Una de les
crítiques que vaig escoltar l’altre dia, sobre Mahler, era realment encertada.
Una dona que sabia de música ―no recorde el nom― deia que escoltar un moviment
de Mahler no li aportava cap necessitat de saber el que hi hauria a l’altre.
Deia que, tot i ser un gran compositor, Mahler no li transmetia la mateixa
curiositat que altres dels grans. I jo n’estic d’acord, per suposat, entre
altres coses perquè ella sap de música i jo no.
A mi, escoltar a
Mahler m’aporta la necessitat d’interpretar el que hi ha al seu darrere. El que
hi ha per arribar, ja arribarà: li done la raó a la dona, com podeu comprovar.
Perquè ens hem de situar a l’inici del segle XX i estem, per dir-ho d’alguna
manera, en el tercer apocalipsi. Què importa el futur si estarem tots morts en
la Primera Guerra Mundial? Importa el present i importa porgar les penes,
pensaria Mahler, com devia pensar qualsevol persona intel·ligent del seu temps.
Importa el
passat perquè ell, en la mateixa manera que altres genis de la seua època, fan
síntesi i preparen el camí al futur. La síntesi de Mahler és musical mentre que
la d’Einstein és, tot i que científica, també artística, o la de Röntgen; els
dos últims ens preparen ja per allò que vindrà. També s’hi pot incloure Freud o
Kandinsky. Cap d’ells ―i parle en primera persona― m’aporta cap interès per
interpretar el passat i treballen per presentar-nos el nou paradigma.
Precisament, aquí està el seu èxit! Precisament, eixe és el seu valor: uns
tanquen una època i altres n’inicien una, de nova.
La necessitat de
seguir escoltant la música de Beethoven, o la de vore altre quadre de Gericault
és semblant: el paradigma es modifica però encara hi ha un format. El cas de
Mahler és el contrari perquè es tracta d’un punt i final, molt ben contextualitzat
però, això: un punt i final. Millor dit, uns punts suspensius... A partir
d’ell, tot canvia amb Schönberg, Stravinsky, Rachmaninov i altres. I, al final
no li cal de saber què hi ha més enllà perquè, en realitat, no n’hi ha res.
A mi, Mahler m’atrau
tant com tota la resta de compositors ―en conjunt― del seu passat, junts,
exceptuant Beethoven perquè el considere el seu profeta. A partir de la
inacabada X Simfonia, Mahler mor i abandona
Beethoven, en la mesura que Dante abandonà Virgili, per continuar el seu camí cap
al Paradiso amb la finalitat última
de retrobar l’amor. Beethoven ja no el podia acompanyar en eixa tasca perquè
havia de tornar enrere per si algú necessitava d’un guia per moure’s entre la
penombra. Potser siga una casualitat que el tercer moviment d’esta simfonia es
diga Purgatorio, o no...
Salvador Sendra
Perelló
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada