Advocat pel diable.

Recentment una notícia feu bramar molts d’indignació. Una d’eixes simples notícies de la crònica de successos que no tenen una gran importància global però amb la que tots s’identifiquen individualment: un pare oblida baixar del cotxe al seu nadó i portar-lo a la guarderia, aparca a l’estacio de la seua ciutat per agafar el tren i se’n va a la feina. Hores més tard la dona passa per la guarderia i pregunta pel seu fill, el seu home el tenia que haver portat. Li responen que per allí no ha passat el seu home ni han vist al xiquet en tot el dia. La dona, angoixada, acudeix a l’aparcament de l’estació per trobar mort dins del cotxe el nadó.

A partir d’ahí, ho recullen tots els diaris i les xarxes supuren ràbia, com es pot arribar a semblant punt de malcurança? Com es pot ser tan insensible com per a oblidar al propi fill, menut i innocent, a l’interior del cotxe? Molts ja declaren que qui realment mereix morir és el pare, i ho deixe ahí per tornar al principi, un simple fet menor amb conseqüències majors, tràgiques, certament, però un fet menor ocorregut a unes poques persones, una família. Si hagués estat un accident de tràfic, ningú més enllà dels veïns de la seua localitat, amics o familiars, en parlaria....

Pocs dies més tard –sorpresa!- apareix a la premsa un article d’una psicòloga que intentava explicar allò inexplicable, val a dir, com el pare podia haver oblidat al fill al cotxe i anar a la feina com si res. De les conseqüències no em parlem car ningú pot redonar vida als morts. Allò que em colpí era que pel titular de l’article, per l’encapçalament, algú estava disposat a advocar pel Diable, a excusar el pare! Acabat de llegir l’article tampoc era tant, però la premsa, ja se sap, tendeix al maximalisme per tal d’atiar la lectura dels seus continguts. Allò que finalment, al meu parer sí era cert, no era la disculpa del pare sinó l’anàlisi de perquè pot arribar a passar que un pare arribe al punt d’oblidar al fill menut al cotxe. La raó és que vivim en un món accelerat, un món on pares i fills conviuen simultàniament però que cadascun el viu de manera diferent. Segons la doctora els fills viuen estressats perquè els pares també ho estan. Els fills són escridassats a diari ja de bon matí perquè el pare s’alça del llit accelerat, es dutxa i beu un cafè ràpid perquè té el temps just per arribar a la feina, si perd el tren x o enllaça uns quants semàfors en roig, l’escridassat serà ell i pot arribar a perdre la faena i per tant els mitjans de subsistència, incloent-hi els que l’alimenten a ell o als seus fills. Estos, en canvi, s’alcen segons el rellotge biològic, val a dir, van despertant de poc a poc i escridassar-los no és només injust sinó també antinatural, ells són els que actuen com a humans i no els pares, absorbits per les obligacions laborals!

En un món on sembla ser que la fertilitat ja està declinant brutalment al món occidental per l’ús abusiu de pesticides o l’estrés, només pot haver algú que se n’alegre: el món! Hi haurà coinvolta alguna estratègia secreta del planeta per deslliurar-se’n d’aquella espècie rara que tant la fa patir i que li ha provocat fins i tot una era nova, l’antropocè? Si això no és cert, l’altra única opció possible és que nosaltres mateixos ens autoinfligim el patiment, en cap cas, eixim benparats...

Bucarest a 14 d’octubre del 2018. 

JA COMENCEN A AGRADAR-ME ELS COTXES

Sé que es tracta d’un objecte de luxe o, si es vol, d’una màquina dissenyada i creada per poder-nos desplaçar ràpidament i còmoda, tot i que, ara, s’han intentat demonitzar perquè signifiquen contaminació, indústria pesada, individualisme i consumisme. A mi, mai m’havien interessat gens ni miqueta però, a partir de les darreres lectures i de l’oposició dels més moderns, ja comencen a agradar-me; i molt!

Ja he tractat sobre un dels punts febles que he detectat en el pensament escrit d’Albert Camus; concretament, pense que es tracta de la interpretació de la dialèctica hegeliana, i no de tota... No obstant això, si que combregue amb la visió que transmet del marxisme, i més encara quan li està revisant eixe qualificatiu que se li atribuïx de materialista. Sobre la idea del final, he de dir que coincidix exactament amb la meua prèvia, cosa que em reconforta molt i em dóna aire per seguir llegint i escrivint. Però, clar; no podia tractar-se de cap materialisme si, en el fons, hi ha la idea de totalitat i de redempció.

Tot i que l’economia ens transmeta eixa percepció de pragmatisme i de materialisme, no es pot oblidar que el discurs de Marx va molt més enllà i que afecta la totalitat de vessants del poliedre social. La mirada platònica sempre estarà present quan es tracte d’ordenar el món a la recerca d’un model pensat, ideat, idealitzat. Però, com veiem, Camus parla de Marx i jo parle de Camus però ―atenció!― l’escriptor algerià, o francés, també va estar present al debat dels candidats, excepte el candidat del PP, que no va voler anar ni sabent que es voria mitjançant la pantalla de plasma.

Vaig fer un gran esforç per aguantar les xiquillades d’unes personetes molt superficials per a vore si entraven en alguna qüestió de profunditat, tot i que el cronòmetre no els ho permetia, la veritat. El xiquet Rivera va esmentar Camus fent valer eixe discurset tan trist sobre la unitat d’España, però el xiquet Iglesias va estar brillantíssim preguntant-li si es referia al Camus algerià o al francés! EL discurs del xiquet Rivera es va ensorrar, tot i que els analistes no han dit res d’este moment. La cultura del xiquet Rivera em va semblar, per segona volta ―després de l’esment a Kant―, que procedia dels sobrets de sucre.

Xiquet Rivera, intente llegir una mica abans de fer-nos agarrar vergonya aliena, o no parle d’allò que desconeix perquè vostè és un personatge públic i, a més, darrere del seu trist discurset d’unitat hi havia amagat un revolucionari de pensament coherent i complex. Però, això sí: un revolucionari a qui li agradava viure bé i, com no, els cotxes esportius i ràpids; quasi tan ràpids com la vida que vivia el mateix Camus.

 

Salvador Sendra Perelló

LA MOTIVACIÓ DEL VIATGE

Dir que se m’han fet les dents llargues és poc, després d’haver estat llegint l’Itinéraire de Paris à Jérusalem de Chateaubriant. Sóc un viatger i sempre ho he sigut, i qui em coneix ho sap, però, en cap dels meus viatges he tingut la possibilitat de gaudir de les experiències que acompanyaven un viatger del segle XIX.

Tot i que, des dels meus inicis, les condicions de les expedicions i dels viatges arreu del món han canviat molt en comparació a les que hi ha hui dia, llegint Chateaubriant m’he adonat que he tingut mala sort en dos aspectes: per començar a viatjar massa jove i per nàixer dos-cents anys massa tard. Però, estes coses no tenen remei i les hem de pair com bonament puguem.

Desitge anar a Jerusalem amb totes les forces perquè sé que és un viatge que intentaré gaudir en la mesura en què ho va fer Chateaubrinat. Ara ja sóc més madur i he llegit més voltes la Bíblia; ara ja puc aprofitar-me d’eixa maduresa... Enguany no sé si hi aconseguiré anar, però no m’importa perquè he aprés, també, a esperar.

Viatjaré amb avió i dormiré en algun hotel, llogaré cotxes i menjaré en restaurants; com podeu comprovar, un viatge estúpid per a una finalitat tan important, però és açò el que ens queda. Penjaré fotos al Facebook, o a Instagram, i enviaré missatges als companys a cada moment. Després, tornaré i em preguntaran si ja n’he tornat... Com veieu, sembla una estupidesa tremenda però, en realitat, ho és!

Nàixer després d’hora és un gran entrebanc per a la meua formació com a persona, i me n’estic fent a la idea; sembla que sóc un home del passat i, a més, una mica inadaptat. Viatjar, durant set o huit mesos, a cavall, amb vaixells de vela, armat ―mai se sap― per travessar terres hostils, ser cristià i vanagloriar-me’n, pactar, fugir i enfrontar-me, a voltes, amb les autoritats... No es pot demanar més i no es pot rebre més!

Després de llegir Chateaubriant m’estic adonant de les coses que m’he perdut ―es diuen sensacions, i no són òptiques!― per la meua incomprensible tardança a nàixer. Ara ja no hi ha remei i l’única solució que hi veig és la d’intentar gaudir de les poques possibilitats que em queden per fer-ho, seguint les pautes del segle XXI i la seua ridícula manera d’entendre el viatge i el món perquè, com podeu comprovar, si no hi he anat encara, a Jerusalem, no ha sigut ni per temps ni per diners, sinó, per falta de motivació.

Salvador Sendra Perelló