Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gestió privada. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris gestió privada. Mostrar tots els missatges

diumenge, 17 de març del 2019

ENTREM EN CAMPANYA


Resultado de imagen de torre agbar
Els intents per gestionar totes eixes coses que no es poden privatitzar a causa de la seua essència és una cosa més que s’endevina en cada moviment dels peons econòmics al si de la política. La gestió dels recursos se cedix perquè l’element, en principi, no pot atorgar-se. L’aigua, per exemple, és un cas curiós perquè si llegim qualsevol etiqueta d’una botella d’eixes que comprem perquè la qualitat de l’aixeta és més bé poca, ens adonarem que hi posa el manantial i la utilitat pública que sol tindre atribuïda.

Però, com que he dit “que comprem”, i a l’etiqueta posa “utilitat pública”, què ens hem perdut pel camí? Doncs, això que hi ha al principi: la gestió. Paguem un preu per un servei que, en molts casos comporta els drets de la cessió, la construcció i el manteniment de les plantes extractores, l’envasament, el transport, etc. Al poble, però, recordem que tot això del servei públic d’aigua potable ho feia l’Ajuntament. Ho feia! Ara hi ha empreses que gestionen eixos recursos i nosaltres paguem per eixa tasca perquè l’aigua està més fonda, l’electricitat està cara, els comptadors rovellats...

Els gerents i directius de les companyies que s’hi dediquen, supose que ajustaran el preu a eixes xicotetes coses i, segurament, això de la torre Agbar, per exemple, haurà estat pagat de la seua butxaca, de manera altruista, amb els minsos estalvis que es poden permetre amb el seu ajustat sou. Hi ha gent, però, que gaudix de vore-la, perquè és bonica i tot això, però a mi em rebolica l’estómac. I més quan pense en la gestió del fem, de les platges, de la neteja o fins i tot de la zona blava de l’aparcament.

Ara, i per enllaçar este escrit amb el de l’altre dia, i perquè s’apropen les eleccions locals, cal plantejar-nos si eixos pobles i ciutats tan progres ho són realment i la manera en què, fins i tot, ens podrien abaixar els impostos indirectes. Perquè tots tenim aixeta, o llum, o la gran majoria... i ho hem de pagar de la nostra faena. Per tant, ningú ha pensat a recuperar alguna d’eixes gestions per a la comunitat? Això no aconseguiria alleugerir la càrrega impositiva de la ciutadania sense que estem parlant sempre de les mateixes estupideses dels impostos baixos per atraure empreses?, dic jo. No sé... era tan sols una reflexió.


Salvador Sendra

dijous, 12 de març del 2015

LIDERAR I CAÇAR TALENTS



I tant! I gana que tenen alguns i algunes de perdre-la de vista, però, pel que es pot apreciar, la cosa va per a llarg. Una dona com Esperanza, sense necessitats materials, tan sols se’n mou per altres, de necessitats: les espirituals. Una cosa semblant, salvant les insalvables distàncies, és el que li passa a Rita. Ara bé: potser les necessitats espirituals que les motiven causen més addicció que les altres...
Esperanza va deixar la política ―i el funcionariat― per dedicar-se a l’empresa privada i, si no recorde malament,  ho va fer en una companyia que es dedicava a la recerca i la caça de talents. A mi, personalment, em va captar l’atenció perquè eixa dona ja tenia la gràcia d’escollir els idonis, d’entre tots i totes, quan es dedicava a la política. Quasi tots els implicats en el cas Gürtel, els va escollir per a gestionar la cosa pública. A Rodrigo i la seua cort, si la memòria no em falla, també els va apujar fins a la presidència de Bankia i així, així, podria forçar-me més per trobar-ne d’altres.
L’ull d’Esperanza per localitzar talents està més que provat. L’empresa on treballava ho devia saber perquè tot apunta que el seu detector també és infal·lible, pel simple fet de contractar-la, a ella. No sé la sort que haurà corregut este negoci però espere que encara funcione i que no hagen tancat ningú a la presó. No obstant això, cal fer crítica, també, per criticar... I és ací on hem de demostrar que som seriosos, els lectors i jo.
Les empreses privades fan servir uns noms peculiars per definir alguns dels seus càrrecs o treballadors; fins i tot  els directius: freelance, inversor, emprenedor, mànager... Però, us heu aturat per vore què hi ha al darrere de tota esta nomenclatura? No seguiré per este camí perquè em pot crear enemics i el lector ja ha extret les conclusions pertinents. Per tant, i tornant a això que esteu pensant ara, el problema d’Esperanza no ha estat que no sàpiga escollir els seus càrrecs, o la seua cort, sinó que és un simple problema d’adequació perquè, si haguera estat en l’empresa privada, tots ells haurien estat persones d’èxit; referents, fins i tot, si oblidem, per un moment, que són uns acabacases.
La gestió pública es mou per altres línies, diferents a les de l’empresa privada, i més a España, on el més paregut a un empresari d’èxit és un especulador. I, si es posa eixe empresari a gestionar la cosa pública, es té un alt percentatge de probabilitats de situar-hi un emprenedor agosarat, com els que ha posat Esperanza. De fet, estic segur que si traguérem els percentatges dels càrrecs designats per esta dona, a dit, per gestionar diners públics, no s’allunyarien del percentatge d’empresaris que es dediquen a la especulació. Aleshores, Esperanza ha encertat en els nomenaments, tot i que s’ha enganyat assignant les faenes. Segurament,  pensaria que estava col·locant-los en l’àmbit empresarial més competitiu mentre ells es veien vivint a cos de rei a la salut de tots i totes. Sembla que competien, sí, però per a vore qui es pegava la millor vida; i ho feien bé!

Salvador Sendra Perelló