L’INFERN NO ÉS TAN ROÍ

Un dels llibres que, d’oblidar-lo quan vas a una illa deserta, et costaria tornar nadant per recuperar-lo, és la Commedia de Dante Alighieri. Més de díhuit mil versos no és poca cosa... A gust meu, el llibre més gran i més divertit de llegir mai, i el pose junt a les quatre o cinc grans obres clàssiques de referència. Dante n’és el protagonista, junt a Virgili, d’un viatge que va des de l’Infern fins al Cel, passant pel Purgatori.

L’autor situa en cada nivell, i en cada espai, els personatges del seu temps, i els anteriors, segons considera que en són mereixedors. Però hi ha unes poques estrofes que capten l’atenció del lector, en el llibre V, si no recorde malament; és la de dos figures que s’entreveuen entre les tenebres però que tenen un no-sé-què de peculiar. Dante observa un xic i una xica diferents a la resta i pregunta.

Paolo i Francesca responen amb una sola veu, la de Francesca, a la pregunta del poeta florentí. He buscat els versos que ens commouen:

«Amor, ch’a nullo amato amar perdona,     « L’amor, que obliga a més amor l’amat,

mi prese del costui piacer sì forte,                   l’atragué cap a ell amb tanta força

che, come vedi, ancor non m’abbandona.      que encara no m’ha abandonat, com veus.

Amor condusse noi ad una morte.                   L’amor ens va dur a una sola mort,

Caina attende chi a vita ci spense.»                 i a qui ens matà, l’espera la Caïna.»

Al mateix Infern, en el cercle on romanen els luxuriosos, hi ha uns pocs versos que recordarem sempre, enmig dels díhuit mil restants. Però, ho farem perquè són les línies més humanes que trobarem a la Commedia. L’amor cortés no es podia deixar de banda una volta superat el laïcisme per la religiositat, com tampoc es podia deixar de banda la figura de Virgili per tractar la nova època medieval. Ni l’amor ha estat sempre pecat ni el cristianisme ha existit des de l’inici dels temps.

Dante recupera Virgili en una obra bàsicament religiosa atorgant-li la tasca de guia perquè, sempre, en una casa hi ha pilars que no es poden tombar o s’ensorra l’edifici sencer. Però, la Commedia és, també, una història d’amor on Dante busca Beatriu, incansable, i la troba al costat del Pare, al mateix Cel. L’amor de Dante s’ubica al lloc més alt de la bondat però, com amb Virgili, eixe amor no es pot entendre només com un fet cristià.

Atordit, a l’Infern, Dante, després d’escoltar Francesca, segurament va pensar que tot no era obscuritat en eixe l’espai de sofriment etern.

«Amor, ch’al cor gentil ratto s’apprende,          «L’amor, que en cor gentil pren aviat,

prese costui de la bella persona                          es va encendre en aquest, per la bellesa

che mi fu tolta; e’l modo ancor m’offende.»      el meu cos; i és com una ofensa encara.»

El cos, per a Francesca, era un destorb a l’amor vertader, o una ofensa, com diu ella. Ara, les seues ànimes romandran juntes, eternament, sense els cossos i sense la bellesa de l’aparença però, entre tant de foc i tant de sofriment, la flama de l’amor els seguix il·luminant entre tants i tants, fent-los perceptibles fins i tot per al poeta. El sabor amarg de l’Infern s’impregna de la dolçor mentre Dante camina, amb Virgili, cap al Purgatori. A més, tot i que ja no hi tornen a aparéixer, en els cants, estic segur que Dante, en vore Beatriu, els va tornar a recordar i, ho va fer pensant que ha valgut la pena pagar el preu que paguen; i pagaran!

 

A Maika, per animar-la que llija en italià.

Salvador Sendra Perelló