BUSQUE UN PSEUDÒNIM

Ho reconec: estic totalment abduït a causa de les notícies del coronavirus. Però, no em podeu negar que el tema te un punt apocalíptic i, alhora, un altre de captivador. Si em qüestione sobre què és això que més m’atrau, no em sé respondre, però crec que el mateix Orient, pel simple fet de la seua peculiaritat, hi té part de culpa. No crec que a Europa, mateix, es puga actuar d’una manera tan contundent i que la gent hi responga d’eixe mode que ens transmeten els mitjans d’informació de masses: ciutats aïllades, ciutadania desconnectada, carrers desèrtics, transports aturats...

Tant em captiva que m’estic plantejant d’escriure un llibre sobre un tema semblant; ho faré en francés i sota un pseudònim, per garantir la meua llibertat d’expressió. El titularé La peste. Però, a més, pense si és bo ubicar-lo tan lluny d’ací o si seria millor situar l’acció en un indret més proper que, a més, ens transporte a un altre continent. Són coses que m’hauré de repensar quan m’hi pose.

Imagine el tancament del perímetre urbà i la relació entre els habitants de la zona –entre el veïnat— on, a mesura que passa el temps, es tramen uns rols i unes actituds del tot impensables en un espai obert i saludable, perquè cal pensar que, en el fons de tot açò, hi roman l’atmosfera densa i feixuga de la malaltia, del contagi i de l’epidèmia. Com haurien de ser les relacions d’amistat en un indret com el que es descriu? Hi haurà interacció? I la sanitat, destriarà els casos?

Ara, de moment, seguiré les notícies que, a més, no deixen de sorprendre’m. Per exemple, resulta molt cridaner observar que, ja fora de la zona zero, els diferents estats que repatrien la seua ciutadania prenen mesures del tot diferents. Per posar els exemples dels dos casos més extrems, he escoltat que el Japó mantindrà els seus repatriats en quarantena, a casa, amb mesures i regulacions més personals, mentre que Austràlia se’ls endurà a una remota illa prop d’Indonèsia i els controlarà en eixe indret fins que reben l’alta mèdica: seran lliures en el seu perímetre, com Napoleon?

De moment, tot són preguntes envoltades d’incertesa. I, ja sé: em diré Camus!

Anònim

ESCAC I MAT

Camus és un escriptor que sempre m’ha fascinat. Des que vaig llegir les primeres obres, recorde que vaig pensar que era bo i, per dir alguna cosa, apuntaré que La Peste ha estat la menys afortunada, per al meu gust. Jo, abans llegia novel·la i, fins i tot, em vaig empassar generacions completes d’escriptors com la Beat, per exemple. Ara ja no ho faig però ―i això sí que ho he d’admetre― sovint les recorde. La mala gestió del temps que es fa a l’adolescència és interessant si hom s’empassa tots els clàssics perquè, així, de major ja no li cal perdre més el temps i li permet llegir assajos recordant el passat.

Darrerament, estic centrat en L’home révolté, i no m’està decebent, en absolut. Les anàlisis dels filòsofs i pensadors que extrau Camus són, si més no, acordes amb la finalitat de l’obra. No prenc notes, per això no tinc pensat entrar a rebatre’n cap ni a aprofundir en aspectes concrets, però sí que llig amb deteniment. Llig assegut en un banc d’un parc, les hores mortes de migdia, com feia anys que no gaudia. Darrerament, les anàlisis em duien a romandre a casa amb un full blanc i el bolígraf a la mà dreta i el llibre o l’ordinador a l’altre costat.

Saint-Just, en els capítols que hi dedica Camus, és un personatge fascinant, i no ho dic per la seua contribució revolucionària, bé com a àngel, bé com a dimoni, segons a qui es pregunte, sinó que ho dic per la manera en què argumenta les accions dels exaltats. Realment, l’home intentava fonamentar cada comportament revolucionari, i ho feia! A mi, particularment, allò que més m’ha cridat l’atenció és la manera en què tanca tota possible escapatòria a la monarquia. Els arguments que fa servir el revolucionari ―segons conta Camus― són els contraris als que utilitzava un antic professor meu d’història; si no recorde malament, un renegat comunista abraçat al liberalisme zaplanista ―feu servir la imaginació per trobar el lligam!

En una classe, per entendrir-nos i posar-nos a la pell del tsars, a l’hora d’explicar-nos la Revolució russa, ens va posar un documental ridícul sobre la família dels tirans russos on es podien observar unes tendres criatures bolcades a mantenir el benestar i la estabilitat política al seu regne. Els infants, més tendres encara, es relacionaven amb tota naturalitat amb altres xiquets i xiquetes pobres dels voltants. Com veieu, tot molt creïble i normal. Però, ara que he descobert Saint-Just, m’he adonat que el documental feia servir els arguments estrictament contraris als que utilitzava el revolucionari per sentenciar a mort la monarquia. I, com no, la sorpresa ha estat major quan m’he adonat que el revolucionari francés, tot i la seua mort prematura i l’escassa cobertura que se li ha donat ―solapat per altres de major envergadura―, va estar present a Rússia, en la teoria, que no en l’aplicació dels mètodes filosòfics i polítics revolucionaris.

Saint-Just se centrava en la institució monàrquica i amb el seu lligam diví per vincular-la al mal de França. Com a solució, per trobar-se fora de tota norma i constitució, proposava que fos jutjada per un tribunal popular, ja que la Revolució traslladava la sobirania al poble. Comptat i debatut, el final ja se sap; el poble va jutjar una institució que havia actuat sempre com a tal. L’estimat professor, coneixedor de la Revolució, ens presentava la monarquia ―en este cas la russa― com una família acollidora i feliç, humana i religiosa. Ara bé, les decisions que prenia cada volta que actuava contra el poble, o siga, contra cada un dels ciutadans, les assolia com a família o com a institució? La fi de les dos monarquies, ja la coneixem, així com la de bona part dels revolucionaris que, segurament, prendrien les decisions com a honrats pares i mares de família i no com a polítics rancorosos, exaltats o, simplement, poderosos, si els apliquem el mateix mètode que ens volia inculcar el rigorós professor zaplanista.

Salvador Sendra Perelló