’entrada alié als convenis col·lectius i a qualsevol regularització, la distribució i venda de droga no deixa de ser una branca importantíssima de l’economia de l’estat. Ja siga a Galicia o a Algeciras, i amb la manca de xifres oficials, la caiguda de la importació és una realitat. Amb la crisi, la gent ja no té alegria per invertir en més alegria; alguna festa de la high society i poca cosa més. «Així, el sector està condemnat al tancament de l’activitat», apunta el Bola en l’entrevista realitzada per al present article.

Sense suport de les institucions «que només ens busquen quan els convé i que cada volta demanen més qualitat i menor preu en el producte», assenyala el Bola, haurem de «xapar el negoci», condemnant així milers de venedors i de distribuïdors a caure en mans de companyies com Cabify o Globo, que qualifica com a «depredadores». «Hi ha gent que ha fet una inversió forta amb un BMW o amb un Mercedes, per millorar la logística, i s’ha quedat amb el cul a l’aire», diu el Bola.

La venda i distribució de substàncies ja va patir un fort colp amb la mort de Maradona que ara s’ha accentuat amb la detenció d’Amargo, «i no està el forn per a bollos» comenta el Bola. I és per esta raó que el sector demana una intervenció ràpida de l’estat per facilitar la importació, ja que el col·lectiu no es pot permetre l’enxampada d’altre carregament important de contenidors de Colombia. «I este és un problema que afecta una gran part de la societat, i que ja opta per anar a Brussel·les, a assortir les festes dels eurodiputats hongaresos per buscar-se la vida», diu el Bola.

Notícia d’agència

FOLLOW THE LEADER

 

Imagineu que viviu deambulant pel desert i que esteu al capdavant d’una tribu. Peseu, també que qualsevol líder que s’aprecie ha de tindre una connexió directa amb algun déu, perquè això que us propose hauria d’ubicar-se fa uns quants segles, o millor, uns quants mil·lennis. Una volta posats, crec que haureu de situar-vos en un trànsit; entre una fugida d’un estat opressor i una arribada a un altre de llibertat, que s’ha de prendre per la força. El guia ha de ser fort perquè la travessia pel desert no és fàcil, i els dies difícils hi poden sorgir problemes.

Si el líder és fort, allò que diu es complix, i punt! El primer símptoma de feblesa que el pot deixar en evidència és quan ha de ser previsible, i això passa quan ha d’escriure les lleis. La força vertadera està en la paraula, i no en la lletra escrita. La llei deixa de ser ell i passa a ser una pedra, o una pell, o un pergamí, o un paper. El líder està tocat, i ell ho sap. Tant fa que es diga Mahoma com Dracó o Moisés; s’ha escrit la Llei, i el poble hi té accés. L’únic reducte roman en la interpretació, perquè la gent no l’entén perquè no sap llegir-la... hi ha els vells patriarques: els jutges!

Però, abans que això passe, hi ha sempre la causa, i eixa es pot trobar en la desconfiança apuntada a l’inici, perquè cada líder connecta amb els seus déus en somnis, però perquè això passe l’home ha de descansar bé; altrament no hi ha garanties. I menjar bé (ofrenes), i beure bé (més ofrenes), i cardar bé (altres ofrenes), i... Tots eixos camins duen al déu, però hi calen unes condicions adequades, fins i tot per a un nòmada.

El tabernacle n’és la solució. A la Bíblia hi ha unes quantes pàgines que s’esplaien en els detalls de la construcció (Èxode 26, 36 i 37) i, si us queden ganes, podeu passar al Levític, que explica el procés perquè el guia puga exercir de guia, que només pot passar si s’aparta del poble, més que siga per mantindre el secret del diàleg diví. Des del tabernacle es comunica el nòmada, des de la piràmide, el sedentari. Però, tot i això, hi ha moments en què no es pot aturar l’alçament i s’ha d’aniquilar la meitat del poble aplicant la paraula, de nou. Ja sabeu: «Poseu a cadascú una espasa sobre la seua cuixa; passeu i torneu de porta en porta pel campament, i mateu cadascú son germà, el seu amic, i el seu parent. I els fills de Leví ho feren segons la dita de Moisés» (Èxode 32, 27-29). La meitat, en van caure!

Salvador Sendra