Dir que se m’han
fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de
Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap,
però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les
experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.
Tot i que, des dels
meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han
canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he
adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa
jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i
les hem de pair com bonament puguem.
Desitge anar a
Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir
en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit
més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé
si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.
Viatjaré amb
avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com
podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és
açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré
missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja
n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho
és!
Nàixer després
d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic
fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat.
Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se
sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar,
fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i
no es pot rebre més!
Després de
llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen
sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer.
Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les
poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI
i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu
comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni
per diners, sinó, per falta de motivació.
Salvador Sendra
Perelló
