Camus és un
escriptor que sempre m’ha fascinat. Des que vaig llegir les primeres obres,
recorde que vaig pensar que era bo i, per dir alguna cosa, apuntaré que La Peste ha estat la menys afortunada,
per al meu gust. Jo, abans llegia novel·la i, fins i tot, em vaig empassar
generacions completes d’escriptors com la Beat, per exemple. Ara ja no ho faig
però ―i això sí que ho he d’admetre― sovint les recorde. La mala gestió del
temps que es fa a l’adolescència és interessant si hom s’empassa tots els
clàssics perquè, així, de major ja no li cal perdre més el temps i li permet
llegir assajos recordant el passat.
Darrerament,
estic centrat en L’home révolté, i no
m’està decebent, en absolut. Les anàlisis dels filòsofs i pensadors que extrau
Camus són, si més no, acordes amb la finalitat de l’obra. No prenc notes, per
això no tinc pensat entrar a rebatre’n cap ni a aprofundir en aspectes concrets,
però sí que llig amb deteniment. Llig assegut en un banc d’un parc, les hores
mortes de migdia, com feia anys que no gaudia. Darrerament, les anàlisis em
duien a romandre a casa amb un full blanc i el bolígraf a la mà dreta i el
llibre o l’ordinador a l’altre costat.
Saint-Just, en
els capítols que hi dedica Camus, és un personatge fascinant, i no ho dic per
la seua contribució revolucionària, bé com a àngel, bé com a dimoni, segons a
qui es pregunte, sinó que ho dic per la manera en què argumenta les accions
dels exaltats. Realment, l’home intentava fonamentar cada comportament
revolucionari, i ho feia! A mi, particularment, allò que més m’ha cridat
l’atenció és la manera en què tanca tota possible escapatòria a la monarquia.
Els arguments que fa servir el revolucionari ―segons conta Camus― són els
contraris als que utilitzava un antic professor meu d’història; si no recorde
malament, un renegat comunista abraçat al liberalisme zaplanista ―feu servir la imaginació per trobar el lligam!
En una classe,
per entendrir-nos i posar-nos a la pell del tsars, a l’hora d’explicar-nos la
Revolució russa, ens va posar un documental ridícul sobre la família dels
tirans russos on es podien observar unes tendres criatures bolcades a mantenir
el benestar i la estabilitat política al seu regne. Els infants, més tendres
encara, es relacionaven amb tota naturalitat amb altres xiquets i xiquetes
pobres dels voltants. Com veieu, tot molt creïble i normal. Però, ara que he
descobert Saint-Just, m’he adonat que el documental feia servir els arguments estrictament
contraris als que utilitzava el revolucionari per sentenciar a mort la
monarquia. I, com no, la sorpresa ha estat major quan m’he adonat que el
revolucionari francés, tot i la seua mort prematura i l’escassa cobertura que
se li ha donat ―solapat per altres de major envergadura―, va estar present a
Rússia, en la teoria, que no en l’aplicació dels mètodes filosòfics i polítics
revolucionaris.
Saint-Just se
centrava en la institució monàrquica i amb el seu lligam diví per vincular-la
al mal de França. Com a solució, per trobar-se fora de tota norma i
constitució, proposava que fos jutjada per un tribunal popular, ja que la
Revolució traslladava la sobirania al poble. Comptat i debatut, el final ja se
sap; el poble va jutjar una institució que havia actuat sempre com a tal.
L’estimat professor, coneixedor de la Revolució, ens presentava la monarquia
―en este cas la russa― com una família acollidora i feliç, humana i religiosa.
Ara bé, les decisions que prenia cada volta que actuava contra el poble, o
siga, contra cada un dels ciutadans, les assolia com a família o com a institució?
La fi de les dos monarquies, ja la coneixem, així com la de bona part dels
revolucionaris que, segurament, prendrien les decisions com a honrats pares i
mares de família i no com a polítics rancorosos, exaltats o, simplement,
poderosos, si els apliquem el mateix mètode que ens volia inculcar el rigorós
professor zaplanista.
Salvador Sendra
Perelló
