Si hi haguera un
incendi, a ma casa, i haguera de salvar uns llibres, de segur que em cremava.
Em plantaria davant la prestatgeria i dubtaria tant que m’encendria sense
tindre clar quins exemplars havia d’endur-me. Segur que trauria La divina comèdia, La Bíblia, el Laocoonte
de Lessing i Diàlegs a l’infern. Uns
perquè formen part de la meua vida i altres perquè els aprecie de manera
especial... La resta d’exemplars són els que em durien a la mort perquè em
costaria decidir-me. Morir provoca estrés perquè el destí no se sap.
Els Diàlegs a l’infern, entre Maquiavel i
Montesquieu és un llibre que em va costar molt de trobar. El vaig comprar de
segona mà i la seua història ―la de l’autor i la del llibre― és realment
fascinant. No entraré a descriure-la perquè em duria a parlar d’un assumpte que
el mateix pròleg ja tracta, i ho fa d’una manera molt més adequada del que ho
puga fer jo. El seu contingut, però, descriu una trobada entre els dos
personatges de més amunt: Maquiavel i Montesquieu.
Ambdós escriptors,
una volta morts, es troben a l’infern i raonen sobre els postulats que defensen
en les seues teories. No podria ser d’altra manera perquè hi ha algun segle
entre la vida de l’un i de l’altre... Però, s’hi busquen, s’hi troben i parlen
de les seues coses. Establixen un seguit de diàlegs intel·ligents on hi ha
dubtes en cada teoria. Tampoc tinc gana d’entrar en elles perquè el llibre ho
fa molt millor del que ho puga fer jo.
L’infern, segur
que es troba dividit per capes. No pot ser que estes dos persones habiten el
mateix espai que puga utilitzar Manuel Fraga, per exemple. Sempre hi ha hagut
classes i classes, fins i tot a casa de Satanàs. L’indret que poden ocupar
estos dos pensadors polítics no pot barrejar-se amb el de la mediocritat de qui
només executa perquè la vertadera maldat es descriu com teòrica. De la mateixa
manera que no podem imaginar-nos Satanàs fent qualsevol malifeta, no podem
imaginar-nos-els, a ells, amb una actitud agressiva, ni bel·licosa.
Si Maurice Joly
situa en l’infern estos dos autors és perquè creia que eren conscients de la seua
maldat. Jo no ho veig així; és molt senzill: no em crec eixa consciència perquè
no em crec eixa maldat. Per a ubicar Maquiavel, o Montesquieu, a l’infern a
causa d’una teoria que pot dur altra gent a interpretacions i pràctiques
contràries a una determinada moral, s’hauria d’haver ubicat en el mateix lloc
tots els profetes, sense excepció, per continuar amb el mateix Jesús. Després,
en altres escalons inferiors, estarien els deixebles, la Verge, els sants, i,
així, successivament.
Un infern farcit
de persones que han creat teories per a intentar ordenar el caos obri les
portes d’este espai a qualsevol persona intel·ligent que haja pogut, en algun
moment de la seua vida, o de la seua mort, liderar un col·lectiu. El cel, però,
estaria destinat a la resta: podeu posar ací mateix els qualificatius que vos vinguen
en gana. El cel, a més, esdevindria de
facto un lloc caòtic perquè, després d’açò, qualsevol s’atrevix a
ordenar-lo! Per sort, després de la meditació i la tria dels llibres ve la
crema, i el foc purifica, com creien els inquisidors.
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada